L’any 2015, Xàtiva concedia al cantant i poeta Raimon el títol de fill predilecte de la ciutat. Perquè el reconeixement no quedara en un simple títol honorífic, es va decidir de fer una escultura que en deixara un testimoni perdurable i tangible i que servira, alhora, de punt de referència als nombrosos admiradors que passegen per la ciutat, i especialment pel carrer Blanc, a la recerca de les petjades del cantant. Amb aquesta finalitat, les regidories de Participació, d’Educació i Política Lingüística, en col·laboració amb els departaments de valencià, iniciaren una consulta entre l’alumnat de batxillerat per tal de triar la cançó de Raimon que més els agradava. L’escollida va ser ‘He mirat aquesta terra’, que musica el poema homònim de Salvador Espriu.

L’obra es va encarregar a l’artista albaidí Rafael Amorós i el gnomonista Joan Olivares, jo mateix, autors de diverses escultures que exerceixen alhora el paper de rellotge solar, i viceversa, al País Valencià, Catalunya i l’Argentina, i directors del projecte Otos, el poble dels rellotges de sol, en el qual participaren artistes del prestigi d’Andreu Alfaro, Manuel Boix, Toni Miró, Rafael Armengol, Arcadi Blasco i Artur Heras.

El lloc escollit, la plaça de Sant Jordi (popularment, ‘de la Galera’) no podia ser més suggeridor. Raimon hi devia haver jugat sovint de petit i el punt exacte es podria contemplar des de les finestres de sa casa del carrer Blanc. I encara ens ho paregué més quan sabérem que, en la mateixa plaça, hi havia viscut la família Botifarra, amb el seu Pep, que anys després prendria el relleu de Raimon en la difusió de la nostra cultura a través de la música. L’escultura havia d’inspirar-se en els versos d’Espriu i, atesa la nostra trajectòria, enteníem que calia implicar-hi els astres.

El nostre treball té una doble faceta. Per una banda la gnomònica, de la qual em faig càrrec, i per una altra la purament artística que recau, sobretot, en l’esquena d’Amorós. La primera estrofa de la cançó seleccionada fa referència a l’eixida del sol sobre el mar. A la plaça de la Galera de Xàtiva no era possible al·ludir de manera literal i ni tan sols aproximada a aquest fet. No hi ha mar i el sol no hi fa acte de presència fins que no ha superat l’alçada dels edificis que la conformen. Però la referència a l’eixida del sol per llevant resultava inspiradora des del punt de vista astronòmic. La primera idea que ens ve al cap és fer que aquests versos apareguen en algun lloc de l’escultura durant les primeres hores de sol. Això s’aconsegueix perforant una xapa metàl·lica amb la lletra dels versos i orientant-la perquè la llum solar els projecte sobre una pantalla en el moment oportú. Això requereix uns petits càlculs gnomònics perquè el sol ocupa posicions diferents en el cel en les diferents èpoques de l’any. En la segona estrofa ens trobem una referència al moment de la posta del sol. Igual que en l’eixida, aquesta situació no s’hi pot reproduir, però podríem fer que, abans que el sol s’amague rere els edificis, es projecte sobre una pantalla. En benefici de la simplicitat del disseny, decidim ràpidament que la pantalla de projecció per als versos del matí i els de la vesprada siga la mateixa. Això comporta una dificultat tècnica més gran ja que, a banda dels canvis de posició estacionals, hi ha els canvis de posició diaris entre el matí i la vesprada. Tots aquests condicionants ens condueixen a una solució gnomònica que es coneix amb el nom de Rellotge Equatorial. És una cinta metàl·lica de forma semicircular que s’orienta en la direcció nord-sud i s’inclina un angle igual a la col·latitud del lloc (510 a Xàtiva). En resulta un semicercle paral·lel a l’equador terrestre. La pantalla de projecció s’ha de col·locar en un pla perpendicular a l’equatorial, anomenat polar, que conté l’eix de rotació de la terra. Amb aquests elements orientats de manera adequada, i tenint en compte totes les variables tècniques de tipus òptic, hem resolt la part gnomònica del projecte. Després de fer algunes proves, arribem a la conclusió que la tornada de totes les estrofes (‘he mirat aquesta terra’) convé situar-la en un lloc preponderant i visible en tot moment.

Vistes les dimensions de la plaça i la seua arquitectura, situem la pantalla al capdamunt d’una columna cilíndrica de tres metres d’alçària i 70 cm de diàmetre, de ciment de color clar. La columna, l’envoltarà una cinta espiral d’acer, amb la part superior en la forma equatorial abans descrita. Sobre la part dreta perforarem els quatre primers versos de l’estrofa del matí, sobre l’ esquerra els de la vesprada, sobre la part espiral, la tornada.

El funcionament és el següent: a mitjan matí (aproximadament les 9.00 hora solar: les 11.00 horari d’estiu) els versos del matí es projecten sobre el pla inclinat de la columna (pantalla). Durant uns minuts tindrem a la vista la primera estrofa del poema: ‘Quan la llum que puja/ des del fons del mar/ a llevant comença/ just a tremolar/ he mirat aquesta terra/ he mirat aquesta terra.’ Les lletres lliscaran sense interrupció sobre la pantalla fins que desapareixeran per la part dreta. Alhora hi apareixeran, per l’esquerra, els versos de la vesprada: ‘Quan per la muntanya/ que tanca el ponent/ el falcó s’enduia/ la claror del cel.’ A mitjan vesprada (aproximadament les 15.00 de sol: les 17.00 en horari d’estiu), l’estrofa del matí haurà desaparegut i ocuparà la pantalla la de la vesprada. S’hi podran llegir durant uns minuts mentre llisquen d’esquerra a dreta fins que desapareixeran definitivament amb la posta del sol sota l’horitzó.

D’aquesta manera havíem construït una escultura de quatre dimensions, les tres de l’espai i la temporal. I més encara, hi havíem incorporat el sol d’una manera literal. Cada dia, la seua llum farà llegibles els versos en els moments oportuns del matí i la vesprada, i el moviment que els farà lliscar sobre la columna. Tot l’univers al servei d’un poema, homenatjant un cantant.

Resolta la part tècnica, cal donar al conjunt les proporcions i les inflexions adients perquè el resultat esdevinga plàstic i equilibrat, contundent i lleuger, terrestre i aeri. Mentre hi reflexionàvem, el fet que la tornada (‘he mirat aquesta terra’) envoltara la columna, ens va suggerir que els materials del morter havien de contenir aquesta mateixa terra a què es referia Espriu i que canta Raimon. Ho proposàrem a l’Ajuntament de Xàtiva, que encarregà la tasca de reunir aquestes terres a Pep Botifarra, que a banda de cantant és treballador municipal. Gràcies a la seua intervenció, associacions i institucions de diverses comarques de parla catalana, de Catalunya, País Valencià, Andorra, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears, l’Alguer i el Carxe acceptaren de col·laborar en l’homenatge aportant terres de llocs simbòlics dels seus municipis, com ara del cementeri d’Arenys de Mar, el mític cementeri de Sinera de Salvador Espriu. Així, quan llegim aquests versos sobre la columna, estarem literalment mirant la terra d’Espriu i de Raimon.

En el peu de l’escultura s’hi ha posat llegenda: ‘Per homenatjar el fill predilecte de Xàtiva, Raimon Pelegero, els alumnes de secundària han triat, entre les seues cançons, aquests versos del poeta Salvador Espriu. Rafael Amorós i Joan Olivares els han modelat amb l’espai i el temps. Per a bastir la columna, hi han aportat la seua terra ajuntaments i entitats de les comarques que comparteixen la llengua que Raimon ennobleix amb el seu cant.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb