Hervé Le Tellier: “L’estat francès va col·laborar més amb els nazis que no pas oposar-hi resistència”

Hervé Le Tellier, escriptor i periodista, va rebre el premi Goncourt 2020 per l’Anomalia (Edicions 62). Matemàtic i crític a Le Monde, ha estat editor de Queneau i Perec i membre del grup d’experimentació narrativa Oulipo. Ara s’allunya de l’experimentació amb El nom a la paret (Grup 62), una obra de no-ficció i prosa austera, concisa. Aquest llibre no tan solament repassa la vida d’André Chaix (1924-1944), un jove membre de la Resistència francesa mort a vint anys, sinó que també fa un repàs de la França que va col·laborar amb els nazis durant el règim de Vichy (1940-1944) i de la França que el va combatre. Tot plegat serveix de mirall a la França d’avui. VilaWeb ha entrevistat el senyor Le Tellier via Zoom.

—Del llibre m’ha interessat la llei d’amnistia francesa del 1953, que deia que no es podien recordar els crims comesos durant el règim de Vichy, que va col·laborar amb els nazis.
—El 1953, l’Assemblea francesa va votar una amnistia per a tots els crims relacionats amb l’ocupació alemanya. És una llei amb conseqüències importants. No pots dir que tal persona o tal altra hi ha col·laborat. I això té conseqüències. Bàsicament, que l’estat no reconeixia els actes comesos pels col·laboradors i els oficials de Vichy. Amb aquesta amnistia generalitzada es va reforçar la idea que França va ser col·laboracionista. I s’ha d’entendre, també, que l’estat francès no podia funcionar sense els col·laboradors, perquè pràcticament tot el sector de la justícia hi va col·laborar, i la policia també va ser-ne col·laboradora. Per tant, veiem el dilema de l’estat francès.

—Quin dilema?
—Que, després de la guerra, havia de continuar funcionant malgrat l’existència, al seu si, d’una part gens negligible d’individus que, com a mínim –per dir-ho suaument– van col·laborar amb l’estat nazi, amb l’ocupant alemany. Hi ha lleis semblants a tots els països que van experimentar períodes feixista: l’Argentina, el Brasil, l’estat espanyol respecte del franquisme… Això no va permetre de perseguir, com s’hauria hagut de fer, gent que havia entrat a la Legió o a la Divisió Carlemany, que de fet era la transformació de l’estat francès en un organisme de les SS. Tot això, l’any 1953, es va convertir en lletra morta.

—Un nom o mite que m’ha caigut als peus una mica, no gaire, és Édith Piaf.
—El problema d’Édith Piaf, com el de molts cantants més, és que durant el període de la col·laboració no va deixar l’escena. Édith Piaf, senzillament, va continuar cantant. No hi va col·laborar ben bé: va continuar cantant.

—I el tema del prostíbul?
—Sí, sí, freqüentava un prostíbul i, en aquest prostíbul, hi anaven els soldats de la Wehrmacht i els oficials nazis. I això, efectivament, origina problemes. En un film molt conegut a França, L’armée des ombres, veiem Meurisse, que era un actor ben famós, de molta qualitat, fent el paper del cap de la Resistència. I durant la guerra va ser l’amant d’Édith Piaf i vivia al mateix hotel que ella. Això de continuar dalt dels escenaris en lloc d’emigrar, com van fer uns altres (per exemple, Jean Gabin), és un fenomen generalitzat a França: Charles Trenet, per exemple, o l’Arletty. I, de fet, el cinema francès del 1940 al 1944 va viure una època d’or. És complicat, el tema. Prévert i Carné, pròxims al Partit Comunista, van fer treballar als seus films decoradors jueus i actors que eren homosexuals. És a dir, és força complicat això de condemnar-los. Hi ha una cinta biogràfica de Piaff, La môme [La vida en rosa], que no parla gens d’aquest període. Però, vaja, el seu cas és molt menys greu que el de Coco Chanel, per exemple. Perquè Coco Chanel era escòria. Escòria pura.

—Una frase que surt bastant repetida al vostre llibre és “La clemència no és el meu fort”. Què voleu dir amb això?
—En realitat, en francès el subjecte és mansuétude, que té, diríem, un matís una mica diferent de clemència. És, potser, misericòrdia? Per mi és la capacitat de perdonar, la capacitat d’oblidar. Jo no perdono. Em sembla que hi ha coses que són imperdonables. Tampoc no cal una condemna eterna, però hi ha persones a les quals no donaré la mà mai més. I fer veure com si les coses no haguessin passat, doncs no.

—Veig al llibre que us costa més perdonar el col·laboracionista francès que no pas el nazi alemany. És així?
—Em costa més perdonar una persona de quaranta anys que ha col·laborat de manera conscient amb un règim del qual sabia la naturalesa criminal que no pas perdonar un noi de vint anys que es troba, d’ençà dels dotze, atrapat en una maquinària, en una màquina, que el supera del tot; que el supera psicològicament i que farà que, quan s’hagi acabat la guerra, hagi passat per la Wehrmacht, les SS i mil coses més. Cal entendre aquestes situacions individuals. Per això, el col·laborador francès adult em sembla molt més condemnable que no pas el noi alemany atrapat en un cicle històric del qual fou víctima. I dic, en un moment donat, que hi ha víctimes culpables. Hi ha nois alemanys dels anys 1930 i 1940 que van ser víctimes del nazisme i, alhora, culpables del nazisme. A mi em semblava important, al llibre, explicar fins a quin punt som capaços –si no hi parem atenció, si no anem amb compte– de sotmetre’ns, de cometre crims i, encara pitjor, de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

—André Chaix és el protagonista del llibre. Resseguiu fins on sabeu la seva vida a la Resistència i la seva mort a mans dels nazis. Dieu que és un maqui per convicció, però creieu que no és un maqui comunista, el veieu més com un maqui rural socialista. Per què heu triat aquest noi tan anònim?
—Tinc una primera resposta que és ben senzilla: el seu nom és escrit a la paret de casa meva. Alguns hi poden veure superstició. Vivia a la regió de la Droma, terra sobretot socialista. Però això no diu res del compromís d’André Chaix, respecte del qual no sé res. I com que no en sé res, no m’hi comprometo; però sí que sabem que es va integrar a un grup de maquis comunistes. Jo volia presentar la diversitat de la Resistència francesa: hi havia socialistes, hi havia comunistes, hi havia refugiats espanyols, hi havia dones que preparaven els explosius. Les dones dels maquis segurament eren les que feien els explosius, perquè eren molt minucioses. Volia mostrar els maquis amb tota la diversitat. I André Chaix em semblava un anònim tremendament emblemàtic d’aquests maquis. Un personatge, un individu, que és com tothom, ni més ni menys, però que alhora compleix una mena de destí tràgic: hi ha 14.000 persones com ell que van morir a la guerra, i això va permetre que França fos alliberada deu vegades més de pressa. Ara fa tres dies vaig anar a la presentació d’un documentari que s’ha fet del meu llibre i em va permetre de tenir a la sala tant gent de l’òrbita del Front National [ara, Rassemblement National] com contraris. Els del Front estaven bastant sorpresos, perquè de fet són gent ignorant, molt ignorant. I vaig pensar: “La vida d’André Chaix va servir d’alguna cosa fa vuitanta anys i crec que és important que serveixi d’alguna cosa encara ara.”

—Com explica la França d’avui els esdeveniments que descriviu al llibre? Quin és el lligam de la França dels anys 1940 amb la d’avui?
—Crec que França ha canviat molt. En vuitanta anys, moltíssim. Hi ha tres documentaris que ho mostren. Alain Resnais en té un que parla de deportacions i del règim nazi [Nit i boira].

El segon film d’aquesta època que va marcar els francesos és Le chagrin et la pitié, que per primera vegada deia la veritat quant a la complexitat de la col·laboració dels francesos. Explica que hi havia gent que era d’esquerres, però que va col·laborar amb el règim, i explica també que van ser les personalitats, més que no pas els compromisos polítics, les que van impulsar la Resistència. I el tercer film és Shoah, sobre l’extermini dels jueus a Europa, inclosa França. La França d’avui és una França que ja no creu en el mite de la Resistència. I ha entès que sí que hi va haver resistència, però també que hi va haver molta col·laboració. Crec que França va resistir més que no pas va col·laborar. Tot i que l’estat va col·laborar més amb els nazis que no pas oposar-hi resistència. Un exemple: a la Resistència, el 1943, hi havia 30.000 persones que patien fred i gana i que van rebre molt poques armes. Els milicians, que eren el braç armat de Vichy, n’eren 11.000. I quan mires la gent veus una França gairebé en rebel·lió contra Pétain. Les generacions joves han perdut referències històriques. I aquest llibre tenia aquesta vocació: oferir una lectura d’aquest període, que és la meva lectura, per descomptat, però que espero que sigui prou honesta i que encaixi amb la realitat històrica.