Quines són les feines que més perillen per culpa de la IA? Aquesta és una pregunta que molta gent es fa, i per aquest motiu tenim constantment notícies amb llistes d’aquells àmbits laborals que, suposadament, són o es preveu que siguin, de mica en mica, els més afectats per l’arribada i la implantació de la intel·ligència artificial. O potser caldria explicar-ho al revés, perquè potser l’ordre dels factors altera el producte. Tal vegada, com que cada vegada hi ha més notícies que parlen sobre quines són les feines que ara fem els humans i que més es veuran substituïdes per la IA, hem començat a demanar-nos si la feina que fem, que volem fer o que fèiem és en una d’aquestes llistes. Realment, tenim una por genuïna de la IA i del futur que ens ofereix, o bé és una por imposada a còpia de notícies alarmistes?

Personalment, no en tinc, de por. Sóc una usuària que fa servir ben poc el ChatGPT. En el meu cas, Google continua essent el meu lloc de referència per a fer recerca. La IA, fins ara, només l’he utilitzada des d’una mirada curiosa i de joc per no sentir que no he tastat allò de què tothom parla. Alguns en diuen meravelles i afirmen que els ha canviat la vida, que organitzen les seves agendes laborals i personals amb aquesta eina, que hi conversen com qui va al psicòleg i que tanta feina els treu del damunt. Uns altres se la miren amb recel i amb un cert enuig. Jo m’hi he relacionat gairebé per força.

He fet que la maquineta em generés alguna imatge entre riures amb amics i he volgut provar la seva capacitat de devorar el meu àmbit laboral: realment és capaç, aquesta suposada intel·ligència, d’escriure un poema, un guió de cinema, una obra de teatre o una novel·la? I si és capaç de fer-ho, pot arribar a fer-ho suplantant la meva identitat, el meu estil? Fins allà on ha arribat la meva interacció amb la IA, ja us dic ara que per ventura sóc una ingènua, però penso que sóc lluny d’haver de patir, mentre visqui, perquè aquest ésser artificial usurpi aquelles activitats que ara com ara em donen els ingressos que em permeten menjar i pagar el lloguer. “Escriu una obra de teatre com si fos de l’Estel Solé”, vaig encomanar a la IA. Vaig fer igual amb un poema, i amb un guió, fins i tot amb un article. La màquina ho va fer, sí, però el resultat, al meu entendre, fou lamentable. Si bé tècnicament i estructuralment el “producte” suposadament artístic que va crear el monstre artificial tenia cap i peus, ja us dic jo que era un Frankenstein sense ànima.

Vaig repetir la demanada amb el nom d’alguns artistes l’estil dels quals és encara més característic i marcat que no pas el meu, i ni tan sols així. Em consta que fotògrafs, dibuixants i il·lustradors, i fins i tot músics, sí que han vist còpies difícils de distingir de les seves peces artístiques originals, però amb l’escriptura creativa, el trasto aquest encara va massa coix. Potser no tinc por perquè sóc una romàntica que considera que el bon art és aquell que neix de l’entranya de l’artista, de les seves emocions més autèntiques i trobo que som lluny del dia en què la IA aprengui a ser excelsa pel que fa a la genuïnitat, al segell identitari dels qui es dediquen a la cultura de debò, a l’art. L’entreteniment sí que perilla més, perquè al meu entendre el que realment perilla és la mediocritat, el gran gruix del mig de les coses.

Sento que socialment som a la vora del precipici, que ens acostem sense remei cap al col·lapse. Aquesta setmana, mirant notícies, se m’ha fet més evident que mai: als EUA, el boig feixista i la seva tropa de tarats mentals, actuant com un exèrcit desprogramat de tot seny i de tot reconeixement dels drets humans, anar segrestant amb una violència fastigosa suposades persones immigrants. A l’Iran, centenars d’assassinats. Els preus de l’habitatge, a màxims històrics. Un dels dirigents més importants del moviment independentista de Còrsega, Alain Orsoni, assassinat a trets el dia de l’enterrament de la seva mare. Dues criatures, la mare de les quals morí assassinada pel pare, ara desnonades de casa seva. El suïcidi d’un nen de nou anys… Tot plegat és una distopia delirant absolutament real, una desfeta, la precipitació social del món cap a un forat negre.

