27.11.2022 - 21:40
L’imperi és un dels grans reportatges més bons que s’han escrit mai sobre el caràcter i l’essència d’un dels actors de la història contemporània més grans i decisius: la Unió Soviètica. És una obra fonamental per a endinsar-se i provar de conèixer una mica aquell gran desconegut –que ho era, i molt, quan es va publicar el llibre, l’any 1994, poc després de l’ensorrament de la gran potència soviètica. Avui, com totes les grans obres, el llibre manté viu tot l’interès literari, cultural i històric i aporta prou elements de fons per mirar d’entendre la realitat i tots els fantasmes històrics, polítics, culturals i, sobretot, imperials, d’això que passa a la guerra d’Ucraïna.
L’escriptor polonès Ryszard Kapuściński és un dels reporters i analistes de política internacional més brillants que han existit mai. Com a corresponsal de primera línia, va cobrir vint-i-set revolucions, va ser en dotze fronts de guerra i va ser condemnat o en perill de mort quatre vegades. Era un observador crític i rigorós de la realitat. Tenia una curiositat infinita pel detall quotidià, impregna les seves narracions de vivències personals i sap incorporar-hi les dificultats i els sentiments de tots els éssers anònims que no apareixeran mai a les cròniques ni als llibres d’història.
Aquest llibre no és ni una història de Rússia i l’antiga Unió Soviètica, ni una història del sorgiment i caiguda del comunisme en aquest estat, ni un compendi de coneixements bàsics sobre l’imperi. Segons l’autor, “es tracta del relat personal dels meus viatges per les àmplies terres d’aquest país (o, més ben dit, d’aquesta part del món), en els quals he intentat sempre arribar allà on em permetien el temps, les forces i les possibilitats”.
Pur periodisme i del més bo. Anar-hi, veure-ho, viure-ho i, després, explicar-ho. L’única manera d’entendre un ofici ancestral. Una manera de fer que ha anat morint amb la precarització, la digitalització, la submissió al poder i la propaganda. Per escriure L’imperi l’autor es va llegir desenes de llibres –entre la història i la literatura, el testimoni personal i la política interna soviètica– per cercar informació sobre aquells dubtes que trobava en els viatges d’exploració pel continent ignot. Va consultar molts mapes antics i moderns. Si no era impossible de situar en l’espai aquell continent i els punts marginals, perifèrics, que va voler visitar, els llibres, els mapes i els relats de la gent normal el submergiren en aquella realitat enorme i complexa. En trens, camions, autobusos i avions va viatjar per tot el continent. De Brest, frontera amb Polònia, fins a Magadan, sobre el Pacífic; i de Vorkutà, més enllà del cercle polar àrtic, fins a Termez, a la frontera amb l’Afganistan. En total, va recórrer uns seixanta mil quilòmetres pel seu compte, tot sol, sense guies oficials i al marge de les rutes habituals.
Veure, respirar i tocar la realitat
Kapuściński es guiava pel seu instint i curiositat, per allò que no sabia i potser intuïa i, sobretot, per allò que volia veure personalment i mirar de comprendre una mica més bé. La realitat l’havia de respirar i tocar. En tots els viatges va conversar amb ciutadans de tota mena per anar reconstruint el misteri de la vida (la supervivència i la mort) de milions de persones en un territori immens, amb infinitat de pobles, cultures, creences i religions. Com a la vida, la coneixença d’una persona o d’un lloc el portava al següent. I així és com, gràcies al gran periodista polonès, el lector s’endinsa en el laberint kafkià de l’imperi soviètic, aleshores a punt d’enfonsar-se.
A banda de desconegut perquè ha estat aïllat del món occidental, amb molt poc accés per a visitants estrangers, el món de l’URSS és misteriós i llegendari. Hi ha la literatura, sí, però el tancament i la censura informativa que el poder soviètic va exercir al llarg del segle XX van donar peu a tota mena de falsedats, exageracions i mites. La realitat oculta era molt més cruenta que no ens havien explicat i es va anar sabent a poc a poc: les purgues estalinistes, l’infern dels gulags siberians, les matances de camperols de fam i de misèria… Especialment a Ucraïna els anys 1932-1933, on les xifres ens informen que Stalin va causar la mort de deu milions de camperols, gent senzilla, útil, que s’estimava la seva terra. Gent innocent que no havia fet res.
