Guerra és pau, llibertat és esclavatge, ignorància és força

El director haitià i ex-ministre de Cultura Raoul Peck ja ens havia commogut amb films com Lumumba (1990), la minisèrie Exterminate all the brutes (2021) o I am not your negro (2016), basada en l’obra de l’escriptor i activista dels drets civils dels negres James Baldwin. Per aquest film va ser nominat a l’Oscar al millor documentari. Peck és un artista que ens ha demostrat que domina a la perfecció els mecanismes de la ficció, del documentari, i les seves combinacions al servei d’obres de denúncia i reivindicació de temes de dominació colonial, classe, raça i drets humans.

A Orwell 2+2=5 fa un pas endavant impressionant, entre ficció i documentari, i combina en un collage intel·ligent i explosiu el pensament i l’obra periodística i literària de George Orwell i les diverses adaptacions teatrals i cinematogràfiques de 1984 i Animal farm, amb flaixos, seqüències, gràfics, més films de cinema o televisió, i fragments d’entrevistes i discursos de la nostra realitat global actual: mediàtica, política i ideològica, amb aportacions clau d’importants pensadors crítics i especialistes.

El resultat és un collage fascinant que impressiona i fa reflexionar sobre l’avenç actual de les idees totalitàries que Orwell va ser el primer de posar en qüestió, tant en el món feixista com en el comunista. Fins a arribar a una situació mediàtico-política i ideològica globalitzada que, com demostra el film, sembla hereva de les visions d’Orwell als anys trenta i quaranta del segle passat. Orwell tenia raó, és evident, però la cosa més inquietant per a mi és que la va encertar tant que podria haver-se quedat curt. I a partir d’ara ja no tenim un guia crític i visionari com ell. Però potser no cal. Potser tot allò que importa ja ha estat escrit.

Orwell era un periodista i escriptor que havia viscut en la seva pell els efectes del colonialisme a l’Àsia, del cantó dels opressors. Durant cinc anys, va ser policia imperial a Birmània. “Jo formava part de la maquinària del despotisme.” Tenia un càrrec de consciència que es va treure del damunt lluitant a Espanya, al front de guerra, contra el feixisme i, de retruc, patint l’estalinisme. De fet, es va unir al POUM i va viure la repressió estalinista i l’assassinat d’Andreu Nin. Va ser voluntari de les Brigades Internacionals, i ens en deixà l’extraordinari testimoni d’Homenatge a Catalunya.

El film inclou pensaments seus com: “La guerra d’Espanya va ser decisiva. Després d’allò vaig saber on em situava.” “Va ser un afer estrany. Vam començar com a defensors heroics de la democràcia i vam acabar sortint del país d’amagat, amb la policia perseguint-nos.” “Tot el que he escrit des de llavors és en contra del totalitarisme i a favor del socialisme democràtic.” O frases de la seva obra Animal farm, com ara: “Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que uns altres.”

“Escric per denunciar la mentida”

Crec que Raoul Peck ha interpretat i compleix a la perfecció les paraules d’Orwell que inicien el film: “Escric perquè vull denunciar una mentida, no fer una obra d’art. Atreure l’atenció a uns fets. Em preocupa sobretot que em sentiu. L’inici és sempre el desig de defensar una causa, un sentiment d’injustícia.”

Aquestes paraules s’enllacen amb una escena del film The crystal spirit: Orwell on Jura (1983), de John Glenister. L’escriptor i el seu fill de nen són dins un cotxe a l’illa de Jura, Escòcia, el refugi on es va recloure per escriure la seva darrera obra, 1984. L’escenari és impressionant, bell, verd i salvatge, com deu ser la fi del món. O el paradís. “Quant són dos més dos?,  pregunta ell al fill. “Quatre”, respon el nen sense dubtar. “Alguns et diran que són cinc”, li explica el pare. “Gent que forma part del govern. Grans dirigents. És molt important per a ells que la gent cregui que la resposta és cinc. Et mentiran. Et torturaran. Et mataran. Quan arribi l’hora de morir, continua afirmant que la resposta és quatre.”

