“Han vingut a matar-nos”: la guerra oblidada de l’Índia contra una de les insurgències més antigues del món

The Washington Post · Karishma Mehrotra i Raunak Shivhare

Korcholli, Índia. En una zona boscosa i sense cartografiar del vast interior de l’Índia, les forces de seguretat del país creuen que han acorralat els capatassos d’un tenaç exèrcit guerriller.

Els insurgents, inspirats originalment per Mao Zedong, operaven en un terç dels districtes de l’Índia fa menys de dues dècades, segons dades del govern, i arrelaren en particular entre comunitats indígenes desafavorides. En el seu punt àlgid, l’anomenat “corredor vermell” s’estenia al llarg de tot el país, amb desenes de milers de rebels en actiu.

Quan el BJP, el partit del primer ministre Narendra Modi, guanyà les eleccions de l’estat central de Chhattisgarh l’any 2023, el ministre de l’Interior indi, Amit Shah, es fixà un objectiu: eradicar la insurrecció maoista l’any 2026. A mesura que aquesta data s’acosta, els helicòpters i els drons de l’exèrcit han començat a arrasar bastions rebels que es consideraven impenetrables fins fa poc, han reduït la xifra total de rebels a uns pocs centenars i han restringit el corredor a petits focus aïllats de resistència armada.

A final de març, Shah declarà en una entrevista: “Estic segur que tot el país quedarà alliberat de l’amenaça [maoista].”

Els periodistes de The Washington Post han passat deu dies recorrent Chhattisgarh, tant a peu com amb moto, per entendre més bé la vida al front d’una guerra soterrada i oblidada. La naturalesa salvatge deixa pas a llogarets plàcids on els veïns denuncien assassinats i tota mena d’abusos, tant de les forces de seguretat índies com de rebels amb set de venjança.

A Bastar, l’epicentre del conflicte, els veïns i activistes expliquen que els insurgents no havien estat mai tan tocats. Però la violència, expliquen, continua planant sobre les seves vides, i aquells que defensen els drets dels indígenes per mitjans pacífics han estat silenciats per l’estat, i han quedat sense resoldre moltes de les reivindicacions de fons que desencadenaren una de les insurreccions armades més longeves del món.

Per a les comunitats locals, “defensar la terra sempre ha estat l’objectiu primordial”, explica Nandini Sundar, autora de The Burning Forest: India’s War in Bastar (“El bosc en flames: la guerra de l’Índia a Bastar”). I afegeix: “Això continuarà, sigui de bracet dels maoistes o no.”

Segons el South Asia Terrorism Portal, gairebé 12.000 persones han perdut la vida en el conflicte, tot i que la xifra de rebels i civils morts en la insurrecció continua essent objecte de debat.

Un alt funcionari policial de Bastar, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir l’anonimat perquè no està autoritzat a parlar amb la premsa, es mostra contundent: “La cosa més trista és que aquí la vida val molt poc, tant per a ells com per a nosaltres.”

Atrapats entre dos exèrcits, alguns han provat de traçar un camí nou. El 2021, l’activista indígena Suneeta Pottam ajudà a fundar un moviment popular, encapçalat per joves, amb l’objectiu de dur a la justícia els abusos acumulats durant dècades a la regió i lluitar per la desmilitarització i el desenvolupament econòmic.

Ara ella i els seus camarades es troben entre reixes. La guerra continua.

Les llavors de la rebel·lió

El 1967, als peus de l’Himàlaia, uns terratinents mataren un temporer. Allò que havia començat com un incident local acabà desencadenant un aixecament que canvià l’Índia moderna.

Els temporers rebels del poble de Naxalbari, on tingué lloc el crim, i els dirigents comunistes de la regió –que passaren a ser coneguts com a naxalites– s’inspiraren en el Llibre Vermell de Mao i no trigaren a atreure reclutes d’estrats socials molt diferents del dels temporers de la regió: metges, enginyers i estudiants universitaris radicalitzats per la guerra del Vietnam i l’aixecament social a França.

Als anys vuitanta, els dirigents del grup es traslladaren estratègicament als boscos del centre de l’Índia, on els indígenes –coneguts com a adivasi– han resistit durant segles als invasors: dels mogols als britànics i, més recentment, les autoritats forestals índies. Els adivasi, confinats durant segles als marges de la societat índia, viuen en una de les zones de més riquesa mineral del país, on es troben dipòsits abundants de ferro, bauxita, or, diamants i urani.

