06.01.2026 - 08:35
|
Actualització: 07.01.2026 - 13:40
Joan Escudé, nascut a Capellades (Anoia) el 6 de gener de 1916, fa 110 anys i esdevé així l’home més vell de Catalunya. Escudé, amb una lucidesa i una memòria remarcables, és capaç de recordar vivències d’una Barcelona amb molt pocs vehicles i de relatar els anys de soldat republicà a la guerra del 1936-1939. Del seu domicili estant, on viu amb un dels seus dos fills, explica que encara va a caçar bolets, fa el llit i cuina cada dia. “Procuro donar les menors molèsties possibles”, diu.
És la segona persona de Catalunya més gran, rere Carme Noguera, que en té 111.
Com ja és tradició d’ençà de fa dues dècades, celebra l’aniversari amb la família –té dos fills i dos néts–, dinant plegats en un restaurant de Riells (Montseny), on es desplacen des de Barcelona. Escudé reconeix que no s’esperava arribar a 110 anys, i apunta que no hi havia precedents de centenaris a la seva família.
Dificultats d’infantesa i canvi de vida a Barcelona
La mare va morir a 68 anys i el pare, a 33, quan ell tenia deu mesos. Això va trastocar l’economia familiar: el taller de lampisteria del pare va tancar i la mare, amb els dos fills, es va traslladar a casa de l’àvia. “Estrenar unes espardenyes era molt difícil”, recorda, i explica que vivien amb molt pocs recursos, menjaven farinetes i portaven roba prestada. La vida va canviar el 1927 quan, gràcies a un parent, van poder traslladar-se a Barcelona. La mare va trobar feina en una porteria i ell va poder anar a escola i deixar enrere aquelles privacions.
Memòries de la infància: del canvi dels coberts a l’arribada de la llum
Entre els records més antics, Escudé destaca el moment, el 1923 o 1924, que la família va canviar els coberts de fusta pels de ferro, i l’arribada de l’aigua i de la llum a Capellades. També recorda quan jugava a futbol a la Gran Via de Barcelona i tan sols passava un cotxe cada quinze minuts o vint, ben diferent del trànsit de més de 2.000 vehicles l’hora avui, segons l’ajuntament.
Va presenciar la construcció del Palau Nacional de Montjuïc, seu de l’Exposició Internacional del 1929: “Ens endinsàvem al Palau Nacional jugant perquè estava en construcció”, diu. “Tot era a base de carros i cavalls”, diu sobre l’època.
El 14 d’abril de 1931, a 15 anys, va viure l’eufòria de la proclamació de la Segona República. Segons que explica, “no hi va haver cap tret i a la gent se la veia satisfeta”. Va assistir a una manifestació per l’alliberament de presos polítics a la Model i recorda que aquell període va ser un alleujament.
De la feina amb figures de guix a la guerra del 1936-1939
Escudé treballava en una empresa que feia sants de guix i la va haver de deixar perquè a causa de l’ambient anticlerical. Va entrar després en una de reparació de plomes estilogràfiques Parker, però l’esclat de la guerra va truncar-ho.
El 1937 s’allistà al regiment pirinenc de la Generalitat, la primera unitat militar pròpia d’ençà del 1714. “Sempre m’ha agradat molt la muntanya i el batalló estava preparat per a anar al Pirineu”, explica. Després de mesos d’instrucció a Broto (Osca), van participar en el front aragonès, a la batalla de Belchite. Quan el front va caure la primavera del 1938, la seva divisió va quedar encerclada a la famosa bossa de Bielsa.
“Vam quedar tancats allà, sense canons, només amb bombes de mà i fuselleria, però el terreny ens afavoria.” Van resistir uns mesos, fins que van poder fugir a l’estat francès, cosa que es va considerar una victòria. A l’altre costat de la frontera, van haver de decidir si es quedaven amb Franco o Negrín. “Més del 90% vam optar per continuar amb la República”, conclou.
Escudé va anar en tren a Portbou i després a la batalla de l’Ebre, on feia tasques d’observació, subministrament i cuina, sense combatre a primera línia. Amb la derrota republicana va participar en la retirada, i va anar a Sant Cebrià del Rosselló, a Catalunya Nord, entre el febrer i el juny del 1939. Va declinar d’enrolar-se a l’exèrcit francès quan va saber que França restringia el pas de material de guerra als republicans.
La postguerra i la vida laboral a Barcelona
A la tornada, va trobar dificultats per a reincorporar-se laboralment a causa del passat republicà. La casa de plomes Parker, propietat de feixistes italians segons ell, el va refusar. Gràcies a un parent va poder treballar en un taller de manipulacions de paper. Així va poder casar-se, tenir dos fills els anys cinquanta i comprar finalment un pis a Barcelona, on es va fer soci del Barça. Fins i tot va muntar un taller i, quan es va jubilar, va poder viure amb certa seguretat econòmica, gràcies també a alguna herència familiar.
Actualment, Escudé és vidu, però continua anant cada dijous a dinar al Montseny amb la família i caça bolets quan és temporada, si bé reconeix que ja no pot ajupir-se. Es prepara l’esmorzar i el dinar a casa –aquests dies, xampinyons fregits i talls de pollastre amb patata i carxofa. “L’única preocupació que tinc és que la nevera estigui plena”, diu. Entre els plats preferits també hi ha la pasta, la fideuada i els llagostins.
Preocupacions d’avui: Veneçuela, el català i la joventut
Escudé passa molt de temps descansant, però manté l’activitat mental amb mots encreuats diaris i segueix l’actualitat a la premsa escrita. Comenta la situació de Veneçuela i qüestiona la idea de llibertat que promulguen els Estats Units: “Per a mi, aquests americans són uns vulgars gàngsters, perquè parlen de llibertat i el que volen és només poder, poder i poder.” Lamenta que durant el segle XX s’hagin imposat dictadures a l’Amèrica Llatina per interessos dels EUA i assenyala que tampoc no van voler derrocar Franco, qui morí el 1975 “amb tots els honors”. També opina que Donald Trump vol controlar el mercat sud-americà, ja que bona part de l’Àfrica i l’Àsia són en mans dels xinesos.
També el preocupa la situació de la llengua catalana. “En aquella època es parlava més català”, diu, tot referint-se a fa un segle, i afegeix que actualment al seu barri, prop de la Sagrada Família, pràcticament ja no el sent. Sobre els joves i l’auge de l’extrema dreta, afirma que “han patit poc” i que ara “tenen una ambició més gran que abans”. “Hi havia moltíssima gent que estava en condicions de tenir cotxe i no en tenia, i ara hi ha molta gent que no està en condicions de tenir-lo i el té”, diu. També assenyala que alguns joves “passen de la política” i “escolten alguns dretans que els diuen que guanyaran diners sense treballar”.
En la vigília del 110è aniversari, Joan Escudé insisteix que mai no hauria cregut que arribaria a aquesta edat i resumeix la seva fórmula vital: “A pesar del que he passat, he estat tranquil, no he estat ambiciós, he estat conscient d’on podia arribar i d’on no podia arribar.”