Però resulta que, tal com ell denunciava a 1984, d’ençà de mitjan segle passat hi ha molta gent, i molt poderosa, que han estat pressionant i colonitzant les ments a tot el món, perquè, com a la novel·la, els ciutadans dominats, espectres fantasmals, esclaus en una societat totalitària, acabin responent que dos més dos són cinc. I en bona part, aparentment, ho han aconseguit. Ho demostra aquest documentari i la qualitat impressionant del material d’arxiu que exposa.

Els tres eslògans del Ministeri de la Veritat de 1984 són: “Guerra és pau”, “Llibertat és esclavatge” i “Ignorància és força”. No us sonen? El film de Raoul Peck us ho farà entendre i reconèixer-vos dins els paràmetres de la realitat contemporània que vivim i que ens expliquen els mitjans de comunicació. I descobrir-nos fins a quin punt pervers s’ha tergiversat el concepte de veritat i de justícia. Ho han fet escandalosament Putin, Trump, Netanyahu i les seves poderoses corts de polítics, periodistes i opinadors a sou, per la via dels mitjans i el control del debat públic.

Entre moltes altres mentides i tergiversacions, Putin va dir que calia desnazificar Ucraïna i aturar el genocidi. Netanyahu, que Israel és un poble que treballa per la pau. Meloni, que al món hi ha un genocidi de cristians. També es mostra la primera plana de The New York Times amb la llista de centenars de mentides de Trump. I la cara impertèrrita d’un alt càrrec militar de Myanmar assegurant davant les càmeres que en el seu país no hi ha cap rohingya.

La manipulació obscena del discurs global

“Si el pensament corromp el llenguatge, el llenguatge pot corrompre el pensament”, deia Orwell.

Una de les línies argumentals del film és demostrar la manipulació obscena del discurs global. La conversió de la mentida en veritat. Ho demostra a bastament amb talls de veu de polítics, titulars dels mitjans, eslògans, propaganda, imatges de guerres, bombardaments i manifestacions, totes perfectament reconeixibles per a l’espectador d’avui. Les equivalències són aclaparadores. I no les va inventar Orwell. Només en va fer un esbós en els lemes del Gran Germà. Avui, el nostre Ministeri de la Veritat global i real manipula la veritat amb el llenguatge.

“Language is a virus”, que deia el genial William Burroughs. Un virus que contribueix a infectar totes les ments humanes i els fets visibles i constatables amb les seves pròpies mentides.

Veiem alguns dels exemples que ens posa Raoul Peck:

“Antisemitisme 2024”: terme per a silenciar les crítiques a les accions militars d’Israel. “Operació militar especial”: Invasió d’Ucraïna. “Centre de formació professional”: camp de concentració. “Pacificació”: eliminació dels elements no fiables. “Ús legal de la força”: violència policial. “Il·legals”: refugiats.

“Retallades”: reduccions pressupostàries als programes socials. “Pla de reactivació”: regals als rics. “Auxilis financers”: ajuts governamentals a empreses en fallida. “Optimització fiscal”: evasió legal d’imposts. “Finançament electoral”: corrupció legalitzada. “Austeritat”: privatització econòmica forçosa. “Beneficis extraordinaris”: salaris irraonablement baixos. “Creixement econòmic”: augment de la producció malgrat el cost social. “Inflació”: pujada de preus com a “conseqüència necessària del creixement econòmic”. “Recessió”: declivi econòmic com a “fenomen inevitable”.

Censura de llibres i odi al pensament

El documentari recull els debats sobre llibres censurats als EUA. Amb un gràfic que especifica que els anys 2022 i 2023 a les escoles americanes es van prohibir 3.364 títols. No deixa d’impressionar, combinar xifres d’avui amb les imatges del film Fahrenheit 451, o les reals de noticiaris sobre la crema de llibres feta pels nazis a Alemanys el 1933, o a Xile el 1973, a Mali el 2013 o a Gaza el 2024.

“Del punt de vista totalitari, la història es crea, no s’aprèn”, deia Orwell.

És implacable la congressista demòcrata Alexandra Ocasio-Cortez en les seves intervencions al parlament, en què qüestiona la censura de La vida de Rosa Parks, entre més. O quan interroga Mark Zuckerberg i el posa contra les cordes demanant-li com verifiquen si la publicitat política que publiquen és veritat o mentida. “On són els límits?” “No ho sé”, diu el magnat tecnològic. I el deixa K.O. quan li pregunta com és que una publicació de supremacistes blancs fa funcions de fact-cheker per a Facebook.

També tenen el seu protagonisme les mentides sobre l’assalt al Capitoli, sobre els suposats perills de “la invasió” d’immigrants, sobre el genocidi de Gaza, les dades sobre els diners invertits pels mitjans en tasques de lobby. 16.261 milions de dòlars el 1998 es van convertir en 586.252 milions l’any 2024.

Tot i això, i molt més que hi ha al film, vull remarcar una frase entusiasta de George Orwell en favor de l’espècie humana: “La meva principal esperança del futur és que la gent normal i corrent no ha abandonat mai els seus valors morals.”

Atesa la quantitat d’informació i el seu interès, estaria bé que alguna editorial es decidís a publicar el guió d’Orwell 2+2 =5, tal com es va fer amb el d’un altre film de Raoul Peck, I am not your negro. El va publicar Ediciones del Oriente y del Mediterráneo a la Biblioteca Afro Americana Madrid (BAAM), dirigida per la fotògrafa i escriptora Mireia Sentís, com explicàvem en aquesta secció.

Pierre Bourdieu: “La televisió és un perill per a la vida intel·lectual i la democràcia”

Veient el film, vaig reconèixer amb sorpresa dos talls d’una entrevista al sociòleg francès Pierre Bourdieu que havia fet jo per al programa de TV3 Música per a camaleons que fèiem als anys noranta, amb la realitzadora Lala Gomà. Als crèdits finals anomenaven la col·laboració de TV3, concretament, de 3Cat.

L’any 1996, Pierre Bourdieu havia publicat Sur la télévision a l’editorial Raisons d’Agir. L’any 1997, Edicions 62 en publicava la traducció, Sobre la televisió. I el 1998, l’entrevistaven a París. Ell era reticent a les entrevistes de televisió, però quan va conèixer el nostre programa va acceptar. Això sí, la cita va ser un diumenge a les nou del matí al Collège de France, no me n’oblido.

He volgut tornar a veure aquell programa sencer, però a la web de la Televisió de Catalunya no hi és. Ni aquest, ni la immensa majoria dels programes de Música per a camaleons. En vam fer seixanta en diverses sèries i temporades. A la web, només n’hi ha tres o quatre, mal identificats, que, curiosament, tenen a veure amb l’humor. I el del periodista Ryszard Kapuściński, titulat “Àfrica per als africans”.

La resta no hi són. Hi va haver protagonistes com Miquel Barceló, Salvador Dalí, Francesc Torres, Wole Soyinka, Manuel Vázquez Montalban, Sami Nair, Evgen Bavcar, Carles Fontseré, Patricio Guzmán, Helios Gómez, Manuel Rivas, Georges Brassens, Joan E. Garcés, Carlos Castilla del Pino, Josep Maria Terricabras, Tim Page, el fotògraf que va inspirar Apocalipse Now, i un llarg etcètera, inclòs, evidentment, Pierre Bourdieu.

No m’estranya que la Televisió de Catalunya menyspreï la cultura. No és la primera vegada que ho constato. De fet, fa anys, m’ho va dir ben convençut un directiu de la casa: “La paraula cultura genera rebuig en la nostra audiència.” Com diu un dels eslògans del Ministeri de la Veritat al 1984 d’Orwell: “Ignorància és força.”

És prou simptomàtic que una producció cinematogràfica internacional important valori i citi una entrevista antiga de TV3, que l’empresa la cedeixi o cobri pel fragment i que, com d’habitud, al mateix temps, la menystingui a la seva web, tot impedint que el seu públic la pugui veure. I encara és més greu si recordem que és una empresa pública que utilitza els diners de tots els ciutadans per crear continguts d’interès per a la societat catalana, encara que sigui l’entrevista a un dels millors intel·lectuals crítics de l’Europa del segle XX.

Afortunadament, l’he poguda tornar a veure sencera gràcies a YouTube. Hi és perfectament identificada, amb el nom del programa i el mitjà. És del 2 de novembre de 1998. Algú la devia penjar en francès amb el títol d’una de les frases que el sociòleg em va dir a l’entrevista: “La televisió és un perill per a la vida intel·lectual i la democràcia.”