21.03.2026 - 13:40
|
Actualització: 21.03.2026 - 14:26
L’Iran va llançar ahir dos míssils contra la base militar que hi ha a l’illa de Diego Garcia, una instal·lació d’ús compartit pels Estats Units i el Regne Unit situada a l’oceà Índic. Segons que ha informat el diari nord-americà The Wall Street Journal, cap dels projectils no ha impactat contra el complex militar: un ha fallat en ple vol i l’altre ha estat interceptat per un vaixell de la marina nord-americana.
Aquest atac demostra que les suposicions centrals sobre el programa de míssils de l’Iran s’ha esfondrat. Durant anys, el sostre acceptat era que tenien míssils capaços de fer uns 2.000 quilòmetres. Un míssil balístic que arribi a Diego Garcia vol dir que ha volat uns 4.000 quilòmetres, cosa que el fa eixir de la categoria de mitjà abast i el situa a la classe de llarg abast. Això és un salt estratègic.
La veritable història no és si el míssil ha estat interceptat o no, sinó que l’Iran pot haver demostrat un abast molt més enllà del que gran part del món creia que posseïa. Una capacitat de 4.000 quilòmetres canvia el mapa. Londres s’acosta molt més al límit de la vulnerabilitat depenent del punt de llançament i la càrrega útil. Roma i Berlín poden ser atacades. Això significaria que l’amenaça dels míssils ja no es limita al Golf, Israel o parts del sud d’Àsia. Significaria que el radi de dissuasió, defensa i por s’hauria ampliat dràsticament. Si es confirma, Diego García no era només un objectiu. Era un missatge.
La base de Diego Garcia té un paper estratègic en les operacions dels Estats Units a l’estranger i és a gairebé 4.000 quilòmetres de les costes iranianes. Fins ara, l’Iran només havia mostrat míssils amb un abast màxim de 2.000 quilòmetres a 2.500. Per a fer-ne una comparació, voldria dir que aquest projectil podria haver atacat mitja Europa.
L’atac arriba unes poques hores després de l’anunci del Regne Unit que autoritzava l’exèrcit nord-americà a usar les seues bases en el marc del conflicte a l’Orient Mitjà, una decisió durament criticada pel ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araqchi. Araqchi ha avisat que la República Islàmica es reserva “el dret inherent de defensar la sobirania i la independència del país”.
Per la seva banda, el Ministeri de Defensa del Regne Unit ha dit que “la sortida de l’Iran per tota la regió i la detenció d’ostatges de l’estret d’Ormuz són una amenaça per als interessos britànics i els aliats britànics”.
El Regne Unit no ha participat en els atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran, però ha permès que els bombarders estatunidencs utilitzin les seves bases per atacar els llocs de míssils de l’Iran que voregen l’estret d’Ormuz, per on passa el 20% dels fluxos d’energia del món.
Muhanad Seloom, professor de l’Institut d’Estudis Graduats de Doha, diu que l’atac iranià dirigit a la base militar Diego Garcia “canvia el càlcul” de la guerra per als Estats Units, segons que recull Al Jazeera. Diu: “Aquests míssils a Diego García vol dir que l’Iran té míssils balístics amb projecció de fins a 4.000 quilòmetres i, això, no s’havia revelat mai. Tots els informes anteriors afirmaven que l’Iran tenia un abast de 2.000 quilòmetres, no més.” I afegeix: “Si reverteixes la direcció d’aquests míssils, podrien arribar a Londres. De manera que canvia el càlcul no només per als Estats Units i la seva justificació per a la guerra, sinó també per a una Unió Europea reticent per a unir-se a la guerra.”
Seloom ha explicat també que l’Iran pot tenir míssils balístics intercontinentals (ICBMs) que podrien arribar fins i tot als Estats Units “perquè ho van provar amb el seu programa espacial”.
