Illa Saltés, Huelva, Andalusia
Mapa a Google

L’illa Saltés, encaixonada a la desembocadura dels rius Odiel i Tinto entre els municipis de Punta Umbría, La Rábida i Huelva, és un petit paradís natural amb restes arqueològiques de l’antiga Saltish, una ciutat àrab de fa quasi mil anys que diuen que va arribar a tenir deu mil habitants i que es va desenterrant a poc a poc. Però, entre la riquesa patrimonial de l’anomenada Pompeia de Huelva i la riquesa ambiental de les maresmes i aigües que envolten l’illa, Saltés amaga un passat no tan llunyà i molt menys radiant lligat a la guerra del 1936-1939.

En aquests aiguamolls on alguns pescadors catalans i valencians van començar a passar temporades al segle XVIII atrets per l’abundància de sardines, uns altres catalans i valencians, gairebé dos-cents anys després, hi van ser traslladats a la força per les autoritats franquistes el 1939. Perquè l’illa Saltés, durant quasi un any, es va convertir en un dels dos centenars de camps d’internament i de classificació, establerts pels militars sediciosos en molts indrets de la península, pels quals es calcula que van arribar a passar, en conjunt, gairebé mig milió de republicans.

Així, mentre a les platges del Rosselló s’amuntegaven milers de catalans fugint de la repressió franquista, més de mil quilòmetres al sud, a tocar de la frontera amb Portugal, el març del 1939 ja hi desembarcaven amb vaixells no pas menys de tres mil soldats capturats principalment al front català o en plena retirada. El recinte, vigilat per carrabiners a l’interior i per un batalló de soldats instal·lats a l’únic accés terrestre a l’illa, no disposava de serveis ni d’infrastructures per a rebre aquella massa humana, condemnada d’entrada a la fam, el fred i malalties de tota mena –pròpies dels aiguamolls i de la misèria–, enmig d’humiliacions físiques i psicològiques constants.

Als camps de classificació, els internats havien d’esperar en aquelles condicions inhumanes els resultats de les investigacions esbiaixades del bàndol franquista sobre els seus antecedents (origen, procedència i perillositat). Si els informes que n’arribaven permetien de considerar-los afectes al règim, solien ser enviats aleshores a les trinxeres. Si eren considerats desafectes, allò que els esperava era un judici militar sumaríssim amb dos resultats terribles: llargues condemnes de presó o pena de mort. I si els informes que hi arribaven eren dubtosos, la destinació més habitual eren els batallons de treballadors. Mentre no es redactaven els escrits, cal dir-ho, els detinguts en general eren explotats econòmicament com a mà d’obra barata o fins i tot esclava en la construcció de carreteres, edificis públics i mines com per exemple les de Río Tinto, al costat mateix de Saltés.

Les condicions a l’illa, sense barracons per a aixoplugar-se del fred a l’hivern i de les temperatures altíssimes de l’estiu, s’agreujaven amb la manca de menjar, fins a l’extrem que els mateixos militars que custodiaven els presoners van haver de demanar ajut als veïns dels voltants perquè els alimentessin. La poca documentació que ha restat del camp de Saltés, designat el 2013 lloc de memòria històrica i democràtica per la Junta d’Andalusia, no ens permet de saber sinó molt parcialment quants milers d’homes hi van passar, i encara menys quants n’hi van morir. Però, de tant en tant, n’apareixen testimonis, com és el cas del fuster manresà Ignasi Casas Morera (1911-1990), que va deixar escrit un diari dels anys de la guerra.

Aquestes memòries manuscrites van del 2 de setembre de 1937 al 10 de març de 1938 i abasten el seu pas pels fronts de l’Aragó i de Madrid. No hi va anotar, per tant, la fase final del conflicte, perquè “va ser massa cruel per a explicar-la”. Però, més endavant, va acabar relatant a alguns familiars que, quan el van capturar els franquistes, fou enviat a l’illa Saltés, on es va haver d’esperar quasi tot un any fins a rebre els avals corresponents que li van permetre de tornar a casa, a Manresa.

I una mica més: Un dels noms més il·lustres que van passar contra la seva voluntat per l’illa Saltés el 1939 és el del poeta oriolà Miguel Hernández Gilabert (1910-1942), tot i que en aquest cas fou una estada llampec. Al final de la guerra, tement la repressió franquista, s’havia desplaçat d’amagat a Sevilla amb l’objectiu d’intentar de travessar la frontera de Portugal per Huelva. Ho va aconseguir, però la policia del règim de Salazar el va detenir el 30 d’abril de 1939 i el va lliurar a la Guàrdia Civil a Rosal de la Frontera. Rafael Moreno, al llibre Perseguidos (2013), en diu:

“Miguel Hernández tuvo la mala fortuna de que en Rosal estuviese destinado un guardia civil vecino suyo, de Callosa del Segura, que le reconoció y aportó toda una leyenda de rebelde y escritor comunista. Qué fatalidad. A esa letanía de cargos, Miguel añadiría otro infortunio. Era de Alicante, lo que sirvió a sus verdugos para intentar relacionarle con el fusilamiento de Primo de Rivera. Quién les convencía de lo contrario. En su fantasía de cargos inventados pesaba el hecho de que cuatro de los milicianos que participaron en el fusilamiento de Rivera eran de Huelva. José Pantoja Muñoz, Guillermo Toscano Rodríguez, Miguel Quintero Cruz y Luis Serrat Martínez.”

A l’illa de Saltés començava un periple tortuós per nombroses presons peninsulars que es va acabar, el 28 de març de 1942, amb la mort a la infermeria del Reformatori d’Adults d’Alacant.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat