El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

1. La crisi política generada per l’independentisme havia de rebotar necessàriament contra ell mateix des del moment que no assolia la fita que s’havia proposat en guanyar les eleccions plebiscitàries el setembre de 2015 i proclamar la independència en divuit mesos. Arran de la fallida d’octubre de 2017, el cop d’estat del 155, la repressió i condemna de líders socials i polítics i la resistència sostinguda dia a dia per part del moviment de base –amb l’onada repressiva consegüent–, han sorgit pensadors, articulistes i generadors d’opinió que, aprofitant el desgavell parlamentari, les baralles partidistes, les indecisions del govern i el desordre general imposat per l’estat opressor, ens volen fer passar bou per bèstia grossa: és a dir, presenten com a idees noves, o reflexions autònomes, el que són, de fet, posicions polítiques prèvies –fins i tot, diria, de partit. M’interessen poc les opinions que, revestides del fred rigor acadèmic, vénen a dir-nos que ho deixem tot per a unes calendes gregues que el mateix rigor acadèmic i fred ja s’encarregarà oportunament d’assenyalar-nos; en canvi, m’interessa més la posició dels que, des de l’interior del mateix moviment independentista, estableixen criteris de classificació, pertinença i, si cal, legitimitat, amb raonaments no menys acadèmics i rigorosos que els anteriors, sinó que expressats amb més passió –a vegades, amb la passió dels conversos.

2. Aquesta posició al si del moviment independentista es caracteritza pels trets següents: a) ‘primer, la independència’, que serà la llevadora d’una nova fase històrica per a la nació sencera; b) ‘l’eix nacional ha de prevaldre sobre l’eix social’: en aquests moments, no s’han de promoure divisions; c) ‘és dubtosament independentista qui no combregui amb els dos postulats anteriors’.

No discutiré la validesa política d’aquesta posició, que els fets s’encarregaran de corroborar o d’invalidar, però no s’hi val a presentar-la com la conclusió d’un raonament autosuficient, perquè no deixa entreveure el problema crucial que amaga.

Començant pel primer apartat, cap independentista conseqüent no pot negar que la independència és la primera i principal missió d’un moviment d’alliberament nacional: si ho negava, és obvi que no se’l podria considerar independentista. El cas, però, és que fer la independència demana una anàlisi política seriosa dels últims anys, que no hauria de deixar de costat un fet essencial: al territori de Catalunya, el moviment independentista ha fet aflorar dues nacions en pugna política per imposar-se l’una a l’altra. Una d’elles, la d’obediència espanyola, disposa d’estat propi al seu servei, mentre que l’altra, la d’obediència catalana, no disposa d’estat que la protegeixi, sinó que està subjecta a l’estat que la vol anorrear. La nació que disposa d’estat propi ha demostrat, fins ara mateix, i amb tota mena de senyals, que no espera ser convençuda d’admetre la seva dissolució al si de l’altra nació, perquè se sent espanyola resident a Catalunya o, si es vol dir d’una altra manera, ciutadana de la part catalana de la nació espanyola: és clar que la raó objectiva, generalment admesa, que Catalunya és maltractada i humiliada per l’estat espanyol obliga els ciutadans de la nació espanyola a utilitzar jocs de paraules –’jo sóc català i espanyol’, ‘a mi ningú em fa triar entre el pare i la mare’, ‘vostè no m’ha de donar lliçons de catalanitat’…–, però a l’hora de la veritat el silenci colpidor dels espanyols de Catalunya quan l’estat persegueix, reprimeix i empresona l’adversari, en revela els veritables sentiments, traduïts en un espanyolisme de pedra picada, únic garant, per a ells, de la democràcia –la seva democràcia, garantida per la seva constitució, per la seva judicatura, i per les seves forces armades. I, en nom d’aquesta nació espanyola, estan disposats a patir tots els sacrificis, humiliacions i renúncies que calguin per a mantenir-la unida quan la senten amenaçada –quan se senten amenaçats– a (i des de) Catalunya, incloses les columnes d’opinió de la premsa catalana que avalen a balquena aquesta disposició.

3. Com que la gent d’obediència catalana no disposa d’estat propi, tampoc no té capacitat per a imposar el seu poder directe –la força– a la gent d’obediència espanyola, amb què ha d’elaborar astucioses estratègies de consens –en el seu moment: ‘dret de decidir’; més endavant, en ple procés: ‘de la llei a la llei’, ‘estructures d’estat’– que cauen en el buit més absolut entre els nacionals espanyols o reben bufetades a tort i a dret per part de l’estat opressor. Es tracta d’estratègies defensives que, com demostren els fets dia a dia, estan destinades al fracàs més absolut, perquè no ens trobem enfront de diferències de criteri al si d’un sol poble, com volia fer-nos creure la ideologia paternalista i subordinada dels altres catalans, sinó d’una qüestió de vida o mort, com ha passat amb la llengua al País Valencià i com passa ara a Catalunya: per tal de sobreviure, cal que una nació tregui l’altra del tauler de joc del poder i la sotmeti al seu imperi en un termini més o menys llarg –i, en tot cas, d’un abast històric. I això fa exactament l’estat espanyol en tots els fronts contra la gent d’obediència catalana; i és això exactament el que no acaba d’entendre la gent d’obediència catalana. La pretensió que som una sola nació ha naufragat rere la tempestat independentista, que ha fet surar els dos sentiments antitètics de pertinença. La pregunta que ens hem de fer és la següent: quan diem ‘primer, la independència’, tenim present que caldrà anorrear nacionalment, és a dir, sotmetre una altra nació a l’ordre nou? I que, si no s’assoleix la independència, la gent d’obediència catalana serà fatalment absorbida dins la gent d’obediència espanyola? Els senyals són davant els ulls: catalanofòbia permanent i en ascens com a estratègia d’anorreament; llengua en retirada social; recuperació d’àrees de poder per l’estat; ofec econòmic; vigilància permanent sobre la capacitat del parlament per a legislar; minva de la capacitat d’autogovern… Tota una panòplia de mecanismes sense aturador per allisar la gent d’obediència catalana des que el poder independentista de masses ha liquidat l’escissió autonòmica entre nació i estat per a plantejar, descarnadament, la construcció d’un poder propi al qual s’haurien de sotmetre –tot respectant-ne drets humans incontestables– la resta de nacions presents a Catalunya, començant per l’espanyola. En diran ‘supremacisme’, ‘racisme’, ‘xenofòbia’, però això és mera propaganda de l’enemic, perquè els termes amb què plantegen la situació l’estat espanyol i els seus súbdits a Catalunya és d’una guerra definitiva contra la gent d’obediència catalana, representada per l’independentisme majoritari al parlament. I aquesta guerra és un fet, com demostren les successives intervencions de l’aparell judicial contra els presos polítics, la mesa del parlament i els encausats dels talls de carreteres. I els fets són irrefutables. La lluita política és a vida o mort, però els defensors de ‘primer, la independència’, no aborden el tema cabdal: si no podem convèncer l’altra nació perquè se sumi al procés, de quina força disposem per a dur a terme en solitari els nostres propòsits? I és, en aquest punt, tant si es vol com si no es vol, que hi treu el bec l’anomenada ‘qüestió social’.

4. Les classes mitjanes catalanistes, que han portat el pes del moviment independentista des del 2006, es van esgotar políticament entre octubre del 2017 i gener del 2018, quan no van poder evitar les primeres detencions, no van sostenir la proclamació d’independència, no van resistir massivament el cop d’estat del 155, van participar en unes eleccions sota estat d’excepció, i no van poder investir successivament tres presidents de la Generalitat. Això són fets, i són irrefutables.

En el llarg interval –anava a dir hivern– de l’autonomia, la ideologia pujolista va crear el miratge que la Generalitat era una creació, històricament determinada –idealitzada– de les classes mitjanes catalanistes, que haurien portat el pes principal de la reivindicació nacional durant el franquisme. És obvi remarcar que una part de les classes populars, representades per ERC, van anar a remolc d’aquesta visió llarg temps; i no és menys obvi que una altra part de les classes populars es va trobar sense connexió amb el poder autonomista, atès que tant PSC com PSUC patien de la dependència, amb tants matisos com calgui, dels seus germans grans espanyols (no per casualitat, Paco Frutos, un dels fautors de la crisi final del PSUC, s’acaba de morir a Madrid). Les classes mitjanes al poder autonòmic i les classes treballadores a fer sindicalisme, festes de la Rosa, o aliances amb les forces de la cultura. Però, justament, la identificació de les classes mitjanes catalanistes amb el poder autonomista les ha privades d’aprendre a ser dirigents del conjunt del país, vull dir, a fer-se classe dirigent enmig del batibull social existent a Catalunya. I, d’igual manera, la reducció obrera a la lluita de fàbrica i a l’exaltació més o menys folklòrica dels trets d’una immigració artificialment construïda com a graner de vots –recordem les visites a l’espúria i corrompuda i subvencionada Fira d’Abril.

5. Detentores dels aparells burocràtics i mediàtics del poder autonomista, les classes mitjanes independentistes han sotmès els últims anys el govern de la Generalitat a unes proves d’esforç que l’han desarborat en exigir-li una capacitat de decisió que no tenia per tant com és –i continua essent– un poder delegat per la constitució espanyola i sotmès a l’imperi de la seva legalitat; entretant, les entitats i aparells del moviment no tenien previst de crear un contrapoder de carrer i organitzacions ad hoc per a donar suport al govern assetjat i, eventualment, si calia, prendre’n el relleu constituint un govern provisional de la República catalana. La primera part són fets, i són irrefutables; la segona part era un escenari plausible, si els dirigents independentistes haguessin estat per damunt dels seus límits històrics i les masses mobilitzades a les urnes i als carrers haguessin sabut què fer del poder que disposaven. No va ser així, i ara ho paguem molt car.

Tot plegat ve del fet que aquestes classes mitjanes, abans autonomistes, ara independentistes, no s’han constituït, com a classe, en brega directa amb els conflictes socials, que exigeixen informació de primera mà, capacitat negociadora, empatia amb els desafavorits, i empenta política per no deixar-los en mans de la lògica imperant –capitalista, no cal dir-ho, mai autoregulada. Mentre el PNB, al País Basc, tenia un peu posat dins el moviment obrer a través del sindicat ELA-STV, en competència directa amb la UGT, a Catalunya, la classe mitjana dirigent de CDC va ignorar olímpicament el món sindical, que va quedar en mans d’unes CCOO i UGT que no tenien la classe obrera catalana com a ‘classe nacional’, sinó com a part alíquota de la classe obrera espanyola. I ara que un sindicat nacional va avançant a gambades, com és la Intersindical, encara hi ha partits independentistes que donen suport a la UGT…

Per aquestes mancances polítiques, quan hi ha hagut crisis serioses (i excuseu-me si no m’estenc sobre el concepte ‘crisi’), com la del 2008 ençà, es van poder imposar les retallades amb la lògica aclaparadora dels fets considerats naturals, amb els resultats per a la salut pública prou sabuts quan ens ha arribat la crisi de la covid. Mentrestant, fèiem eleccions, canvis de govern i etcètera.

Ara mateix, per exemple, amb el cas del tancament de la Nissan, el moviment independentista només pot clamar per tal que la Generalitat es faci càrrec de la situació, perquè el moviment no disposa d’una estratègia econòmica pròpia, ni de forces de primera línia capaces d’elaborar un pla de xoc braç a braç amb la pròpia classe treballadora afectada (i no seré pas jo qui negui la posició discutible dels sindicats de la Nissan al llarg dels últims anys de reestructuracions, sempre favorables a la multinacional…); o comptant amb entitats cooperatives que disposen de programes molt treballats: penso en l’Associació Economia Social Catalunya –l’AESCAT—i el seu Pacte per una Economia per la Vida, que va veure la llum el passat mes de maig.

Tres quarts del mateix es pot dir en qüestions bàsiques per a la vida de les classes populars: quan el parlament ja tenia preparada una llei de regulació de lloguers i JxCat se’n desdeia, el moviment independentista no piulava ni s’acostava al Sindicat de Llogaters per obligar els refractaris que s’hi repensessin –mentrestant, sabíem que la Cambra de la Propietat, les agències immobiliàries i els fons d’inversió feien arribar cartes al govern per a frenar la llei… El passat dia 25, Eulàlia Reguant denunciava a Nació Digital que l’empresa Desokupa, conjuntament amb els Mossos, havien expulsat de casa seva, en un mateix dia, famílies de Barcelona, de Lleida i de la Seu d’Urgell. A l’Hospitalet de Llobregat, un secretari judicial confessava als activistes de la PAH que, ara mateix, ja tenien deu desnonaments diaris i que el mes de setembre ‘això serà terrible’. I no vull oblidar aquest comentari de Montse Santolino a la Directa del 13 de juliol, entorn del rebrot de la covid a l’Hospitalet: ‘Als 7,46 km² de l’Eixample hi ha 35.644 habitants per km², però a Collblanc-Torrassa, el districte on hi ha ara mateix més casos confirmats, hi ha 56.000 habitants per km², i al de Florida-les Planes som 57.638 habitants per km². Nosaltres a Tòquio o a Nova Delhi trobaríem que ens sobra espai. I petita gran diferència amb l’Eixample: aquí la gent no teletreballa, no té mútua, i no és normal anar cada quinze dies al psicòleg o a l’osteòpata. Aquí, fins i tot durant el confinament, la gent havia de sortir a treballar o a aconseguir menjar, i es va utilitzar el transport públic tres vegades més que en altres barris. Aquí s’ignoren els símptomes fins que ja no es poden ignorar perquè són greus, i es porta la mateixa mascareta blava fins que es trenca. Com deia fantàsticament l’Elisa Alegre-Agís, mentida podrida que tots estiguem al mateix vaixell: estem tots al mateix mar i passant la mateixa tempesta, però alguns van en iot o submarí, i altres en bot, amb armilla salvavides o estan tractant de mantenir-se a la superfície a manotades […]. Ser avui una persona vulnerable a la zona nord de l’Hospitalet és estar molt més exposat a emmalaltir i a morir. També per la covid’. Ahir, Carles Muntaner deia en aquest diari: ‘En sanitat hem de tenir en compte la desigualtat social, cosa que no fem mai. L’equitat. El risc de contagi no és igual entre els treballadors precaritzats que entre els qui podem fer teletreball. Tenir en compte això també és cosa de la salut pública. És part d’això que anomenem intersectorialitat’. I, en tot això, el moviment independentista, en tant que alternativa estratègica a la crisi nacional que patim, no s’alça amb la mateixa energia i disposició que quan ha de sortir a celebrar Diades.

6. Si el moviment independentista vol recuperar forces, ha d’arromangar-se i entrar directament en la ‘qüestió social’. Per reprendre la marxa amb forces renovades, no n’hi ha prou de fer programes de ‘reconstrucció’ pressupostària, sempre vigilats per Madrid com gos d’atura de la Unió Europea, sinó que calen nous empelts deixats fins ara de costat: n’hi ha que en diuen ‘eixamplar la base’, però només pensen en termes de renúncia nacional (bilingüisme) de caire electoralista, que, en última instància, aporten un vot escèptic de caire ‘taula de diàleg’ que hauria de servir de remei de tots els nostres mals… Però l’autèntic eixamplament demana una nova síntesi entre l’eix nacional i l’eix social, no pas amb un independentisme fent paternalisme en llocs inhòspits, sinó pastant una nova consciència de país. Una consciència que només pot sorgir del laboratori de la realitat viva, no pas en despatxos ni en acords parlamentaris. Molt menys, és clar, si els uns neguen la realitat nacional –ben viva, com s’ha vist a Poblet– i els altres creuen que podrem deixar la dinàmica social –no menys viva i lacerant– com a plat de segona taula.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.