Escric aquest Mail Obert un divendres de vesprada, com habitualment. Fa vent, és carnaval i s’anuncia un cap de setmana plujós i més ventós. A la taula tinc un munt de llibres. Alguns els he llegits, i uns altres, pacients, continuen dins el sobre en què han arribat a la redacció. Les editorials floreixen primaverals els mesos de febrer i de març, i competeixen amb ferocitat per col·locar les novetats que volen que surten a les planes de cultura dels diaris abans de Sant Jordi. I als diaris no donem l’abast.

Però avui escric tranquil·la, perquè estic segura que el llibre que he triat per parlar-ne ací no competirà amb cap altre el dia de Sant Jordi. A més, lamentablement, no podreu llegir cap entrevista a Àngels Moreno, l’autora de Despertar en la lluna, perquè es va morir el 9 d’abril, a vuitanta-cinc anys. Crec que no hi ha un títol millor per a un llibre pòstum. [No m’agrada el mot “pòstum” i cerc sinònims al Softcatalà. Només m’ofereix “sobrenat”. El trobe més poètic i lluminós, i crec que li escau més a Àngels.]

Vaig conèixer Àngels Moreno l’any 2004. Totes dues acabàvem de publicar novel·la a Edicions Bromera i vam fer algunes sessions de fotos i presentacions conjuntes. En recorde una a ca Joan Fuster. Ella, amb Secrets inconfessables, jo, amb Enllà de la mar. Ens presentava Maria Josep Poquet. Totes tres sèiem en unes cadires historiades i la taula era de fusta envernissada. Damunt de nosaltres hi havia una gran fotografia del senyor Fuster que ens escrutava en blanc i negre, abrigat amb la bata i els dits de les dues mans creuats damunt les cames. Vam riure plegades d’aquella situació.

Àngels ja tenia experiència en això de presentar llibres, ja havia guanyat el premi Ciutat d’Alzira i l’Alfons el Magnànim. Se la veia còmoda, posant per als fotògrafs, sempre elegant, els cabells perfectes, les ulleres netes i a lloc, o responent a les preguntes dels periodistes. Per a mi era la primera volta i era tan maldestre com ara, aproximadament.

Àngels era una dona forta, com la majoria dels personatges femenins que dominen a les seues novel·les. Va ser feminista, molt abans que fos moda. Va treballar com a publicista, i per això sabia què dir i com quan li demanaven que parlàs dels seus llibres. També va ser regidora de Cultura a l’Ajuntament de Gandia, quan la batllessa era Pepa Frau. Anys més tard recordava aquell episodi com una experiència inoblidable. “Tan inoblidable per a recordar de no tornar a fer-ho mai més”, deia. La recorde amb un sentit de l’humor molt àcid i intel·ligent, i amb una vivesa en la conversa que sempre ha traslladat a les seues obres. Els diàlegs d’Àngels Moreno són un dels punts més forts de les seues novel·les. Intercanvis àgils, eficaços i gens afectats que fan lliscar la història sense entrebancs.

Per això, aquest divendres de vesprada, en què l’estridència de l’alarma pel vent, que ha sonat al mòbil, m’ha trasbalsat, he volgut llegir a poc a poc aquest darrer regal que Àngels ens ha fet als amics, als lectors. Aquesta novel·la, que és breu, que té tres dones fortes de tres generacions com a protagonistes. Navegant pels diàlegs, m’ha semblat sentir la seua veu, una altra vegada, i m’ha agradat.

I he trucat a Eva Dénia, una de les seues filles i una cantant extraordinària. Em conta que aquesta de Despertar en la lluna és una història que Àngels feia temps que tenia dins i que volia traure. I m’explica que acabar-la li va costar molt, perquè la malaltia avançava de manera inexorable. La van revisar juntes. De sempre, Eva l’ajudava amb les correccions i les galerades i, en aquesta ocasió, també. I em diu que, malgrat que va perdre les forces, sempre va estar pendent de la publicació, que ha estat possible gràcies a la complicitat de Bromera, que era la casa d’Àngels. Diu que li preguntava amb insistència si en sabien res, de la publicació. Ja se sap que el procés de producció d’un llibre no és fàcil, que tot té uns terminis determinats que no sempre tenen relació amb la biografia dels autors.

Àngels Moreno no veurà publicada la seua darrera novel·la, però hi ha un fet que Eva m’explica emocionada i que li he demanat permís per a escriure ací: em diu que quan sa mare ja estava en sedació, dues hores abans de faltar, ella va rebre al mòbil la proposta de la il·lustració per a la coberta. Encara li la va poder mostrar, i sa mare, que va obrir els ulls, només va poder fer un gest d’aprovació amb el cap. És molt probable que aquesta imatge blavenca de Jorge Collado fos una de les darreres que Àngels va veure abans de partir. Potser no hi ha una millor manera per a una escriptora que deixar-se anar sabent que la seua darrera obra, la seua darrera veu, serà publicada.

A mi també m’ha emocionat aquesta història i he cercat a l’arxiu de casa una fotografia d’Àngels Moreno plena de vida, de plans i de sentit de l’humor. El fulard vermell col·locat com toca. He desestimat les que surt fumant. També era elegant, quan fumava, Àngels Moreno.

Despertar en la lluna es presentarà a la llibreria Ambra de Gandia el 21 de febrer. En realitat, serà més una reunió d’amics en la llibreria de sempre per a celebrar el darrer regal que Àngels Moreno ens ha fet als seus lectors.