Quan falta un mes per a les eleccions del 7 de maig a Gal·les, Escòcia i a municipis anglesos, el Regne Unit entra en una fase de gran tensió política i territorial. Aquestes votacions han deixat de ser solament una renovació institucional i s’han convertit en una prova de força del sobiranisme i un moment clau per al futur de l’estat britànic.

Per primera vegada d’ençà que començà la devolution, a final del segle XX, hi ha la possibilitat real que dues nacions amb institucions pròpies –o fins i tot tres– avancin alhora cap a governs o majories clarament orientades a l’autodeterminació. Aquesta situació, fins ara inèdita, coincideix amb una tendència contraposada: l’ascens de l’extrema dreta anglesa. Una dinàmica que pot accentuar el xoc entre les demandes d’autodeterminació i una pulsió centralitzadora creixent.

Gal·les: la fi de tres dècades de domini laborista

A Gal·les, el punt de partida és clar: el sistema polític sorgit el 1999 presenta signes evidents d’esgotament. El Partit Laborista hi ha governat de manera ininterrompuda d’ençà que es creà el Senedd, el parlament, però arriba a aquestes eleccions amb un desgast acumulat que es tradueix en una pèrdua sostinguda de suport electoral, paral·lela a la pèrdua de popularitat del laborisme també a escala britànica.

La primera ministra, Eluned Morgan, amb vista a les eleccions, ha provat de construir un relat de continuïtat responsable amb elements de renovació, amb un programa que inclou inversions en infrastructures sanitàries i mesures per a pal·liar la crisi del cost de la vida. Tanmateix, les propostes topen amb una percepció social que el govern ha estat incapaç de resoldre problemes estructurals. Les llistes d’espera al sistema de salut, la precarietat de certs serveis públics i l’estancament econòmic han erosionat la confiança en el laborisme.

En aquest context, el Plaid Cymru, independentista d’esquerres, emergeix com a alternativa de govern. Sota el lideratge de Rhun ap Iorwerth, el partit ha sabut capitalitzar el desig de canvi i situar-se, segons les enquestes, com a primera força i amb capacitat d’encapçalar un govern de coalició amb els Verds –també favorables a l’autodeterminació– o amb els laboristes.

L’estratègia del Plaid Cymru és deliberadament gradualista. A diferència de l’independentisme escocès, no proposa un referèndum immediat. El seu objectiu és, primer de tot, demostrar capacitat de govern i credibilitat institucional. Alhora, proposa l’obertura d’un procés estructurat sobre el futur constitucional de Gal·les: una convenció nacional, un llibre blanc i un debat sostingut que permeti a la societat gal·lesa de valorar els costs i els beneficis d’un eventual estat independent.

Aquest enfocament respon a una realitat sociològica: el suport a la independència, tot i créixer, encara és tan sols d’un terç de la població. No obstant això, hi ha indicadors qualitatius importants, com ara l’augment de la identificació nacional gal·lesa i la percepció creixent que les decisions clau es prenen a Londres sense tenir en compte les especificitats del país. L’objectiu seria impulsar un referèndum en un hipotètic segon mandat, és a dir, més enllà del 2030.

Alhora, la irrupció de Reform UK, d’extrema dreta i amb un discurs obertament centralista i contrari a l’autogovern, apareix en les enquestes, frec a frec, com a possible força més votada i introdueix una polarització nova en la política gal·lesa. Aquesta dinàmica pot beneficiar indirectament el Plaid, que es presenta com l’opció per a “protegir” Gal·les d’una possible recentralització.

Escòcia: la persistència de la via plebiscitària

A Escòcia, la situació es troba en una etapa diferent, però clarament complementària. El debat sobre la independència és central i les eleccions es presenten obertament com una oportunitat de reforçar el mandat democràtic a favor d’un nou referèndum. El primer ministre, John Swinney, ha deixat clar que una majoria parlamentària del Partit Nacional Escocès (SNP) seria interpretada com una legitimació per a reprendre el procés d’autodeterminació.

El context és diferent del del 2014. La sentència del Tribunal Suprem britànic del 2022 va establir que el parlament escocès no podia convocar un referèndum sense l’aval de Londres. Això obliga el govern escocès a explorar alternatives: pressionar políticament Westminster, acumular legitimitat electoral o, en última instància, proposar vies de confrontació institucional. Ací també hi trobem una pressió de les bases de l’SNP perquè hi hagi avenços cap al referèndum i, en la darrera convenció del partit, ja hi va haver propostes –ara minoritàries– d’explorar vies unilaterals, com ara fer que les eleccions esdevinguessin unes eleccions plebiscitàries que donessin un mandat per a proclamar la independència.

El Brexit continua essent un factor central en aquesta equació. Escòcia va votar majoritàriament per romandre a la Unió Europea, i la sortida ha reforçat la percepció de desconnexió amb el projecte britànic. Àmbits com el comerç, la immigració o la regulació energètica han esdevingut camps de disputa política i simbòlica i fan que els partidaris de la independència siguin majoria en la major part d’enquestes. I això sense haver obert cap debat de fons a la societat.

Alhora, el sistema electoral escocès –mixt, amb representació proporcional parcial– dificulta les majories absolutes. Això ha portat tradicionalment a acords amb els Verds, que també defensen la independència. Per tant, fins i tot sense una majoria estricta de l’SNP, és plausible una majoria parlamentària favorable a l’autodeterminació. Paral·lelament, els partits unionistes tradicionals –laboristes i conservadors– perden capacitat d’hegemonia, mentre formacions com Reform UK introdueixen un discurs més dur i centralitzador. Això configura una situació en què el debat es bifurca cada vegada més entre autodeterminació i recentralització, sense cap resposta clara per part dels governs britànics successius.

El primer ministre, Swinney, confia que un parlament britànic sense majoria absoluta després de les eleccions del 2029 forci el nou govern a negociar i a fer concessions. Una altra hipòtesi és una influència més gran de Nigel Farage en l’agenda política britànica, cosa que podria provocar una reacció en cadena no tan sols a Escòcia, sinó també a Gal·les i al nord d’Irlanda, on el Sinn Féin ja presideix l’executiu i hi ha un debat obert sobre la reunificació de l’illa. Aquesta situació reforçaria les majories sobiranistes i obriria una nova oportunitat.

La coincidència d’un possible govern independentista a Gal·les i d’una majoria sobiranista a Escòcia i el nord d’Irlanda configura una realitat nova al Regne Unit. Per primera vegada, la pressió territorial podria ser simultània i sostinguda en més d’un front. I això obliga Westminster a afrontar una qüestió que fins ara ha evitat: si les institucions britàniques poden donar respostes a aquestes demandes creixents o el futur del Regne Unit entra en una etapa irreversible.