“La menjadora” fa referència a aquelles fonts de diners públics que no responen a l’interès general, sinó que s’assignen sense mèrit i per afinitat política. No és una expressió nova i, de fet, una recerca a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues ens permet de trobar-la en diaris catalans del segle XIX. A l’època moderna la lliguem sovint a un acte que Convergència i Unió va organitzar el gener del 2001 al pavelló d’esports de la Vall d’Hebron de Barcelona. El president Pujol, enfurismat perquè el Partit Popular li havia ofert d’entrar al govern de l’estat, va deixar anar unes quantes frases memorables: “Es deuen pensar que som una gent que hem anat a fer política pels càrrecs. Qui s’han cregut que som, nosaltres? Nosaltres no hem anat a la política per la menjadora! Però es veu que s’ho pensen, perquè ens diuen: ‘Ara us fotrem, i a més entreu a la menjadora.’ I com que es pensen que a aquests, el que els interessa és la menjadora, vindran com conillets, tites, tites.”

Si deixem de banda que “tites, tites” es fa servir per a cridar les gallines i no els lagomorfs, és evident que l’expressió va revifar i a les hemeroteques digitals hi podem repassar dècades d’intercanvis d’acusacions entre partits: la Diputació de Barcelona és la gran menjadora del PSC, Iniciativa (i ara els Comuns) controla els alts càrrecs de Transports Metropolitans de Barcelona, l’Institut Català d’Estudis Mediterranis era la menjadora que Convergència va muntar a l’escriptor Baltasar Porcel, etcètera. Tot això ho hem llegit i n’hem parlat a les converses de cafè, però era difícil de fer-se una idea completa de la magnitud del problema, perquè els portals de la transparència són dissenyats perquè sigui difícil de trobar-hi res.

Fa quinze dies, un ciutadà va aprofitar dues grans possibilitats de la intel·ligència artificial generativa –tractar dades a gran escala i muntar plataformes obertes sense necessitat de saber programació– i va publicar el portal Subvencions.cat, presentat com un “observatori independent per a consultar qui rep subvencions i quin organisme les concedeix”. A les xarxes va ser com si hagués caigut un meteorit i de seguida tothom va començar a cercar-hi els grans receptors de diners públics i a compartir-ho: l’activisme subvencionat, les fundacions dels partits, l’Església Catòlica, les grans constructores. La iniciativa només va saltar als mitjans de comunicació (tot i que molt tímidament) quan les dades van deixar de ser accessibles durant algunes hores, sembla que per acció del govern de la Generalitat. Al cap de pocs dies va aparèixer el Menjòmetre, “el cercador de menjadores”, una iniciativa molt més ambiciosa que fa rànquings de fragmentació de contractes o compara les subvencions amb beques o places de residència.

La primera consulta que hi vaig fer era relacionada amb una de les meves dèries, l’immens ecosistema d’entitats pacifistes que mantenim a Catalunya, malgrat que som una nació sense estat i la nostra irrellevància en l’escena mundial és absoluta. Així vaig descobrir que el període 2017-2025, l’Associació Catalana per la Pau va rebre 6,62 milions d’euros de les administracions incloses al portal (la Generalitat, bàsicament). L’Associació Acció Internacional per la Pau, 4,53 milions. L’Assemblea de Cooperació per la Pau, 4,21 milions. Les Brigades Internacionals de Pau, 3,51 milions. La Fundació Privada Pau i Solidaritat (de Comissions Obreres), 1,08 milions. I no arriben al milió la Fundació per la Pau, la Taula Catalana per la Pau, el Moviment per la Pau i l’Associació de Missatgers de Pau. Crec que algun dia n’haurem de parlar, però deixeu-me dir només dues idees. La primera, que l’anàlisi de l’ús dels diners públics s’ha de fer sempre segons els resultats i no les intencions. L’altra, que l’activisme és massa important per a convertir-lo en una mera sortida professional per als graduats de carreres de ciències socials.

L’aparició d’aquests dos portals coincideix en un moment en què hi ha un descontentament social enorme. Els sous no pugen i s’aplica més pressió fiscal, el mercat de l’habitatge està destruït, els trens no passen, l’educació i la sanitat experimenten una davallada evident. La desconnexió entre les elits i el poble és total i el millor exemple és el silenci vergonyós (amb poques excepcions, com ara VilaWeb) que envolta el cas de corrupció de la DGAIA: encara no sabem on són els 165 milions d’euros que es van desviar i, a sobre, les fundacions que gestionaven els diners continuen obertes i treballant amb normalitat. En aquest context, és lògic que la manca d’exemplaritat de les administracions públiques desfermi la fúria de molts ciutadans, i si les úniques opcions polítiques que en fan bandera són les de més a la dreta del parlament, el creixement que tindran serà inevitable per incompareixença dels rivals. La gent no comença a votar Meloni, Le Pen o Orriols perquè un dia es desperta i s’ha tornat feixista, sinó per la traïció dels líders durant les tres dècades de globalització.

Per tot això, el millor que podem fer tots plegats és obrir les portes de les habitacions amb tuf de resclosit, publicar les dades que tenim i valorar quins usos dels fons públics són necessaris i quins responen a interessos nefands. I fer-ho sense por que la ciutadania pugui pensar això o allò, perquè un dels principis bàsics d’una democràcia és tractar els ciutadans com persones adultes amb criteri. Ho va resumir molt bé l’economista Germà Bel en una piulada l’altre dia: “Sóc major d’edat, em fan sinapsi les neurones i sé distingir entre una subvenció al transport col·lectiu i una subvenció a una menjadora.”