L’illa de més al nord del món desapareix dels mapes i no és la primera de l’Àrtic que ho fa

Un equip de suïssos i danesos ha anat al nord per investigar el fenomen de les “illes fantasma” i ha fet un descobriment sorprenent

VilaWeb
Kevin Hamilton
12.09.2022 - 21:40
Actualització: 12.09.2022 - 23:12

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any passat, una expedició a la glaçada costa del nord de Grenlàndia va detectar allò que semblava una illa fins llavors inexplorada. Era petita i de grava, i va ser declarada candidata al títol de la massa terrestre més septentrional coneguda del món. Els descobridors la van anomenar Qeqertaq Avannarleq, és a dir, en grenlandès, “l’illa de més al nord”.

Però a la regió hi havia un misteri. Al nord del cap Morris Jesup, s’havien descobert unes altres illes petites que al cap de dècades van desaparèixer. Alguns científics van pensar que eren bancs rocosos que havien estat empesos pel gel marí.

Però quan un equip de topògrafs suïssos i danesos va anar al nord per investigar aquest fenomen de les “illes fantasma” va descobrir una cosa totalment diferent. Les seves troballes les han exposades aquest mes: les illes “esquives”, de fet, eren grans icebergs encallats al fons de la mar. Probablement, provenien d’una glacera de la vora, on els icebergs que se n’havien desprès havien estat coberts de grava per esllavissades de terra i havien començat a surar.

Aquesta no ha estat pas la primera desaparició d’aquesta mena a l’Àrtic, ni la primera vegada que cal esborrar terra del mapa. Fa gairebé un segle, una expedició aerotransportada innovadora va redissenyar els mapes de grans franges de la mar de Barentsz.

La vista d’un zepelí estant, l’any 1931

L’expedició del 1931 va sorgir del pla del magnat de la premsa nord-americà William Randolph Hearst per a fer una espectacular acrobàcia publicitària. Hearst va proposar que el Graf Zeppelin, aleshores l’aeronau més grossa del món, volés fins al pol Nord per a una reunió amb un submarí que viatjaria per sota el glaç.

Hi hagué dificultats pràctiques i Hearst va abandonar el pla, però la idea de fer servir el Graf Zeppelin per a investigacions geogràfiques i científiques de l’alt Àrtic va ser acceptada per un comitè internacional de ciència polar. L’expedició aerotransportada que van idear va emprar tecnologies pioneres i féu importants descobriments geogràfics, meteorològics i magnètics a l’Àrtic, inclòs el redisseny dels mapes de gran part de la mar de Barentsz.

L’expedició va ser anomenada Polarfahrt, ‘viatge polar’ en alemany. Malgrat les tensions internacionals de l’època, el zepelí duia un equip de científics i exploradors alemanys, soviètics i nord-americans. En formava part Lincoln Ellsworth, un nord-americà ric, explorador experimentat de l’Àrtic, que va escriure el primer relat acadèmic del Polarfahrt i els seus descobriments geogràfics. També hi van participar dos científics soviètics importants: el genial meteoròleg Pàvel Moltxànov i el científic en cap de l’expedició, Rudolf Samòilovitx, que va prendre mesures magnètiques. L’encarregat de les operacions meteorològiques va ser Ludwig Weickmann, director de l’Institut Geofísic de la Universitat de Leipzig.

El cronista de l’expedició va ser Arthur Koestler, un jove periodista que va acabar esdevenint famós per la seva novel·la anticomunista La foscor a migdia, que descriu el totalitarisme contra els lleials al partit.

El viatge de cinc dies els va dur al nord de la mar de Barentsz, fins a vuitanta-dos graus de latitud nord, i després centenars de quilòmetres cap a l’est, abans de tornar cap al sud-oest.

Koestler va proporcionar reports per ràdio d’ona curta que van aparèixer a diaris de tot el món.

“L’experiència d’aquesta pujada ràpida, silenciosa i sense esforç, o més aviat de la caiguda cap al cel, és bella i embriagadora”, va escriure Koestler a la seva autobiografia del 1952. “Fa sentir la il·lusió completa d’haver fugit de l’esclavitud de la gravetat de la terra.”

“Vam flotar en l’aire àrtic durant uns quants dies, movent-nos a una mitjana pausada de cent quilòmetres per hora i sovint aturant-nos a l’aire per completar un estudi fotogràfic o llançar petits globus meteorològics. Tot tenia un encant i una excitació tranquil·la comparable a la d’un viatge amb l’últim vaixell de vela en l’era de les llanxes ràpides.”

“El desavantatge de no existir”

Les regions altes per on va passar el Polarfahrt eren increïblement remotes. A final del segle XIX, l’explorador austríac Julius von Payer va informar del descobriment de la Terra de Francesc Josep, un conjunt de prop de dues-centes illes a la mar de Barentsz, però inicialment es va dubtar sobre l’existència d’aquest arxipèlag.

