El juliol del 2022, dos anys després de la borrasca Glòria, i prou abans de la gota freda de l’octubre del 2024 i d’aquest seguit de temporals amb nom propi que ens agiten i inquieten tan sovint, l’ambientalista Andreu Escrivà va escriure un article al diari El País titulat: “Un plan de retirada“. Com a persona que ha viscut els estius feliços de la infantesa amb els peus a remulla a Baixamar, al port de Ciutadella, i feia festa grossa quan hi havia rissaga, l’article em va impressionar.

La tesi d’Escrivà, amb aquesta prosa seua tan directa i entenedora, era que si la mar ha pujat un pam [justificava la utilització d’aquesta mesura tan popular i poc científica, perquè els centímetres no són tan gràfics], aquests darrers vuitanta anys, la progressió continuarà i les inundacions causades per les “entrades” de la mar en terra ferma, que en aquell moment ja eren freqüents, no disminuiran, ans al contrari.

Escrivà parlava d’una veritat incòmoda que, efectivament, va empipar i incomodar alguns polítics quan la va exposar en determinats àmbits de presa de decisions: havia arribat el moment d’establir, de manera ordenada i planificada, el que anomenava “un pla de retirada”. Sí, tal com sona: retirar, llevar, allunyar, eliminar, apartar, i tots els sinònims que calguen, els comerços, les cases i les infrastructures de la vora de la mar, i dur-les terra endins, allà on la mar no arribe, allà on no les puga fer malbé.

No escrivia sobre l’aire, Escrivà, perquè ja posava com a exemples les reubicacions de comunitats a Fiji, Bangladesh i Alaska. Més recentment hem vist que un ministre de Tuvalu, al Pacífic, feia un vídeo de dins la mar estant per mostrar els efectes del canvi climàtic. Ja negocien amb Austràlia per permetre que una part de la població s’hi puga traslladar. Al Panamà, el govern trasllada al continent, de manera pautada, vora 300 famílies de les illes de l’arxipèlag de San Blas. La comunitat tribal de l’illa de Jean Charles, a Louisiana, ha estat reconeguda un dels primers casos de refugiats climàtics dels Estats Units, i també s’han fet programes per a reubicar-la.

La llista comença a ser llarga, però l’objecte d’aquest article no és fer-ne un inventari exhaustiu. En realitat, només vol ser la constatació que enfonsar blocs de ciment per fer “barreres naturals”, construir espigons, dics, extraure arena d’un tram de costa per a “regenerar” una platja uns quants quilòmetres al nord o al sud, construir murs més alts per no sé què… són empreses més complicades que fer rodar, un dia sí i un altre també, una enorme pedra muntanya amunt.

I repetesc que d’ençà que vaig llegir l’article d’Andreu Escrivà he pensat en els estius feliços, que són aquesta pàtria que voldríem habitar per sempre. He pensat en tantes casetes dels avis de tantes famílies fetes pràcticament damunt l’arena de la platja, en els sopars a la fresca, en les pedretes entre les ungles, en l’olor de salnitre i el bressoleig de les onades una nit d’estiu estrellada que, per molt que la somniem, no tornarà. L’enumeració pot continuar fins a l’infinit, perquè som molts els fills de la mar, per aquestes terres.

Però la mar és caparruda i és perquè té aquesta força inabastable que ens encisa i ens hipnotitza. Ho han viscut en la seua pell els veïns d’una finca d’apartaments a la platja de Tavernes de la Valldigna, i els de la Casbah, al Saler, i els de Moncofa, a la Plana Baixa, que van veure que la terrassa de casa es va omplir de macs i rocs que la mar va traure i va dipositar, com una ofrena, una mena de cap de cavall per a recordar qui mana. I no és la primera volta que els passa i saben que no serà la darrera.

Però alguna cosa, que potser té a veure amb les arrels, amb la necessitat de continuar tenint la pàtria petita de la infantesa, els empeny a reclamar solucions als governs. Bàsicament, al govern espanyol, perquè les seues cases estan de ple en això que s’anomena domini marítim-terrestre que, segons la llei de costes, és d’Espanya. I demanen al govern d’Espanya que “adopte mesures”, que construesca murs que resistesquen els embats i que refaça les cases. És a dir, que continue llençant els diners públics a la mar. Com que és una competència estatal, les dades que tenim són les que el Ministeri de Transició Ecològica va destinar l’any passat a regenerar les platges de la costa valenciana: 42,66 milions d’euros a Canet d’en Berenguer, l’Almardà, Corinto i la Malvarrosa, entre més.

Ho demanen ara, i potser ho tornaran a demanar l’any vinent o d’ací a dos anys, quan ens torne a visitar una galerna, una borrasca, una llevantada, el que siga que enfurisme la mar, que ja ha pujat un pam i està disposada a menjar-se més i més terreny.

I com que això del populisme és molt barat, el president de la Generalitat un dia signa un decret que permet de construir hotels a dos-cents metres de la ratlla de la mar, i un altre dia demana al govern espanyol que actue, que mire com ha destrossat el temporal les casetes i els records dels nostres veïns.

Això de la retirada ordenada no dóna vots, però algun dia algú haurà de prendre la decisió incòmoda. Sembla que sí que es poden expropiar horts, cases i bancals per fer PAI, rotondes i avingudes i eixamplar carreteres, però no es poden expropiar de manera justa casetes d’estiueig per assolar-les, per retirar-les ordenadament i permetre que la mar en prenga possessió sense fer mal.

Potser el problema és que encara ens expliquem aquesta història com una excepció, com si el temporal d’aquests dies fos un fet puntual, i no una peça més d’un patró que ja coneixem. Enfront d’això hi ha dues opcions. L’una és continuar malbaratant diners públics per defensar allò que tard o d’hora serà indefensable. L’altra és una retirada amb dignitat, planificada. No per renúncia, sinó per responsabilitat. Per a evitar que, d’ací a pocs anys, la mar ens ho prenga tot de cop.

Perquè, escoltar la ciència i adoptar mesures contra l’escalfament global, per exemple, ara no toca, no?