The Washington Post · Rachel Chason

Dubai, Emirats Àrabs Units. Muzaffar Ali Gulam arribà ací ara fa quatre anys a instàncies del seu cosí, i amb l’esperança de finançar la casa dels seus somnis al Paquistan per a ell i la seva família.

El jove, de 27 anys, treballava dotze hores el dia com a conductor a Dubai i enviava la major part del sou a la seva dona i els seus tres fills, segons que n’explica el cosí, en Massud, que accedeix a parlar amb The Washington Post a condició que tan sols se n’utilitzi el nom de pila per raons de seguretat. Ara fa un mes, explica en Massud, l’Iran començà a bombardar els Emirats Àrabs Units amb míssils i drons. En aquell moment, Gulam ni tan sols es plantejà la possibilitat de sortir de la ciutat: no s’ho podia permetre de cap manera.

El 7 de març, la metralla d’un projectil iranià impactà contra el cotxe de Gulam mentre conduïa i va morir a l’acte.

“El trobo a faltar cada dia; encara no em puc creure que ens hagi deixat”, diu en Massud en una entrevista d’Al Lisaili estant, una zona on la ciutat deixa pas al desert, i on viuen legions de treballadors immigrants. “A voltes penso que encara és ací amb nosaltres.”

Gulam és un dels més de dotze civils que han mort al golf Pèrsic d’ençà de l’esclat del conflicte, durant el qual l’Iran ha atacat repetidament un seguit d’estats –les monarquies del golf Pèrsic– que durant anys s’havien presentat com a oasis d’estabilitat en una regió turbulenta.

La majoria de les víctimes mortals han estat treballadors immigrants com Gulam, la feina dels quals ha ajudat a convertir Dubai en l’epicentre econòmic que és avui. Molts dels residents més adinerats de la ciutat n’han anat fugint aquestes darreres setmanes, però aquests treballadors s’hi han quedat. Ara, el conflicte no tan sols n’ha fet perillar les vides i llocs de feina, sinó que també ha posat en relleu el paper, sovint oblidat, que exerceixen a la ciutat, i la precarietat en què viuen.

Els senyals de perill s’acumulen pertot en aquesta ciutat de quatre milions d’habitants, on els carrers han quedat inusualment buits i els clubs de platja reben una fracció dels clients que solen tenir habitualment. Un treballador de manteniment originari d’Uganda explica que va veure un dron sobrevolar la zona del port on treballa. Un electricista ghanès diu que cada volta que sonen les sirenes antiaèries tem per la seva vida, però també pel futur de la seva família, a Ghana, si ell mor en un atac. Un cambrer egipci diu que s’obliga a forçar un somriure mentre serveix els clients, tot afegint que espera que Dubai continuï essent el lloc on poder fer realitat els seus somnis.

Assegut al centre comercial d’Al Lisaili, a desenes de quilòmetres dels esplendorosos gratacels de Dubai, l’Ali, amic de Gulam, recorda el difunt com una persona molt bromista, i com un gran afeccionat al criquet.

Sobretot, segons que n’explica el cosí, somiava amb un futur millor per als seus fills: la seva filla gran, per exemple, vol ser metgessa. De cop i volta, mentre parla, el telèfon d’en Massud comença a sonar: una sirena antiaèria. L’home fixa els ulls, de color marró clar, en el missatge que apareix a la pantalla, que adverteix la població que es posi a cobert.

“Tinc por”, diu. Afegeix que, en unes altres circumstàncies, tornaria al seu país d’origen, però no és possible. Continua estalviant per saldar un deute al Paquistan.

En Massud diu que ha parlat molt amb la seva germana, que era la dona de Gulam. Diu que està inconsolable, que no té esma ni per a menjar i no pot deixar de plorar, i encara li costa de pair que el seu marit és mort.

“Ho hem provat amb totes les forces, però no hi ha hagut manera de consolar-la”, diu.

En un mercat vora el centre històric de la ciutat es congreguen un grup de joves comerciants d’espècies originaris de l’Afganistan, el Paquistan, l’Índia i l’Iran. Expliquen que comparteixen una mateixa paradeta, i que generalment guanyen prou diners per a mantenir-ne les famílies als seus països d’origen.

Tanmateix, la guerra de Trump n’amenaça el present i el futur. Muhàmmad Anwar, comerciant d’espècies afganès de 34 anys, es mira les paradetes, gairebé buides, i fa que no amb el cap. “Cal que posi fi a tot això perquè puguem tornar a la feina”, diu.