Les converses i exploracions de l’autor el porten a sondejar amb delicadesa i respecte la por, la misèria, la desolació, i allò que resta en el fons de la naturalesa humana i l’ànima dels ciutadans soviètics després de tants anys de tragèdia, crueltat, resignació i, potser també, d’al·lucinació. Com ens recorda una cita de Vassili Grossman de les que l’autor ha triat per encapçalar el llibre: “Rússia ha vist moltes coses al llarg dels mil anys de la seva història. Només hi ha una cosa que no ha vist mai en mil anys: la llibertat.”
L’estil de Kapuściński és senzill i directe, però mai superficial. Va als fets, sovint brutals, aclaparadors, i a les paraules exactes i reflexions que li transmet la gent o la literatura. Tot passat pel sedàs de la seva subjectivitat i experiència pròpia que, en els moments més brillants del llibre, pot resumir en una frase o una vivència allò que no expliquen tan bé els grans assaigs polítics i històrics. Com ara quan fa llargues caminades per Moscou i s’adona que en la capital de l’imperi, una de les ciutats més grans i importants de la història de la humanitat, és impossible de trobar un simple banc per asseure’s a descansar o a cordar-se les botes.
Molts dels viatges de milers de quilòmetres els fa en avió. El relat de la resignació de la gent esperant impertèrrita en un hangar siberià que passi la tempesta per poder continuar volant és precís i commovedor. O la descripció de l’estat impracticable dels lavabos, que ens remet a l’estat deplorable sota mínims higiènics i humanitaris en què molts soviètics van estar condemnats a viure, i sobreviure, durant dècades.
La situació es repeteix moltes vegades, sempre amb variacions, atès que els transports són difícils i molt sovint precaris. En tots els trajectes, l’autor ens regala pinzellades que dibuixen el sentiment del poble soviètic. També viatja en trens congelats o autobusos atapeïts més enllà dels límits tolerables per la seguretat i la salut dels passatgers. Així, sempre en contacte amb els soferts ciutadans normals i corrents, ens mostra la cara real d’aquell món. Com si aixequés la catifa suaument per poder veure, sense importunar ningú, la realitat que la propaganda comunista i de l’imperi ens ha volgut ocultar.
És inesborrable la imatge d’una nena siberiana que li descriu allò que passa al seu poble quan glaça de debò. Es forma una boira espessa en què la gent que camina obre túnels amb el seu cos. Així, quan es lleva sap si ha d’anar a classe o no, atès que coneix per mides i alçades els túnels que deixen la mestra i les seves companyes d’escola. Alguns túnels avancen fent ziga-zagues i de sobte es moren. Quan passa, és que a terra hi ha un embriac que s’ha congelat.
Dels records d’infantesa als temps de la perestroika
El llibre es divideix en tres parts. A la primera, “Primers contactes (1939-1967)”, el periodista explora, primer, els seus records d’infant, quan les tropes soviètiques van entrar a la seva petita ciutat natal a Polèsia, avui Bielorússia. Rescata del fons de la seva memòria els primers records i impressions que va tenir com a víctima del fenomen imperial soviètic. La seva sensibilitat infantil ja era marcada per la curiositat innata que de gran el convertiria en un gran periodista i testimoni del seu temps.
No hi ha res millor per a entrar en l’experiència del llibre que saber allò que hi ha gravat a la memòria infantil de l’autor. Les impressions que ens acompanyaran, a ell i als lectors, durant tot el viatge pels anys i la immensa geografia de l’URSS. Si diuen que la pàtria és la infància, la de Kapuściński va ser envaïda i maltractada pels soviètics. Uns records traumàtics que, sens dubte, el van impulsar a moure’s tota la vida per acabar d’esbrinar el perquè de tot allò que, per força, ja va començar a intuir amb la innocència d’un nen.
