Berta Sureda i Fanny Tur presentant el document final del Pla de cultura del govern balear.

I ara, tots junts, crideu amb mi: la cultura no és indústria!

D’acord, tornem a començar. Ja ho sé, hi ha sectors de la cultura que es despleguen o poden desplegar-se per mitjà de dispositius industrials, com el cinema, la literatura, la música, les arts escèniques… Hi ha unes arts que necessiten més que unes altres la infrastructura industrial per a poder arribar a l’usuari. Però no tota la creació pot situar-se en aquest rang industrial i, més encara (cridem tots junts una altra volta): la cultura industrial no ha de ser la màxima prioritat dels governs democràtics. I menys encara dels d’esquerres, o aproximadament d’esquerres o que es fan dir d’esquerres.

Què us passa, a les forces del canvi? A Catalunya, els comuns i la CUP ja sabem que no han acabat de definir models culturals transformadors. Ara, a les Illes Balears, totes les formacions presumptament progressistes que havien d’arraconar d’una vegada la dreta illenca acaben de demostrar que tampoc no tenen polítiques pròpies ni originals, no pacten amb els treballadors de base (diguem-ho tots junts: la cultura és de qui la treballa!) i anuncien grans projectes mentre la realitat es degrada més i més.

Totes aquestes formacions no saben que les indústries culturals sempre –tots alhora: sempre!–van a favor del sistema, en aquest cas, del neoliberalisme. No és un problema d’intencions dels creadors i dels mediadors, sinó de dispositius, de lògiques empresarials: una indústria només subsisteix si té beneficis. I quan a la cultura se li demana rendiment econòmic immediat, ja estem encarats als best-sellers, a l’entreteniment per l’entreteniment, a les masses adotzenades. Si una de les missions de les arts és alterar els individus (i les col·lectivitats), les indústries ens adormen.

Si es tractés de donar suport amb diners públics a una comprensió diferent de la indústria, seria una altra cosa. Tant de bo! Però els resultats no abonen aquesta idea. En comptes de treballar en models audiovisuals propis, en el cas del cinema, per exemple, es copien manta vegada els de les grans indústries internacionals. Només cal veure, a Catalunya, aquesta fotesa dels premis Gaudí (on espero que enguany no insultin l’Albert Serra, per cert). Voler competir amb el pressuposat glamur de Hollywood és de gamarussos. I això sense comptar que es pot fer cinema i música sense caure en els mecanismes industrials convencionals, fent servir la xarxa, per exemple.

I és que el govern de les Illes acaba d’aprovar tot cofoi un Pla de Cultura i d’inaugurar un Institut d’Indústries Culturals. I han caigut de ple en tots els tòpics d’aquesta esquerra que diu que vol transformar la societat, però que en el terreny de la cultura es dobleguen a una concepció submisa de les arts. Submisa amb les empreses fortes del sector. Fa temps que segueixo amb atenció la delirant història de la cultura balear del suposat canvi, en part gràcies a una gran periodista, l’Elena Vallés, qui tot just aquest diumenge feia un

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb