12.01.2026 - 21:40
“Sempre m’ha agradat ballar, però només havia ballat a les festes del barri. Poder dir que sóc ballarí i que he ballat en un teatre significa molt per a mi. Que la meva mare pugui veure-ho és molt emocionant.” Divendres passat, David López, un dels ballarins i intèrprets del darrer espectacle de Vero Cendoya, resumia amb aquesta frase l’essència d’Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista), una de les obres imprescindibles d’aquesta temporada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i que es podrà veure del 15 de gener al primer de febrer.
És una obra que Cendoya ha pensat conjuntament amb el dramaturg i director Israel Solà, que vol ser “una festa i una celebració de les imperfeccions”, tal com explica ella. Actors i actrius amb discapacitat (n’hauríem de dir amb capacitats diferents) i d’edats ben variades pugen a l’escenari per fer visible la diferència en aquesta proposta que, com és habitual en els espectacles de Cendoya, combina dansa i teatre.
Inclusió dalt de l’escenari
Qui hagi seguit la trajectòria de Vero Cendoya, una de les coreògrafes més destacades de casa nostra, ja sap que fa temps que treballa en la inclusió plena de persones amb discapacitat als escenaris i amb la singularitat que, de la discapacitat, no en fa el tema central de l’obra. “A les persones amb discapacitat, a banda tenir discapacitat, els passen moltes altres coses”, diu Cendoya. Ara, després de cinc espectacles, s’ha decidit a fer-ho. “Volia saber què els passava de veritat com a persones. Com que per mi l’escenari ha d’ajudar a normalitzar la societat i nosaltres tenim la responsabilitat de fer-ho, vaig pensar que aquesta vegada podia parlar-ne des d’aquesta perspectiva. Volia saber què li passa, com a persona, a la Sònia, per exemple, més enllà de la seva paràlisi cerebral i la cadira de rodes.”
La inspiració de l’obra neix de l’assaig homònim que va escriure Eli Clare (2017), activista queer amb discapacitat, sobre la malaltia, la discapacitat i el dret de les persones amb diversitat funcional d’escollir la vida que volen viure. El text, vigorós i revelador, proposa una revolució dels cossos no normatius perquè deixin d’ocupar el lloc de la anormalitat “i siguin considerades vides que mereixen ser viscudes”. Amb un repartiment de vuit intèrprets, doncs, Cendoya i Solà desgranen aquesta premissa a partir d’anècdotes reals viscudes pels actors que aconsegueixen de transformar en moviments preciosos i potents gràcies a l’acompanyament que han tingut dels ballarins de la companyia: Linn Johansson, Hansel Nezza i Andrea Vibert.
“El text de Clare ens va donar algunes claus per a entendre moltes coses que teníem mal enteses sobre les persones amb diversitat. Va ser molt aclaridor. Una de les coses que vaig aprendre, per exemple, va ser que la gent amb diversitat l’accepta com una característica més de la seva vida i que no la canviaria si en tingués la possibilitat. És la societat la que ens ordena segons el nivell de perfecció i els mira d’una manera concreta, però el problema no és seu, sinó de com és estructurada la societat. Com que la productivitat és la cosa més important, qualsevol persona que no produeixi com s’espera és un problema”, reflexiona Solà.
Crip Power, l’orgull de les persones amb diversitat
Aquest orgull de què parla el dramaturg té nom: Crip Power. És un moviment que va néixer a final dels anys seixanta per a reivindicar l’orgull de les persones amb diversitat que, alhora, bandeja el tracte paternalista, infantilitzador i de condescendència que viuen diàriament les persones amb discapacitat. L’esperit d’orgull i de festa és la tònica que segueix tot l’espectacle, que incorpora trenta-sis maneres de matar un pianista. I què hi té a veure, això, amb l’espectacle, us deveu preguntar? Doncs més que no sembla: “Si cerques a Google qualsevol documentari amb persones amb síndrome de Down, per exemple, t’adonaràs que, a partir del minut cinc, comença a sonar una melodia de piano trista per a aportar sentimentalisme. Ostres, ja n’hi ha prou, d’aquesta pàtina!”, diu indignada Cendoya, que n’està tipa, de la llàstima amb què es tracten les persones amb discapacitat.
Sònia Molins, ballarina amb paràlisi cerebral que va amb cadira de rodes, va explicar la seva pròpia experiència divendres passat mentre es presentava l’obra: “A vegades la gent vol ser simpàtica, però acaba sent molt paternalista. La societat té una visió de la discapacitat molt equivocada. Es pensen que només sortim al carrer per passejar. No pensen que he estat hores i hores assajant al Teatre Nacional! Fem tantes coses!” Trenta-sis maneres de matar un pianista compactades en una peça artística hilarant de sis minuts és, doncs, un dels molts esquetxos que podreu veure al llarg de l’hora i quart que dura Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista).
Entre més temes, s’hi parla també del concepte de pornografia motivacional, una forma més de discriminació de les persones amb discapacitat. Tot i que és un concepte que, de moment, no és recollit en cap diccionari, es podria dir que fa referència a l’acte d’utilitzar una persona amb diversitat com a exemple de superació. “Fer servir les persones amb discapacitat per a motivar-se un mateix i tirar endavant amb la vida… Ells no volen ser exemple de res, no volen ser la motivació de ningú, volen tenir una vida funcional com tothom. El bonisme al voltant de la pornografia motivacional els va en contra”, explica Cendoya, que durant els mesos previs de preparació de l’espectacle va compartir moltes converses sobre el dia a dia dels actors i ballarins, que li explicaven anècdotes de la vida quotidiana. Cendoya i Solà reconeixen que els ha costat molt de compactar, resumir i destriar què hi explicaven i què no, però finalment van decantar-se per no elaborar un espectacle total, sinó per treballar un dels molts matisos de la discriminació i la no-inclusió de les persones amb diversitat.
La bellesa de les imperfeccions
Per això va caldre espolsar-se la pressió i el perfeccionament imperant en les arts escèniques i la creació artística. “Si assimiles que pots trobar bellesa en les imperfeccions, deixes de lluitar per moltes coses de la producció que no fan sinó afegir-te pressió. Trencar el cànon ha estat l’aspecte més difícil com a creadors que busquen una certa tendència artística. Al principi treballàvem des d’un punt de vista molt ideològic i polític, però, al capdavall, la dansa-teatre és molt més impressionant que allò que les paraules poden dir”, confessa Solà. I Cendoya afegeix: “Els ballarins contemporanis ens passem la vida investigant moviments nous, moviments que no hagi vist ningú. En canvi, la Sònia, amb la seva discapacitat, ho fa naturalment. Ni la millor ballarina del món seria capaç de copiar allò que fa la Sònia, perquè és única, i perquè només el seu cos pot fer-ho. Veure’ls moure’s és d’una bellesa impressionant.”
Manca d’oportunitats en la formació d’arts escèniques
El procés de càsting per a trobar els actors i ballarins adequats va ser força llarg, perquè Cendoya volia gent preparada i formada que tingués la capacitat de comunicar-se amb l’espectador que requereix la peça i, alhora, que estigués disposada a comprometre’s durant un any sencer a assajar, atès que aquesta mena d’espectacles demanen molt de temps de preparació. Trobar el repartiment va ser difícil, doncs, perquè, segons Cendoya, les persones amb diversitat tenen poques oportunitats d’accés a la formació d’arts escèniques. “Ens ha costat molt d’arribar a un càsting com aquest, perquè malauradament un dels problemes principals és que puguin tenir accés a una formació. Potser una persona amb cadira de rodes podria arribar a entrar a l’Institut del Teatre, però, i una persona amb síndrome de Down?”
D’entre l’elenc, Sònia Molins sí que té formació d’actriu, perquè va estudiar un mòdul de tècniques d’actuació teatral a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa. Però la resta no tenen cap titulació oficial. Així i tot, són actors i ballarins amb una llarga experiència ballant en espectacles no professionals, com David López i Joel Balseiro. També Jem Prenafeta, actor amb síndrome de Down, que a només deu anys va debutar com a actor a la companyia de Cendoya i ara ja en té disset.
Per a la majoria, doncs, treballar amb Cendoya i, concretament, en Una brillant imperfecció (o mort d’un pianista) ha estat la primera experiència professional com a ballarins i actors. Per això no és estrany que tots elogiïn Cendoya i la iniciativa. “Ha estat una experiència molt bonica”, “no m’hauria imaginat mai que podria treballar d’això” i “ha estat una experiència molt enriquidora” són les valoracions generals que en fan. Molins s’hi esplaia més i explica què li ha representat poder treballar en l’obra: “Treballar amb la Vero m’ha ajudat a valorar-me més, no com a persona amb discapacitat, sinó com a persona a qui li agrada ballar. Ningú m’havia donat l’oportunitat professional de ballar. No havia imaginat mai que podria acabar aquí.”
Tot i que la ballarina i coreògrafa Vero Cendoya fa molts anys que treballa en la inclusió plena de persones amb discapacitat dalt dels escenaris –Hem de parlar, Cicatrius, Deskonzert i 11onze, entre més obres–, diu que el pas següent per a assegurar la plena normalització de representació de persones amb diversitat als escenaris seria començar a interpretar i programar obres escrites per persones amb discapacitat. “Hi ha molta gent amb diversitat creant des de la seva realitat. L’escenari ha d’ajudar a normalitzar la societat”, conclou.