En aquestes zones aïllades, els maoistes establiren una mena de “llei de la selva”, en què es dedicaren a reprimir funcionaris forestals, destruir escoles públiques, judicar disputes matrimonials i boicotar eleccions. Mataven tots els qui s’hi interposaven, incloent-hi treballadors sanitaris, professors i periodistes.

Però la por dista de ser l’únic factor que permeté als maoistes d’obrir-se camí entre els indígenes locals. Ho explica l’antropòloga Alpa Shah, que visità els feus rebels de l’est de l’Índia l’any 2010: “Els adivasi sempre han estat tractats com a salvatges, i tot d’una es trobaren amb una gent que no els menyspreava”, explica.

Els rebels també es guanyaren enemics de tota mena. L’any 2005, un grup anti-maoista perpetrà una sèrie d’atacs a Bastar, en què destruïren pobles sencers i violaren dones en massa, i obligaren unes 150.000 persones a desplaçar-se. La policia estatal reclutà molts d’aquests contrainsurgents a les seves files, segons el Tribunal Suprem de l’Índia, que il·legalitzà el grup l’any 2011.

“Va ensenyar-nos a lluitar”

Suneeta Pottam recorda que, a nou anys, carregava galledes d’aigua per a apagar els incendis causats pels contrainsurgents al seu poble, Korcholi. A divuit anys, la jove començà a documentar les agressions sexuals i els assassinats perpetrats per les forces pro-govern en les comunitats indígenes de la regió, alguns dels quals arribà a dur al Tribunal Suprem indi.

De bon començament, el govern l’acusà de ser una rebel. Si fos maoista, digué l’any 2018, “per què seria ací defensant la meva causa?”.

El 2021, Pottam cofundà un moviment de resistència, anomenat Mulwasi Bachao Manch (“Fòrum per a la Protecció dels Indígenes”) per a protestar contra els abusos de les forces pro-govern i la policia, que poc abans havia obert foc contra tres civils en un campament proper. Els membres del grup establiren dotzenes de punts de protesta, repartiren octavetes i retransmeteren missatges reivindicatius pels altaveus.

Pottam ha posat sempre l’accent en la violència policíaca, però també en la contaminació de l’aigua de la regió, la manca de serveis escolars i, a trets més generals, la repressió constant de la repressió del govern. En aquest sentit, molts residents consideren els campaments policíacs –en expansió constant– una mena de cavall de Troia: un pretext perquè el govern pugui confiscar a la població local les terres de la regió i, de retruc, guanyar accés als minerals que hi ha sota.

“Va ensenyar-nos a lluitar”, diu Somlu Puname, veïna del poble de Kawad, sobre Pottam.

La repressió va intensificar-se tan bon punt el BJP va guanyar les eleccions a Chhattisgarh amb la promesa de posar fi a l’amenaça rebel. Més de 350 rebels van ser assassinats l’any passat, segons xifres dels insurgents, i tan sols tretze capatassos maoistes continuen amb vida, contra els trenta-nou que els rebels arribaren a tenir l’any 2004.

“Estan entre l’espasa i la paret”, diu Bela Bhatia, advocada de Bastar.

La policia afirma que uns 3.000 maoistes s’han lliurat aquests darrers anys, i que molts d’aquests rebels han passat a ser clau per a les forces pro-govern. “Coneixen la selva al detall, i coneixen el modus operandi dels naxalites a la perfecció”, diu Sundarraj Pattilingam, inspector general de policia a Bastar.

Els activistes denuncien que la xifra de civils morts també ha augmentat dràsticament a mesura que el govern ha intensificat la seva ofensiva, i que l’estat ha silenciat de manera sistemàtica els qui han provat d’alçar-hi la veu en contra.

El juny del 2024, la policia irrompé a casa de Pottam i “l’arrossegà violentament”, segons una carta dels experts en drets humans de l’ONU al govern indi. La missiva també expressa el temor que l’objectiu veritable de la detenció de Pottam no fos combatre l’amenaça rebel, sinó “silenciar les crítiques a les presumptes violacions dels drets humans comeses per l’estat i garantir la impunitat [de les autoritats]”.