Els comerciants d’espècies diuen que no tenien por, i que confien que el govern emiratià els protegirà. El que més els preocupa –diuen, mentre fiten el cel a la recerca de drons– és que els turistes tornin.

A Muhàmmad Xahbaz, un paquistanès de 28 anys, diu que fins ara s’havia pogut guanyar bé la vida com a treballador del mercat de peix més gran de Dubai, tot enviant a la seva família al Paquistan vora la meitat dels 500 dòlars que cobra cada mes.

“Però ara no hi ha diners”, diu. Davant seu s’amuntega un carregament de peix molt més magre que no és habitual: gran part del gènere que arriba a les peixateries de Dubai, diu, prové d’aigües iranianes. D’ençà de l’esclat del conflicte, el preu del peix pràcticament s’ha duplicat.

“La guerra ens ha dut massa problemes”, diu Xahbaz. “Tot s’ha encarit: la verdura, la fruita, la carn i el peix.” I afegeix: “Quan s’acabi la guerra, ens n’alegrarem tots.”

Un matí de fa pocs dies, als afores del mercat de peix, en Jibril Mukalaz –un ugandès de 30 anys que arribà a Dubai fa mig any– es passeja amb el seu carret de neteja. Mukalaz, afable i de veu suau, explica que es va sentir terroritzat en veure un dron que sobrevolava el mercat de peix on treballa com a netejador i en sentir les explosions dels enderrocaments.

L’home, que treballa vora dotze hores el dia, cobra uns 270 dòlars el mes, dels quals n’envia uns 55 a la família, tot i que diu que li agradaria poder-los-en enviar més. Té un contracte de feina de dos anys que inclou allotjament, transport i un bitllet de tornada a casa. Diu que dubta que pugui tornar a veure la família abans no acabi el contracte, perquè no pot permetre’s un vol d’anada i tornada a Uganda.

Quan la seva dona i la seva mare li truquen des d’Uganda, preocupades per les notícies que els arriben de Dubai, diu que prova de tranquil·litzar-les. “Tenia molta por… Tinc molta por. Però no tinc cap més opció”, diu. “M’hi he de quedar.”

Al barri industrial d’Al Quoz, on viuen molts treballadors immigrants, la roba penja dels estenedors a les finestres dels edificis de pisos, petits i de poques plantes. Repartidors, personal de neteja i treballadors del sector de la restauració xerren en una barreja d’idiomes davant una paradeta a la vora de la carretera que serveix rotis afganesos acabats de treure del foc.

Frank Ankomah, un ghanès de 27 anys, explica que s’ha anat acostumant a la vida a Dubai d’ençà que arribà a la ciutat, ara fa tres anys. Ha après a suportar els estius xafogosos de Dubai, diu, i ara estalvia prou per poder enviar a casa –als seus pares i al seu fill a Ghana– si fa no fa la meitat dels 500 dòlars que guanya el mes com a electricista.

Quan esclatà la guerra, diu, el que més por li feia no era què en seria, d’ell, sinó de la seva família. “Si moro, la meva família es quedarà sense diners”, diu. “Si me’n vaig a casa, la meva família es quedarà sense diners.”

Una nit de mitjan març, el sol es pon davant l’African Queen, un club de platja situat en una zona de luxe de la platja de Jumeirah. La majoria de les taules del local són buides. Patrice Gouty, gerent del club, diu que els propietaris del local han optat per continuar pagant el personal, tot i les dificultats econòmiques. Molts bars i restaurants, diu, han optat per un curs d’acció ben diferent: acomiadar treballadors tan bon punt els primers míssils i drons iranians impactaren contra la ciutat.

Ahmed Mostafa, cap de servei del local, es traslladà a Dubai provinent d’Egipte ara fa tretze anys. Diu que la ciutat li ha permès de llaurar-se el futur amb què somniava: a més de treballar com a cambrer, diu, ha pogut fundar un negoci de venda de mobles.

Les sirenes antiaèries, que tant l’alarmaven a ell i als seus clients durant els primers dies de guerra, han esdevingut un component més de la vida quotidiana a la ciutat, diu, fins al punt que ara ni tan sols l’espanten. El futur de Dubai el preocupa més que mai. “És la nostra llar”, diu Mostafa, de 37 anys. “El que li passi a Dubai ens afecta també a nosaltres.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb