20.08.2025 - 21:40
El divendres 21 d’agost de 1925, a dos quarts d’onze de la nit, el cos de la jove Dolors Bernabeu Escolano va caure daltabaix de l’edifici del passatge d’Escudellers número 1 de Barcelona, a tocar de la Rambla. Quan la policia hi va entrar va descobrir que la noia vivia en una pensió que també funcionava com a casa de barrets, i la mestressa va explicar que Dolors havia deixat una nota de suïcidi i s’havia llançat del terrat. Mentrestant, el cadàver va ser portat a la casa de socors del carrer del Marquès de Barberà, i els metges li van trobar un forat a l’espatlla que podia ser de bala.
Just davant la pensió hi havia –i encara hi ha– el Grill-Room, que llavors era un dels restaurants de moda. Hi anaven les estrelles del Barça Samitier i Zamora, i escriptors com Josep Maria de Sagarra (en va parlar a les memòries), però també mariners de permís, joves intrèpids de la part alta i molts periodistes. Un reporter de la Publicitat, el diari de Josep Pla, va presenciar el succés i en va redactar una notícia que va sortir publicada l’endemà amb el titular “Mort misteriosa”. Així va començar el cas criminal més mediàtic de la dècada de 1920. Durant unes setmanes de final d’estiu els diaris es van abocar a satisfer la curiositat dels lectors, perquè l’afer tenia tots els elements d’una novel·la: una noia molt atractiva de setze anys que es dedicava a la prostitució i havia de debutar aquella nit en un cabaret cantant tangos; el seu entorn, una colla de fills de casa bona que es dedicaven a cometre petits furts i estafes; el món dels baixos fons de Barcelona, plens d’espies, pistolers, jazz i cocaïna; i sobretot un misteri central. Havia estat un suïcidi o un assassinat?
La investigació va anar al càrrec del jutge Ramón de Páramo, del jutjat de la Llotja, que va ordenar peritatges i noves autòpsies. El primer sospitós del cas va ser el xicot de la noia, Conrad Mainou, però feia dies que estava empresonat a la Model per haver desertat del servei militar, i el van haver de descartar. També es va cercar algun testimoni que hagués sentit un possible tret, i es va intentar aclarir si Dolors sabia escriure, perquè el pèrit cal·lígraf va indicar que la nota havia estat falsificada.
Mentrestant, periodistes com Manuel Brunet i Francesc Madrid –poc abans que llancés el setmanari El Escándalo– van entrevistar els veïns i les porteres, es van enfilar als terrats i van exigir justícia. També van parlar amb Emília Bernabeu, la germana gran, que llavors estava embarassada i tenia cura del pare. La gran sensació va ser l’arribada des de París de Virgínia, la germana mitjana, perquè havia estat l’anterior parella de Conrad i havia fugit amb ell a França, però l’havia deixat per un home més ric. Gairebé tots els diaris defensaven la teoria de l’assassinat, i l’excepció era La Vanguardia, que havia muntat un escenari més complex: Dolors es volia suïcidar, i quan estava a punt de llançar-se algú li va engegar un tret des d’un terrat veí per evitar-ho.
Tot va canviar el dijous 3 de setembre, quan el diari Las Noticias va publicar el rumor que a la pensió hi havia gent important de Barcelona, algú va disparar la noia i van decidir de llançar el cos daltabaix del balcó. “La coartada va estar molt ben combinada, com d’algú que coneix perfectament aquesta classe d’assumptes”, deia l’article. D’un dia a l’altre el cas Bernabeu va desaparèixer de la premsa, i el jutge va començar a convocar els periodistes i els directors dels mitjans. No se’n va parlar més fins que el maig del 1926 es va ordenar el sobreseïment de la causa, amb una conclusió definitiva: havia estat un suïcidi.
La veritat del cas Bernabeu
L’any 1925 Catalunya vivia sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que havia fet un cop d’estat dos anys abans amb el vist-i-plau borbònic. La Mancomunitat acabava de ser abolida, la censura tenallava els mitjans, i molts catalanistes havien estat empresonats després del Complot de Garraf, l’intent fallit d’assassinar el monarca fent volar el tren en què viatjava. Aquell juny el Futbol Club Barcelona també havia estat clausurat després de la xiulada del públic a l’himne espanyol durant un partit amistós. Era un estiu calent.
En aquest ambient polític era impossible que la premsa publiqués la veritat sobre el cas, però tot Barcelona sabia què havia passat, sobretot gràcies a uns fulletons clandestins. Tothom mencionava el mateix nom com a responsable de la mort de Dolors: el capità d’infanteria Alfonso Barrera Campos, fill d’Emilio Barrera Luyando, capità general de Catalunya, amic personal de Primo de Rivera i la màxima autoritat de la dictadura.
El fill Barrera era un mala peça. El 1921 havia assassinat a sang freda, al parc del Retiro de Madrid, el tinent coronel Carlos Castro Girona, a qui acusava de tenir una relació adúltera amb la seva esposa. Com que la seva reputació a l’exèrcit va quedar destruïda –havia mort un superior jeràrquic– el pare el va fer entrar als Mossos d’Esquadra. Llavors el cos tenia un nombre de places tancat, però van crear una vacant enviant un dels agents a la guerra de l’Àfrica. Durant la dictadura Barrera va ser un habitual dels baixos fons de Barcelona, i es dedicava a extorquir els empresaris dels locals nocturns a canvi de protecció. El seu gran amic, que també era a la pensió el dia de la mort de Dolors, era Cristóbal Fernández Valdés, el màxim jutge militar de Barcelona, i responsable d’uns quants consells de guerra que van acabar en pena de mort.
Quan la premsa va mencionar el rumor de la festa a la casa de dispeses, i els noms de Barrera i Fernández Valdés van començar a circular per Barcelona, les autoritats van actuar per silenciar el cas. No va ser difícil, perquè el general Barrera controlava un grup parapolicíac que s’havia format durant els anys del pistolerisme (1919-1923) per cometre atemptats contra els sindicalistes, originalment dirigit per Manuel Bravo Portillo i el fals Baró de König. El grup manegava llistes que servien per a triar les víctimes que s’havien de liquidar, així com un gran nombre de pistolers i informadors (un ordenança que passés informació rebia cinquanta pessetes setmanals, un periodista, setanta-cinc). Pel cas Bernabeu van començar a fer circular informacions falses i van pressionar tant el jutge com els pèrits. Tot plegat fa sospitar que si Conrad no hagués estat empresonat aquells dies, probablement li haurien encolomat la mort de la xicota. Dolors no va tenir cap oportunitat d’aconseguir justícia, perquè les autoritats castellanes ho tenien tot molt ben muntat.
Un llibre per a trencar el silenci
Vaig descobrir el cas de Dolors Bernabeu mentre cercava els texts originals de Josep Pla al diari la Publicitat, aprofitant que la Biblioteca de Catalunya n’havia digitalitzat els exemplars al portal ARCA. Em va sorprendre que una mort ocupés tant espai en un diari que normalment no tractava aquests assumptes, que tingués detalls tan sucosos, i sobretot que se’n deixés de parlar de cop. Vaig cercar unes altres capçaleres i de seguida vaig veure que de la història en podia sortir un llibre. Els motors de cerca moderns em van fer arribar als fulls clandestins que custodia l’Arxiu Històric de Barcelona, als informes policíacs de l’Arxiu Nacional de França, i em van revelar que Maria Aurèlia Capmany i Pío Baroja n’havien parlat a l’obra literària. I em vaig fer una pregunta: si el ressò del cas havia estat tan gran, per què jo el desconeixia completament i gairebé no hi havia cap menció contemporània?
Vaig pensar de fer-ne una novel·la, però finalment em vaig inspirar en una obra tardana de Josep Pla: El Rellotger de Creixells, la investigació periodística que va fer als setanta sobre una colla de bandits que havien actuat a l’Empordà durant la darrera carlinada. El gènere del true crime històric té molta tradició al Regne Unit, a Itàlia i als Estats Units, perquè els casos criminals són perfectes per a explicar la societat d’un temps i un lloc. A casa nostra, en canvi, els precedents són escassos, i hi ha una altra limitació. Espanya té una llarga tradició de destrucció i ocultació d’arxius, en part per desídia i com a resultat dels diversos conflictes socials, però també per una política deliberada dels governants. L’expedient del cas Bernabeu no el vaig trobar enlloc, desaparegut amb gairebé tota la documentació judicial anterior a l’última guerra espanyola.
L’editor Josep Lluch va creure en el projecte, i finalment La mort misteriosa de Dolors Bernabeu va sortir a l’editorial Pòrtic la primavera del 2023. Em van fer algunes entrevistes, Julià Guillamon en va publicar una crítica molt elogiosa a La Vanguardia, i el professor Xavier Pla va proclamar que era un llibre europeu. Tot i això, em sembla que no es va entendre gaire. No va sortir a les llistes de novel·les criminals, que, per una altra banda, tenen poc prestigi entre la cultura oficial, ni tampoc entre els assajos, que solen tractar qüestions, es veu, més transcendents. Va quedar en terra de ningú.
Això sí, el llibre va servir per a fer difusió del cas. Fa poc vaig enregistrar un episodi de Barcelona Confidencial de Betevé que s’emetrà aquesta tardor, i l’equip de Crims, de Catalunya Ràdio, també em va convidar a parlar-ne. I va ser arran del programa de Carles Porta, un dels més escoltats del país, vaig tenir una sorpresa monumental.
Un record fugaç
Xavier Martí és un barceloní nascut a Gràcia que va treballar molts anys de comercial al sector lleter, i que ara viu jubilat a Xelva, al País Valencià. Fa uns quants mesos era al despatx de casa, va sentir que Crims parlaria del cas Bernabeu i se li va desblocar un record d’infantesa. Després de llegir el llibre un parell de vegades va trobar el meu contacte, i em va enviar un correu electrònic en què deia això: “Sóc un dels néts d’Emília Bernabeu Escolano, la més gran de les tres germanes Bernabeu.” A finals de juny vam quedar a Barcelona per dinar al Grill-Room, i tenia l’impacte d’haver descobert que un escriptor havia fet un llibre sobre la seva família. Em va dir que l’únic que sabia del cas era un comentari que havia fet la mare quan era petit: “La meva tia era de vida alegre i anava amb gent de casa bona, i la van llançar daltabaix d’un edifici.” I ja està. La resta, silenci.
Resseguir les nissagues riques catalanes és fàcil gràcies a les esqueles de La Vanguardia, i per això vaig saber què havia passat amb els descendents de Conrad Mainou o del jutge Fernández Valdés (un dels fills va ser el guàrdia civil que va presenciar l’afusellament del president Companys). Amb les famílies pobres no passa el mateix, i Martí em va omplir els buits. Em va explicar que Emília es va morir d’apendicitis el dia de Reis del 1937, i va deixar dues nenes petites, Fina i Virgínia. Les dues germanes es van quedar soles durant la guerra al pis de Gràcia on vivien, perquè el pare voltava reparant màquines de cosir per a la casa Singer. Després de la denúncia d’uns veïns van anar a parar a un internat de Girona apadrinat per famílies suïsses, i el pare les va rescatar abans no les enviessin a aquell país. Van fer la resta de la vida vivint juntes al mateix pis de Gràcia, amb els marits i els fills. De les tres germanes Bernabeu, l’única que va arribar a gran va ser la mitjana, Virgínia, que es va acabar casant amb un industrial de Sabadell i anant al Liceu.
I encara surten més peces del cas. Fa poc em va escriure el senyor Salvador Palaudelmàs, de Lloret de Mar, que va investigar un projecte de balneari a la platja de Santa Cristina d’aquell municipi. La dictadura de Primo de Rivera va atorgar la concessió a una senyora anomenada Inés Riquelme, que tenia una parada de xurros al Paral·lel. Una persona d’edat avançada va explicar a Palaudelmàs que Riquelme va ser testimoni de la mort d’una prostituta que va saltar per una finestra, i el general Martínez Anido, llavors ministre de la Governació, en va comprar d’aquesta manera el silenci.
Quan Josep Pla va escriure El Rellotger de Creixells va haver de concloure que no podia explicar què havia passat realment amb la colla de bandolers, perquè a Catalunya ningú no parla i tot s’acaba perdent. La desmemòria familiar és terrible. Quants casos d’abusos i repressió queden per explicar o s’hauran aconseguit esborrar? Els que intentem reconstruir els silencis del passat només trobem engrunes, però la feina és vital per a recuperar un cert sentit de la justícia. Encara que, com va passar amb Dolors Bernabeu, arribi un segle tard.