En el punt de mira

Durant aquestes dècades de conflicte, els vilatans diuen que les forces de seguretat sovint han mort civils desarmats. Molts els acusen falsament de ser maoistes, o bé els descarten com a danys col·laterals, diuen. Les autoritats índies asseguren que tan sols ataquen rebels, els quals acusen de fer servir els civils com a escuts humans. “No som sanguinaris, ni som de gallet fàcil”, diu Pattilingam, que remarca que 155 membres de les forces de seguretat del govern han estat assassinats a Bastar d’ençà del 2020. “La majoria de les acusacions en contra nostra són falses”, afegeix.

El primer de gener de 2024, Maase Sood s’afegí a un grup de veïns que provava de protegir els arbres del seu poble, Mudvendi, de ser talats com a pas previ a la construcció d’una nova carretera que travessaria el poble. Als braços, hi duia en Mangli, el seu nadó de sis mesos.

Quan començaren a sentir-se trets, la dona s’aferrà al seu nadó mentre agents uniformats passaven pel seu costat a tota velocitat. “On són els naxalites?”, recorda que els cridaven.

Tot d’una, sentí una escalfor que li recorria la cama i, quan mirà cap avall, veié que el mocador en què carregava el nadó era xop de sang. “Han estat els naxalites”, recorda que li cridaren els soldats. Però aquell dia els rebels no voltaven la zona, segons que expliquen Sood i diversos altres testimonis, i els trets dels agents del govern no obtingueren mai resposta.

Pattilingam diu que en Mangli va morir “a causa del foc creuat”, i que l’estat n’indemnitzà econòmicament els pares. L’inspector s’ha negat a respondre a les preguntes de The Washington Post sobre uns altres casos de presumpte abús policíac relatats en aquest article.

La carretera, ara acabada, condueix a un nou campament policíac, un dels més de 500 que el govern ha establert aquests darrers anys per tota la regió.

“Ens anava més bé quan els naxalites eren aquí”, diu el marit de Sood, Baman Sodi. I afegeix: “Aquesta gent ha vingut a matar-nos.”

La batalla per Bastar

Anys enrere, el llogaret de Pedakorma era un dels grans bastions dels maoistes. Els antics punts de control dels rebels es troben ara colgats pel fang del monsó. Per molt que els naxalites hagin provat de frenar-ne l’avenç durant anys, les forces pro-govern també han acabat arribant ací.

“Quina feina tindrà la policia si maten tots els naxalites?”, es demana un home d’uns vint anys. Com més habitants del llogaret, l’home accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir l’anonimat per por de represàlies.

Uns dies abans, explica, la policia l’havia apallissat i fuetejat amb cinturons i bastons, tot acusant-lo de ser un rebel. Una setmana abans, els maoistes havien envoltat el llogaret i s’havien emportat uns quants homes al bosc per interrogar-los sota tortura, segons que expliquen els veïns. Abans de marxar, els agents penjaren tres captius d’uns arbres de la vora. Dos d’ells encara eren estudiants: l’un tenia divuit anys; l’altre, tretze.

En un comunicat difós als periodistes locals, els maoistes descrigueren els executats com a “soldats secrets” de la policia. “Tot aquell qui en segueixi les passes rebrà el mateix càstig”, advertiren.

Els maoistes han demanat repetidament un alto-el-foc, però el govern indi s’ha negat a negociar. “Si hi hagués negociacions de pau, no caldria perdre totes aquestes vides”, diu Manish Kunjam, activista de Bastar.

Les autoritats índies insisteixen que les negociacions són un cul-de-sac, en referència al fracàs de la primera ronda de converses a començament de la dècada dels 2000. Diuen que les forces del govern no tan sols han estat desplegades a la regió per garantir la seguretat i l’ordre públic, sinó també per facilitar el desenvolupament econòmic de la regió i construir-hi noves escoles, carreteres i torres de telefonia mòbil.

Tanmateix, els residents locals sospiten que els motius de fons del govern són més interessats. “Tot aquest aparell de seguretat respon als desigs de les empreses mineres, no pas als desigs de la població local”, sentencia l’advocada local Shalini Gera.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb