Les illes Fèroe van votar dimarts en les eleccions generals daneses. Avui, dos dies més tard, tornen a les urnes en unes eleccions anticipades al parlament de l’arxipèlag convocades arran d’una crisi interna que n’ha fracturat el govern. Malgrat que fa pocs anys una votació en aquestes illes situades a mig camí entre Islàndia, Escòcia i Noruega –amb poc més de 50.000 habitants– hauria passat força inadvertida, ara concentra una part significativa de l’atenció internacional.

No solament hi ha en joc la composició del parlament, sinó també la relació amb Dinamarca i la capacitat de governar-se en un moment en què el nord de l’Atlàntic ha deixat de ser perifèria per a esdevenir centre. El resultat, de fet, difícilment passarà per alt als gabinets polítics de Donald Trump, de Vladímir Putin o de la Unió Europea.

Eleccions anticipades: la crisi que ho ha accelerat tot

El primer ministre feroès, Aksel V. Johannesen, va anunciar el 25 de febrer que avançava les eleccions admetent que la confiança dins la coalició “gairebé havia desaparegut”. La coalició sortint –formada pel Partit Socialdemòcrata, els republicans d’esquerres del Partit Republicà i els liberals de Progrés–, que tenia una majoria ajustada de 18 escons de 33, governava d’ençà del 2022, però havia arribat al tram final profundament erosionada.

La tensió interna no era nova, però aquestes últimes setmanes havia estat insostenible, tant per divergències ideològiques com per disputes concretes sobre projectes estratègics i reformes socials. El detonant va ser una sessió parlamentària especialment tensa: s’hi va aprovar la planificació d’un túnel submarí clau per a la connexió interna de l’arxipèlag i va quedar en l’aire la reforma de l’edat de jubilació. Dos projectes que divideixen clarament el govern.

Les enquestes pronostiquen que hi pot haver un canvi d’equilibri polític. Segons un sondatge publicat dilluns per a la televisió pública feroesa, el conservador Partit del Poble –principal partit de l’oposició– passarà a ser la primera força, amb un 27,7% dels vots i 9 escons, tres més que a les darreres eleccions. Al mateix temps, el Partit Unionista, l’únic partit clarament partidari de formar part de Dinamarca, també a l’oposició, mantindrà segons l’enquesta els 7 escons que ja tenia.

Per contra, el partit del primer ministre experimentarà una davallada significativa fins al 17,8% dels vots i obtindrà 6 escons (tres menys que ara), i els seus socis de govern es mantindran o retrocediran lleugerament, cosa que posaria el bloc governamental en clares dificultats. Tot i això, hi ha un element clau del sistema feroès: la fragmentació. No hi ha cap partit que s’acosti a la majoria absoluta –establerta en 17 escons del Løgting– i, per tant, qualsevol govern haurà de ser de coalició.

Això obre unes quantes possibilitats: des d’un govern encapçalat pels conservadors amb suport unionista fins a combinacions més transversals que tornin a barrejar partits de sensibilitats diferents, com ja ha passat en legislatures anteriors. Així, les eleccions són un moment de redefinició. El sistema polític feroès entra en una fase de reconfiguració i aquesta vegada no es tracta solament d’una alternança entre partits, sinó també d’una possible reordenació de blocs, aliances i prioritats.

Un consens nou: del debat congelat a l’obertura d’un procés

Un dels canvis més significatius del panorama polític feroès –i clau per a entendre aquestes eleccions– és que el debat sobre l’estatus polític ha deixat de ser patrimoni exclusiu dels partits més independentistes i ha passat a ocupar un espai molt més transversal. El punt d’inflexió es pot situar el 2024. Fins aleshores, la qüestió havia quedat relativament desactivada durant dues dècades, amb un sistema polític més centrat en la gestió quotidiana i en equilibris pragmàtics amb Dinamarca. Però uns quants factors van reobrir el debat.

El primer va ser el vet de Suècia i Finlàndia a la integració plena de les Fèroe al Consell Nòrdic. No s’hi discutia una qüestió tècnica, sinó el reconeixement mateix com a subjecte polític complet. En aquest context, es va produir un moviment notable: el Partit del Poble es va adherir a un acord per a explorar una redefinició del marc polític. Aquest moviment és especialment significatiu perquè no és un partit independentista clàssic, sinó que havia combinat sobiranisme i pragmatisme en la relació amb Dinamarca.

No és una opció directa per la independència immediata, però sí un canvi de marc: l’statu quo deixa de ser intocable o fins i tot ha quedat obsolet. El fet que el partit s’afegeixi a aquest consens indica fins a quin punt el debat s’ha desplaçat. I es preveu que la qüestió s’haurà d’afrontar en la nova legislatura. Més enllà de la independència, han aparegut propostes com ara la lliure associació, la relació bilateral entre estats, una estructura de tres països dins el Regne de Dinamarca o una independència formal amb cooperació estreta amb Dinamarca.

Ara com ara, el Partit Unionista continua essent l’únic partit clarament partidari de mantenir el vincle amb Dinamarca en els termes actuals. Però, fins i tot en aquest cas, el debat s’ha matisat: ha formulat obertament la possibilitat de revisar l’estructura del regne i ha defensat un model més igualitari en la relació amb Dinamarca.

A l’altre extrem, el Partit Republicà manté una defensa explícita de la independència, però també ha adaptat el discurs cap a fórmules graduals i negociades. Entre aquests dos pols, la resta de partits –inclosos els socialdemòcrates i els liberals– es mouen en posicions intermèdies. El debat no es proposa com una ruptura immediata, sinó com un procés obert, amb múltiples opcions possibles. Aquest desplaçament del consens té conseqüències directes i, per primera vegada en molts anys, la qüestió nacional no és un tema lateral, sinó un dels eixos centrals de la campanya.

Dinamarca, Rússia i la quadratura del cercle

Les Fèroe disposen d’una economia robusta, basada sobretot en la pesca, i d’una capacitat notable de generar recursos propis. De fet, prop del 90% de les exportacions de l’arxipèlag es vinculen al sector pesquer, cosa que converteix el país en altament especialitzat, però també vulnerable a qualsevol alteració en aquest àmbit. Aquesta base econòmica els dóna marge polític real per a llançar propostes de més autonomia o fins i tot de sobirania formal.

Però aquest marge té límits clars, estructurals. Un dels més evidents és la dependència d’infrastructures crítiques. Les Fèroe estan connectades al món per mitjà de molt pocs cables submarins, que sostenen pràcticament totes les comunicacions digitals i bona part de l’activitat econòmica. Aquesta fragilitat ha quedat exposada aquests darrers anys, amb incidents que n’han afectat les connexions –incloent-hi danys en cables que connecten amb Escòcia el 2022 i dues vegades més el 2025. En aquest context, el mateix govern feroès ha admès que, si aquestes connexions fallessin simultàniament, podrien quedar pràcticament incomunicats durant mesos.

Al mateix temps, la política exterior econòmica ha afegit una capa de complexitat a la situació. Les Fèroe no formen part de la Unió Europea i han mantingut acords pesquers amb Rússia d’ençà del 1977, renovats anualment fins ara, malgrat la guerra d’Ucraïna. Aquests acords permeten a la flota feroesa de pescar en aigües russes –sobretot a la mar de Barentsz– i els vaixells russos, per la seva banda, poden navegar en aigües feroeses amb determinades condicions. Aquesta relació ha aixecat una forta controvèrsia interna i externa. D’una banda, el govern feroès ha defensat que es tractava d’una decisió pragmàtica: la pesca és un sector estratègic i els productes alimentaris no estan subjectes a sancions internacionals. I, d’una altra, el manteniment d’aquests acords ha estat vist com una contradicció amb el suport polític a Ucraïna i amb l’arrenglerament general amb Europa.

La tensió ha augmentat encara més arran de sospites sobre activitats russes a la regió. En aquest context, el govern feroès va introduir matisos en la renovació de l’acord del 2026 i va vetar l’accés a les seves aigües, per exemple, a dues navilieres russes –Murman Seafood i Norebo– assenyalades per la UE per possibles activitats d’espionatge o de sabotatge. Tot plegat evidencia una tensió de fons: les Fèroe poden tenir capacitat econòmica per a sostenir-se, però la posició geogràfica, la dependència d’infrastructures crítiques i la inserció en xarxes comercials i de seguretat obliguen les illes a moure’s en un equilibri molt delicat. Per això, la qüestió no és solament si les Fèroe poden viure soles en termes econòmics, sinó també en quin sistema de connexions, seguretat i aliances es volen integrar.

Les eleccions del 26 de març, i els pactes posteriors, no resoldran la qüestió de la sobirania, però sí que en fixaran el ritme. Determinaran qui governa en un moment de fractura interna, amb quin mandat es negocia amb Dinamarca i quina direcció pren un debat que ja no es pot ajornar. El resultat no dirà si les Fèroe seran independents, però sí que situarà la independència en l’horitzó polític immediat.