06.09.2025 - 21:40
The Washington Post · Mary Beth Sheridan
Guadalajara, Mèxic. Tenia vint-i-set anys, no tenia feina i acabava de tenir un fill. Aquell dimarts al matí del 2022, Daniel Velasco Carrillo intentava de guanyar uns quants diners tot rentant parabrises en una cruïlla quan topà amb la seva mare, que hi passà amb cotxe.
Carmen Lucía Carrillo va reconèixer el seu fill immediatament. En Daniel anava vestit de negre i estirava el cos llarguerut sobre els cotxes i hi ruixava líquid sabonós. Anava elegant, com a ell li agradava. Duia els texans negres que ella li havia comprat poc abans en una famosa botiga mexicana de moda, Beware of the Dog.
Mitja hora més tard, en Daniel va desaparèixer. Dos homes, un dels quals anava armat amb una pistola, van abordar-lo al mig del carrer i el van fer entrar en un tot terreny blau amb vidres tintats.
Desaparicions com la d’en Daniel eren, fins no fa gaire, poc freqüents a Mèxic. Però fa uns quinze anys les fosses comunes, plenes de cadàvers en descomposició, començaren a proliferar per tot el país. Ara a Mèxic es calcula que hi ha més de 132.000 desapareguts. L’ONU ha obert una investigació sense precedents per a estudiar quin paper pot haver tingut el govern en moltes d’aquestes desaparicions.
Guadalajara és coneguda com el “Silicon Valley mexicà”; hi ha oficines de més d’un miler empreses tecnològiques, com ara Intel, Oracle i IBM. És la seu d’un estadi de futbol amb forma de volcà on l’any vinent es jugaran quatre partits de la Copa del Món de futbol.
És la capital de Jalisco, l’estat que acumula més desapareguts de tot Mèxic: més de 15.700. És un senyal inequívoc de la presència del càrtel Jalisco Nueva Generación, i del col·lapse de l’ordre públic i polític fins i tot a les zones més industrialitzades de Mèxic.
La influència dels càrtels mexicans, tanmateix, no es pot reduir a l’obra d’un grup reduït d’individus més o menys violents. Els càrtels són uns els principals ocupadors del país, i sovint mantenen relacions estretes amb polítics i policies locals.
Per a Carrillo, una oficinista jubilada de cinquanta-cinc anys, la desaparició d’en Daniel no fou sinó el començament del llarg descens al violent inframon dels càrtels. Durant dies, suplicà als seus amics i als venedors ambulants de la zona que li donessin alguna pista d’on podia haver anat a parar el seu fill. Finalment, la xicota d’en Daniel li transmeté una notícia inquietant. Segons que havia sentit, el Daniel l’havien dut a l’Escoleta.
“Quina escoleta?”, va demanar Carrillo.
Era una mena de camp d’entrenament, li respongué ella.
Les desaparicions, eina dels càrtels
L’activitat dels càrtels no és exactament nova a Jalisco. Als anys vuitanta, la xarxa criminal de Guadalajara ja passava amb enormes quantitats de cocaïna i marihuana per la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Era l’època de ‘narcos’ fanfarrons i carismàtics, com ara Miguel Ángel Félix Gallardo, Joaquín ‘el Chapo’ Guzmán o bé Rafael Caro Quintero.
Per molt ostentosos que poguessin ser, l’activitat dels càrtels d’aquella època se centrava, essencialment, en l’exportació. Jorge Ramírez Plascencia, sociòleg de la Universitat de Guadalajara que estudia les desaparicions en mans dels càrtels, explica que en aquell moment tenien poca influència i poca presència en les comunitats locals. Avui, tanmateix, les cèl·lules de Jalisco Nueva Generación ocupen pobles i barris mexicans sencers, i anualment generen milions de dòlars de l’extorsió i la venda de drogues i productes de contraban.
Carmen Lucía Carrillo s’assabentà per un venedor ambulant que el seu fill l’havien dut a un refugi del càrtel de Jalisco. Temia que hagués mort.
“No saben pas quin dolor, quina frustració, quin buit que et deixa dins”, declarà amb els ulls plens de llàgrimes a la cadena mexicana TV Azteca l’any passat.
A començament del 2024, una amiga la convidà a afegir-se a un grup de familiars de desapareguts anomenat Guerreros Buscadores (“Guerrers Cercadors”), que es dediquen a rastrejar l’estat en cerca de fosses ocultes.
Carrillo ja n’havia vist la cap alguna volta, a la televisió. Indira Navarro, una mare soltera de trenta-nou anys, havia sobreviscut a un matrimoni violent i a la desaparició d’un germà, i estava decidida a lluitar. “No rebem suport, ni respostes, ni justícia”, declarà en una conferència l’any passat. “Tot allò que tenim és la nostra desesperació, i la determinació de trobar els nostres éssers estimats.”
Un dia, Carrillo rebé una enigmàtica invitació del grup. Havien sentit rumors sobre una fossa comuna en una ciutat controlada per un càrtel. “Necessitaven gent que pogués córrer i saltar tanques, si calgués”, recorda. Decidí que no es presentaria a la cita.
El 5 de març d’enguany, els cercadors van anar al poble de Teuchitlán, dedicat al conreu de l’atzavara. Era a una cinquantena de quilòmetres a l’oest de Guadalajara. S’obriren pas fins al Ranxo Izaguirre, una propietat falcada per murs de maó de tres metres d’altura, i empenyeren una porta negra desgastada pel pas del temps.
A dins hi descobriren pistes d’obstacles d’estil militar construïdes amb filferro de punxes i pneumàtics, a més de casquets de bala escampats per terra.
Havien trobat l’Escoleta.
Un “camp d’extermini” per dins
Els investigadors tragueren els telèfons mòbils i començaren a enregistrar. Excavant a terra, desenterraren una mena de forns improvisats i petits fragments d’ossos. Hi havia muntanyes de roba i 154 parells de sabates. Navarro ho descrigué com un camp d’extermini. Les autoritats confirmaren que la finca havia estat un centre d’entrenament del càrtel, però insistiren que no hi ha proves que hi hagués hagut assassinats a gran escala.
Els vídeos dels cercadors no trigaren a fer-se virals a les xarxes socials. Persones que deien ser supervivents del campament començaren a posar-se en contacte amb els periodistes. Alguns explicaren que havien respost a anuncis de feina falsos, i que els membres del càrtel els havien dut fins a la finca com si formés part d’un procés de selecció. Alguns reclutes, explicaren, havien mort per la duresa de les condicions de vida al ranxo, o bé van ser assassinats a sang freda per no haver superat l’entrenament.
A la primeria, Carrillo no podia suportar els vídeos. Però, al cap d’un quant temps, s’obligà a obrir Facebook. El primer vídeo que veié mostrava un cercador sostenint un parell de texans negres.
Eren de la talla d’en Daniel.
Féu una captura de pantalla de la imatge i l’amplià. Forçant la vista, provà de llegir què deia l’etiqueta.
Beware of the Dog.
Les autoritats mexicanes, en el punt de mira de l’ONU
Un mes després del descobriment del campament del càrtel, la comissió de l’ONU sobre desaparicions forçades conclogué una investigació d’uns quants anys sobre les desaparicions de Mèxic. La comissió informà que havia obtingut informació “fonamentada” sobre desaparicions forçades “de manera generalitzada o sistemàtica”, i en demanà una resposta al govern mexicà.
La investigació de la comissió de l’ONU, tanmateix, no abraçava únicament les accions dels càrtels. En la legislació internacional, assenyalà la comissió, el concepte “desaparició forçada” involucra necessàriament els governs locals, sigui amb la participació activa de les forces de seguretat en els crims sota investigació, sigui amb “el suport o l’aquiescència de l’estat” en les activitats dels criminals.
La presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, no trigà a defensar-se de les acusacions.
“A Mèxic, el govern no participa en desaparicions forçades –etzibà als periodistes–. Hi ha un fenomen de desaparicions vinculat al crim organitzat, i fem tot allò que és a les nostres mans per a plantar-hi cara.”
Víctor Hugo Ávila Barrientos –el comissari estatal que s’encarrega de la cerca de desapareguts– reconeix que, ocasionalment, alguns funcionaris corruptes del govern s’han trobat involucrats en casos de desaparicions forçades. “Però això és completament diferent a dir que [les desaparicions] són una política de l’estat de Jalisco o del govern federal.”
Aquests darrers set anys, més de 300 treballadors del govern de Jalisco han estat investigats per casos de desaparicions, segons el departament de justícia de l’estat.
Segons els grups de cerca de desapareguts, sovint el problema és que ningú no assumeix la responsabilitat. Per exemple, el setembre de l’any passat, tot i alliberar dues víctimes de segrest i descobrir un cadàver embolicat en plàstic al Ranxo Izaguirre, la Guàrdia Nacional de Mèxic no escorcollà tot el ranxo i passà per alt algunes proves clau.
Navarro, la cap dels Guerreros Buscadores, diu que les autoritats generalment mostren poca disposició a reconèixer la magnitud del problema. “Al govern li preocupa l’estètica, la imatge pública, i més ara que s’acosta la Copa del Món”, diu.
Una crisi que va més enllà dels càrtels
Víctor Manuel González, ex-rector de la Universitat de Guadalajara i investigador dels càrtels, assegura que les desaparicions són un dels principals motius que expliquen per què els grups criminals han prosperat tant a Mèxic. “El gran problema és la impunitat”, diu. Lamenta que el govern mexicà no ha aconseguit de crear un sistema judicial funcional, cosa que permet als delinqüents d’actuar amb una relativa llibertat. Tan sols un 1% dels delictes denunciats a Jalisco l’any passat culminà en una condemna, segons que informà fa poc un grup d’investigadors.
Dues setmanes després del descobriment del Ranxo Izaguirre, Carrillo decidí de fer el cor fort i hi anà. Recorda que el cor li bategava amb força mentre s’hi acostava, com també recorda dir-se a si mateixa que havia d’asserenar-se. Havia de trobar en Daniel.
Les mares dels desapareguts encengueren ciris a terra.
“Dona’m un senyal”, digué Carrillo en veu baixa.
L’endemà, la neboda de Carrillo visità el ranxo i li envià un vídeo. Carrillo no s’ho podia creure.
Tots els ciris s’havien apagat, excepte un: el d’en Daniel continuava cremant amb força.
Jonathan Lomelí, de Guadalajara estant, i Valentina Muñoz Castillo, de Ciutat de Mèxic estant, han contribuït en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