Impressiona llegir com narra l’impacte dels fets estranys que l’envoltaven. Eren situacions i experiències noves, incomprensibles per a un nen de set anys. El nerviosisme del mestre que un dia va desaparèixer i no van veure mai més. O de com els soviètics van muntar un tren de càrrega llarg en què anaven ficant gent als vagons, gent que tampoc no veien mai més. O la cua de tota una nit de nens il·lusionats perquè els havien dit que a tal casa unes velles tenien caramels. En realitat, venien les llaunes en què un dia hi havia hagut caramels i que, ara, si es bullien en aigua deixaven un regust dolç que es podia prendre com un suc que molt llunyanament ressuscitava als nens l’antic plaer viscut. També hi ha els relats dels seus viatges a les èpoques de Nikita Khrusxov i de Leonid Bréjnev, i del seu descobriment de Sibèria, el Caucas del Sud i les repúbliques de l’Àsia Central.
La segona part, “A vol d’ocell (1989-1991)”, narra el gran recorregut de seixanta mil quilòmetres que fa de punta a punta del continent per una URSS que s’ensorrava. Va visitar llocs nous i uns altres que ja havia conegut dècades enrere. Especialitzat en el continent africà, sobre el qual va escriure llibres tan importants com ara L’emperador, Eben i Un dia més amb vida, l’interessava d’observar de prop allò que sospitava que passaria després de l’enderrocament del mur: l’enfonsament de l’imperi, les lluites entre pobles i els moviments de descolonització, tal com havia presenciat els anys seixanta en primera línia als països de l’anomenat tercer món.
I, finalment, la tercera part, “La història continua… (1992-1993)”, inevitable quan escrivia el llibre i el gegant es desfeia com un continent de glaç i deixava a la vista el present i el passat. Un conjunt de notes i reflexions personals del possible futur que albirava aleshores: la fi de l’imperi, la fricció entre nacionalismes, la confrontació entre cristianisme i islam, la reformulació d’una societat amb rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més pobres, el desenvolupament entre els sectors de l’imperi, diferents i allunyats, i l’aparició de nous estats.
Entre els estats nous, hi havia Rússia, “un país enorme habitat per un poble al qual des de fa segles ha inspirat i unit l’ambició imperial”. Ryszard Kapuściński pronosticava l’any 1992 que el futur seria un capitalisme o pseudo-capitalisme en la seva forma més primària, agressiva i despietada. I aquí és on som, tal com va dir Kapuściński, amb una clarividència brillant, ara fa trenta anys.
En el llibre, hi ha les claus per a entendre les seves conclusions d’aleshores i potser també tot allò que ha anat forjant anys després el perfil autoritari, imperial i intransigent d’un personatge com Vladímir Putin, un dels millors exemples de l’homo sovieticus, l’home que reuneix i representa l’herència de tants i tants anys de poder absolut, dels tsars, Pere el Gran i els Romànov, a Stalin, Khrusxov i Bréjnev, fins a arribar a Mikhaïl Gorbatxov.
El cronista de l’Àfrica
Vaig conèixer personalment Ryszard Kapuściński l’any 1997. El vam convidar a Barcelona per fer un programa a TV3 de la sèrie Música per a Camaleons: “Àfrica per als africans.” Jo el vaig entrevistar i ell va aportar fotografies originals seves. El podeu veure ací. Era un home fort i gentil, amb una cordialitat i discreció de ferro. “Digues-me Ricardo!”, em digué d’entrada. Parlava un castellà perfecte, après en els seus anys de corresponsal a l’Amèrica Llatina.
La curiositat, la generositat i l’experiència l’havien fet savi. Un mestre. Almenys per mi ho era. “Els cínics no serveixen per a aquest ofici” és una de les seves màximes. Ha escrit molt bons llibres sobre l’Àfrica, on va viure dotze anys, en diferents països, en diverses ciutats, viles i poblats. No oblidaré mai allò que em va sorprendre aleshores: creia que en poc temps l’Àfrica (i ja fa vint-i-cinc anys d’aquells dies) sortiria de la crisi i podria aportar molt a la comunitat internacional i no solament econòmicament, també en el sentit humà i espiritual: “Coses molt importants i necessàries per al nostre món d’avui.” N’estava humilment convençut. Bo i comprovant avui l’agudesa dels seus dots d’observador i periodista a L’imperi, penso que després de més vint-i-cinc anys, potser valdria la pena de rellegir o traduir al català també tot allò que va escriure sobre l’Àfrica.