El Polarfahrt va confirmar l’existència de la Terra de Francesc Josep, però per contra va revelar que els mapes elaborats pels primers exploradors de l’alt Àrtic tenien deficiències sorprenents.

Per a l’expedició, el Graf Zeppelin havia estat equipat amb càmeres de gran angular que permetien de fotografiar detalladament la superfície de sota. El zepelí, que es movia lentament, era ideal per a aquest propòsit i podia fer estudis sense pressa que no eren possibles amb els vols d’avions d’ala fixa.

“Ens vam passar la resta del dia [27 de juliol] fent un reconeixement geogràfic de la Terra de Francesc Josep”, va escriure Koestler. “El nostre primer objectiu era una illa anomenada Terra d’Albert Edward. Però això era més fàcil de dir que no de fer, perquè la Terra d’Albert Edward tenia l’inconvenient de no existir. Es podia trobar a tots els mapes de l’Àrtic, però a l’Àrtic no…”

“Següent objectiu: la Terra de Harmsworth. Per molt divertit que sembli, la Terra de Harmsworth tampoc no existia. On havia de ser, no hi havia res més que la negra mar polar i el reflex blanc del zepelí.”

“Déu sap si l’explorador que va posar aquestes illes al mapa (crec que va ser Payer) havia estat víctima d’un miratge i havia confós alguns icebergs amb terra… De tota manera, a partir del 27 de juliol de 1931, s’han esborrat oficialment.”

L’expedició també descobrí sis illes i tornà a dibuixar els contorns costaners de moltes més.

Una manera revolucionària de mesurar l’atmosfera

Aquella expedició també va ser important pels instruments que Moltxànov va provar a bord del Graf Zeppelin, incloses les “radiosondes”, que s’acabava d’inventar Aquesta tecnologia revolucionà les observacions meteorològiques i va donar lloc a instruments en què avui confien els científics de l’atmosfera com ara jo.

 

Pàvel Moltxànov i Ludwig Weickmann es preparen per llançar un globus meteorològic. Museu Radiosonde de l’Amèrica del Nord.

Fins l’any 1930, mesurar la temperatura alta de l’atmosfera va ser extremadament difícil per als meteoròlegs. Utilitzaven les anomenades sondes de registre que registraven la temperatura i la pressió mitjançant un globus meteorològic. Un llapis òptic deixava un rastre continu en paper o en algun altre mitjà, però per llegir-lo els científics havien de trobar el paquet de la sonda quan havia caigut, i normalment s’allunyava molts quilòmetres del punt de llançament. Això era molt poc pràctic en zones remotes com ara l’Àrtic.

El dispositiu de Moltxànov podia transmetre per ràdio la temperatura i la pressió a intervals freqüents durant el vol amb globus. Avui, les radiosondes transportades amb globus es llancen diàriament a centenars d’estacions de tot el món.

El Polarfahrt va ser l’oportunitat de Moltxànov per a una demostració espectacular. El Graf Zeppelin volava generalment a la zona més baixa de l’atmosfera, però podia servir de plataforma per a alliberar globus meteorològics que podien ascendir molt més amunt i actuar com a “robots” que informaven a distància en l’atmosfera superior.

Per llançar radiosondes del zepelí estant, a la primeria es van pesar els globus meteorològics perquè s’enfonsessin. El pes va ser dissenyat per baixar i permetre que més tard el globus pugés per l’atmosfera. Museu Radiosonde de l’Amèrica del Nord.

Els globus meteorològics plens d’hidrogen de Moltxànov van proporcionar les primeres observacions de les temperatures estratosfèriques a prop del pol. Sorprenentment, va trobar que a altures de setze quilòmetres l’aire del pol era molt més càlid que no a l’equador.

El destí dels protagonistes

El Polarfahrt va ser una fita final de la cooperació científica internacional a principi dels anys trenta, un període que acabà amb un catastròfic augment de la política autoritària i del conflicte internacional. El 1941, els EUA, la Unió Soviètica i Alemanya eren tots en guerra.

Moltxànov i Samòilovitx van ser víctimes de la policia secreta de Stalin. Koestler, jueu hongarès, va veure la vida i la carrera enfosquides per la política de l’època. Finalment va trobar refugi a Anglaterra, on va bastir una carrera com a novel·lista, assagista i historiador de la ciència.

El Graf Zeppelin va continuar fent servei comercial de passatgers, principalment en vols transatlàntics. Però una de les tragèdies més emblemàtiques de la història va posar fi aviat a l’era dels viatges en zepelí. El maig del 1937, l’aeronau germana petita del Graf Zeppelin, el Hindenburg, es va incendiar mentre provava d’aterrar a Nova Jersey. El Graf Zeppelin va ser desmantellat el 1940 per proporcionar ferralla de guerra a l’exèrcit alemany.

 

Kevin Hamilton és professor emèrit de ciències atmosfèriques de la Universitat de Hawaii. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes