Hi ha unes dades que em persegueixen, darrerament, i no me les trec del cap. Les va fer públiques fa pocs dies Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania del govern català. Amorós extreia les potents dades del darrer CEO i demostren un fenomen profund: els partits independentistes atrauen votants de llengües maternes diferents, i els partits unionistes no gens. Els independentistes són força plurals, i els unionistes, no tant. Amorós es demanava, veient les dades, qui divideix i qui uneix els catalans, perquè passa que els partits independentistes tenen com a mínim un 30% de votants de llengua materna castellana (en el cas d’ERC s’arriba al 40%) i en canvi els unionistes no atrauen votants de llengua materna catalana. Uns tenen votants sense importar-ne l’origen. I els altres, no tant. Les dades d’Amorós són aquestes (Català-Castellà): CUP 65-30 JxCat 64-31 ERC 56-40, CeCP 17-77 PSC 8-87 Cs 7-87 PP 2-88.

Els partits unionistes, inclosos els comuns, van convertint els seus partits en organitzacions homogènies en un país divers? Mil orígens, i ells no? O les dades són errònies, o els unionistes atrauen sobretot una part del país, i en canvi els independentistes les atrauen totes. Voleu dir que fa anys no era al revés? Que al PSC hi tenien mil orígens, i ara no tant? Per què ara ha canviat? Què ha passat? Què passa? Segons el CEO, els votants de llengua materna catalana només són un 8% al PSC, un 7% a Cs i un 2% al PP. On van amb aquestes xifres? No els fa vergonya? A mi m’han d’explicar com pot ser que només un 17% dels votants dels comuns tinguin el català de llengua materna i en canvi a ERC està molt més igualat el català i castellà. Per què ERC és més  reflex de les dades del país que no pas el PSC i comuns? Són dades falses, o més aviat miralls trencats? Qui pot omplir-se la boca de transversalitat i qui no?

Aquest fenomen no s’acaba aquí. No és només qüestió de llengua. També de religió. Si no m’he equivocat comptant, avui dia hi ha tres diputats musulmans al Parlament de Catalunya: Chakir el Homrani (ERC), Najat Driouech (ERC), i Saloua Laquaji (Junts per Catalunya). Tots tres a partits independentistes. Per què, si fa uns anys era al revés, i el primer diputat musulmà va ser del PSC? Què ha canviat? Què ha passat? Què passa? Qui atrau pluralitat, i qui no? Qui hi posa interès i qui no? Per què tots els partits van presentar candidats musulmans, però només els independentistes en llocs amb opcions de sortir? No solament això: ahir es va saber que el president Quim Torra nomenava conseller de Treball, Afers Socials i Família el diputat barceloní Chakir El Homrani (ERC).

Al Homrani vaig tenir la sort d’entrevistar-lo al parlament fa tres anys, quan s’estrenava de diputat. Vaig aprendre que és sociòleg per la UAB, militant de la UGT, cap d’Avalot, fill de Barcelona, i que deia sense fer-ne bandera de res, que ‘és important que la població musulmana europea sortim a parlar’. Doncs mira, conseller. Jo el vaig veure molt interessat en els trentistes de la CNT, preparat, i desprenent molta calma i tranquil·litat. Rebrà tants atacs per independentista, musulmà, i sindicalista que no m’ho sé ni arribar a imaginar. Però farà una cosa preciosa, l’honorable conseller Chakir El Homrani: obrirà camí. Sona bé i tot. Hi tornarem: l’honorable conseller Chakir El Homrani.

Si Rajoy no ho impedeix, aquest home farà història en convertir-se en el primer conseller musulmà de la Generalitat de Catalunya. Si no m’equivoco, en seria el primer. I ho farà de la mà d’ERC, partit independentista. La pluralitat  és un valor més cuidat al camp independentista, a diferència dels partits unionistes, tan escorats en una banda. Tan poc dinàmics. Tan homogenis. Tan iguals. En fi, ves que el cas Torra, i els insults constants que rep, no siguin un intent de frenar una dinàmica de fons.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]