Cinc anys tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictaminat allò que ja sabíem tots: que l’aixecament de la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí fou una decisió viciada, orquestrada per un eurodiputat d’ultradreta búlgar que aplaudia els crits de “Puigdemont a la presó” mentre redactava –suposadament amb imparcialitat– el document que condemnava el president i els seus dos companys. La sentència arriba quan dos dels afectats –Puigdemont i Ponsatí– ja no són eurodiputats i el tercer no pot exercir el càrrec. I, en veient això, és comprensible que algú es pregunte –com fan nombrosos subscriptors en els comentaris de la notícia– de què serveix tenir la raó.

N’hi ha que reaccionen arronsant-se d’espatlles. Diuen que tot això són papers, que la justícia europea arriba tard, que les sentències favorables no canvien res sobre el terreny. Que mentre el TJUE dicta resolucions impecables, la realitat manté impassible el seu curs, impertorbable davant la veritat jurídica. I és cert que aquesta sentència no reconeixerà la independència de Catalunya, no posarà el president Puigdemont al Palau de la Generalitat, ni farà caure Pablo Llarena del pedestal, ni obligarà l’estat espanyol a demanar perdó per cinc anys d’indignitat institucional. Ni tan sols perseguirà judicialment el diputat de Ciutadans que fou el màxim instigador de la maniobra.

Però aquesta visió –que, si ho puc dir amb el màxim respecte, em sembla tan corrosiva com estèril– passa per alt una cosa essencial: en política, la raó és allà on es lliura la batalla del temps llarg, de la llarga durada.

No parle ara i ací de la raó entesa com a possessió narcisista de la veritat, sinó com a construcció pacient d’un relat sostingut per fets, per coherència, per dignitat i pel coneixement del terreny on et mous. Si la política és l’art de fer possible allò que és necessari, primer cal que allò que és necessari siga reconegut com a just. Perquè sense reconeixement de la justícia de la causa no hi ha possibilitat política que valga.

Per això aquesta sentència del TJUE no és un paper més. És, en canvi, un precedent monumental. És una desautorització sense precedents al Parlament Europeu –i això sol ja és ben significatiu pensant en els termes de grup objectivament identificable (GOI). I una constatació que l’estat de dret europeu, per lent i fràgil que siga, encara té la capacitat de corregir-se, d’avergonyir-se, de dir que no, allà on en primera instància havia dit que sí. Que un jutge espanyol no pot instrumentalitzar les institucions europees amb la complicitat d’un eurodiputat que va a actes de Vox. I que la imparcialitat no és un luxe prescindible sinó el fonament mateix de qualsevol procediment que vulga ser anomenat jurídic.

I això importa, i tant que importa. Importa perquè cada sentència favorable és un graó més en l’escala de la legitimitat internacional. Importa perquè desmenteix el relat espanyol, que ha repetit dia sí dia també que tot era legal, que tot estava justificat, que tot responia a l’imperi de la llei. Mentida. Mentien i menteixen. I ara ho podem dir plenament. I importa perquè les sentències europees no es poden esborrar amb una amnistia discutible ni amb un indult humiliant. Es mantenen. I amb el temps, sedimenten. Són jurisprudència i formen un dipòsit de veritat –no sé si s’entén què vull dir– que Espanya ja no podrà negar mai.

Tenir raó no garanteix la victòria immediata, això és així i és cert. Però no tenir-ne garanteix la derrota definitiva a llarg termini. I em sembla que tan sols per això cal celebrar aquesta sentència, amb la satisfacció austera de qui sap que ha plantat una estaca més en el camí, que ha fet un passet més. Perquè tenir raó, en política, no serveix per a convèncer els adversaris i prou. Tenir raó en política –i poder-ho demostrar– serveix, sobretot, per a enfortir els companys de viatge. Per recordar-los que no som boigs, que no ho vam somniar pas, que allò que vam denunciar va passar. I que era tan injust com els independentistes –ja aleshores– proclamàvem que era. No és pas poca cosa, doncs.

PS1. Per saber-ne més, sobre la sentència del TJUE, tenim com sempre la documentada opinió de Josep Nualart Casulleras: “La sentència els il·lumina: qui surt retratat en el correctiu del TJUE al Parlament Europeu sobre Puigdemont?”

PS2. Com cada dijous, ahir hi va haver La tertúlia proscrita. Amb Antonio Baños, Júlia Ojeda i Txell Partal, i també amb la intervenció al darrer tram de Josep Nualart Casulleras, parlant precisament de la sentència europea. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Tota aquesta setmana Oriol Bäbler és a Grenlàndia, per acostar-nos la realitat d’aquest país que la geopolítica ha situat sobtadament al centre de l’actualitat. Avui ens ofereix una crònica basada en l’opinió dels militars danesos desplaçats a l’illa, que, en definitiva, hi són per a defensar un país que es vol independitzar d’ells: “Una tempesta de neu amb els soldats encarregats de defensar Grenlàndia“.

PS4. Avui comencen els vint-i-cinquens Jocs Olímpics d’hivern, que es faran fins el 22 de febrer a les ciutats italianes de Milà i Cortina d’Ampezzo. Hi participaran un total de divuit atletes catalans –onze representant la selecció espanyola i set l’andorrana–, cosa que constitueix un rècord històric. Pere Millan ens ho explica tot sobre els jocs, en aquest article.

PS5. Per oferir-vos cada dia articles originals, exigents i que intenten produir anàlisis de referència en calent sobre una actualitat vertiginosa, VilaWeb paga una redacció mobilitzada i independent, un grup de periodistes capaç també de fer vídeos o llibres, i sempre amb els Països Catalans per referència. Si ens llegiu i ens voleu veure créixer, descobriu en aquesta pàgina totes les maneres amb què podeu ajudar VilaWeb a continuar existint i a millorar.