Fa uns dies, llegia una frase de broma que deia que durant la covid vam morir tots, ens vam extingir com a espècie, i això que vivim ara és l’infern. Potser no és tan absurda, la idea. Sí, anem cap a un col·lapse climàtic, energètic, econòmic, polític i de valors. Però el col·lapse és necessari per a l’evolució. Així ha estat històricament. La fi d’una era que dóna pas a l’era següent. Que peti tot i veurem què queda dempeus. Per aquest motiu no temo la IA, perquè no temo allò que em sembla inevitable, necessari, fins i tot. I perquè no cal que ho mirem obligatòriament des d’un prisma de fatalisme. Segurament, per als nostres avantpassats que visqueren la industrialització, l’arribada de les màquines també fou vista amb temor, i sí, és clar que desaparegueren algunes maneres de fer, i algunes tasques i feines foren substituïdes, però tal vegada calia que fos així. O, dit d’una altra manera, fou així i calgué adaptar-s’hi. Ens hem de negar a l’arribada de ple de la IA a les nostres vides? No ho sé. Penso que n’hi ha prou amb acceptar que hi és i que hi serà més, que caldrà fer-li lloc. El que realment em preocupa d’aquest producte és què en farà, el capitalisme, com l’utilitzaran les oligarquies en contra nostra. La gràcia que en el seu moment s’inventés el rentaplats havia de ser la de deslliurar els humans, les dones, d’haver de perdre temps fregant-los. Però si resulta que utilitzem el progrés només per guanyar temps per a autoexplotar-nos més en feines precàries, el problema no és el progrés en si, sinó qui domina el progrés i què fa amb les classes menys benestants.

Que la IA permeti en un futur que un treballador, un metge o un mestre, per exemple, pugui reduir hores dedicades a la burocràcia per atendre millor els seus pacients o alumnes, és una bona notícia. El que em demano és: els empresaris salvatges que ara ja exploten els seus treballadors permetran que aquests treballadors continuïn cobrant el mateix si la IA els ajuda a reduir els seus esforços, o la conseqüència serà una reducció de jornada acompanyada d’una reducció de salari que els deixarà en una precarietat encara més salvatge? Permetrà, el capitalisme, que la IA imposi nous valors i que ens sigui l’eina per a tornar la vida al centre de la vida? Permetrà que guanyem temps de gaudi no productiu, temps del que no alimenta el consumisme? Això ja ho dubto més, i és precisament això el que sí que em fa por, no la IA en si mateixa.

Des que sóc petita que sento a dir que veurem cotxes volar com naus. Així ens ho han pintat totes les ficcions futuristes que dibuixaven el nostre present d’ara com un futur. I en el nostre present, jo el que veig és que els caps encara exigeixen als seus treballadors presencialitat a les oficines perquè no es refien del teletreball, que tenim centenars d’humans desplaçant-se estúpidament a quilòmetres de casa seva per anar i tornar de feines que podrien fer des de casa. El que veig és que no només no volen els cotxes, sinó que continuem amb serveis ferroviaris patèticament ineficients, que continuem esprement els recursos fòssils per a carburant i que allò dels cotxes elèctrics no va ni endavant ni enrere. El que veig és que el llibre de paper havia de desaparèixer i és més viu que mai, que molta digitalització, però les feines artesanes persisteixen. I aquest és per a mi el punt fort de resistència: allò artesà, la mà humana, l’ànima. La història és un moviment pendular que va endavant per tornar enrere. Molt bé, doncs quan ja hàgim anat tan endavant com sigui possible en l’era IA, el que tornarà a tenir valor serà allò que no és mediocre: les arts en viu, l’ara i l’aquí, el fet de quedar i mirar-nos a la cara de debò, l’escultura feta amb paciència i rigor per un escultor, el quadre pintat a mà, en definitiva, el que alguns ja anomenen el nou segell “human made”, és a dir, fet per humans.

Que vingui el final perquè vingui un nou principi. I, mentrestant, aferrem-nos a treballar els valors humans, la genuïnitat i tot allò que les màquines no sabran plagiar mai prou bé perquè no és d’interès del capitalisme.