Bloomberg · Sanne Wass i Sara Sjolin

Per a la primera ministra danesa, l’intent de Trump d’apoderar-se de Grenlàndia és una oportunitat electoral massa bona per a deixar-la passar.

La disputa amb Washington ha donat un nou impuls al govern de Mette Frederiksen, cosa que ha dut la primera ministra a sospesar la possibilitat d’avançar les eleccions per treure rèdit electoral de la crisi. Les eleccions s’han de fer abans del 31 d’octubre, però Frederiksen pot convocar-les en qualsevol moment fins aleshores.

Abans de l’esclat de la crisi, Frederiksen es trobava en una posició precària als sondatges, llastrada per les disputes internes, l’augment del cost de la vida i la decisió del govern de suprimir un dia festiu del calendari laboral, que ha estat altament impopular entre els votants.

Però el ressorgiment de les tensions diplomàtiques amb Washington ha posat tots els focus en la política exterior i la defensa. Això ha anat en favor de Frederiksen, a qui la crisi ha permès d’erigir-se en una dirigent ferma i capaç de plantar cara a una superpotència erràtica.

“Mette Frederiksen treu el millor de si mateixa en situacions adverses: és la reina de les crisis”, diu Hans Engell, analista polític i ex-ministre del Partit Conservador, ara a l’oposició. “És en aquesta mena de situacions quan es fa més forta: com més complicades semblen les coses, més bé se’n surt.”

El resultat de tot plegat ha estat el ressorgiment en els sondatges dels socialdemòcrates danesos. Rune Stubager, politòleg de la Universitat d’Aarhus, descriu la crisi de Grenlàndia com un “regal electoral” de Trump a Frederiksen.

Manifestació a Copenhaguen contra l’intent de Trump d’apoderar-se de Grenlàndia, aquest gener (fotografia: Nichlas Pollier/Bloomberg).

A Frederiksen la descriuen sovint com la “Dama de Ferro” de Dinamarca, la reencarnació progressista de Margaret Thatcher. D’ençà del moment en què fou elegida diputada del parlament danès –el 2001, amb vint-i-tres anys–, Frederiksen l’han considerada una política ambiciosa i sense pèls a la llengua. La reputació com a dirigent implacable es va consolidar el 2014, quan va destituir el principal alt càrrec del Ministeri de Justícia immediatament després de ser nomenada ministra. La decisió va aixecar tanta polseguera que uns altres alts càrrecs del ministeri es van presentar a la feina l’endemà vestits de negre en senyal de “dol” pel company, en una acció de protesta altament infreqüent contra una ministra en funcions.

Nascuda al si d’una família de classe treballadora a la ciutat industrial d’Aalborg, al nord del país, Frederiksen es va fer membre de les joventuts socialdemòcrates a quinze anys. Va cursar ciències socials i estudis africans a la universitat, però va interrompre els estudis quan la seva carrera política va començar a agafar embranzida. Fou elegida primera ministra el 2019, a quaranta-un any, la persona més jove a ocupar aquest càrrec de la història de Dinamarca. Com a candidata, Fredriksen ha optat per endurir la posició dels socialdemòcrates en matèria d’immigració, cosa que li ha permès de recuperar el suport de gran part dels votants de classe treballadora que s’havien anat decantant cap a la dreta aquests darrers anys.

Com a primera ministra, Frederiksen ha aconseguit de projectar una imatge de calma i fermesa, fins i tot durant la crisi diplomàtica més greu que s’ha vist a Dinamarca d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Tot i optar per la discreció en un primer moment, Frederiksen ha anat endurint posicions a mesura que la crisi ha anat pujant de to, fins al punt d’abanderar la reacció diplomàtica europea contra les amenaces del govern Trump.

Aquesta fermesa en moments d’alta tensió li ha reportat grans beneficis electorals: durant la pandèmia, per exemple, la seva popularitat es va enfilar gràcies a la contundència de les mesures del seu govern en matèria de salut pública, que van consolidar la reputació de Frederiksen com una gestora eficient en temps de crisi. Els darrers sondatges situen els socialdemòcrates com el partit amb una estimació de vot més alta: un 23%, cinc punts més que no pas al desembre.

El ressorgiment polític de Frederiksen, en aquest sentit, recorda els tombs de fortuna que han experimentat aquests darrers mesos els seus homòlegs del Canadà, Austràlia i el Brasil, que han optat per plantar cara a Trump i han estat generosament recompensats a les urnes.

És un cas de manual de “l’efecte bandera”, explica Rachel Rizzo, investigadora en cap del think tank Observer Research Foundation, en referència al concepte que descriu la tendència de l’electorat a fer costat al govern en moments de guerra o de crisi diplomàtica aguda.

“Els polítics necessiten missatges senzills i clars per a vendre als votants. Donald Trump els ofereix justament això”, diu.

Com a primera ministra, Frederiksen sovint s’ha vist esquitxada per controvèrsies que n’han minat la popularitat. El 2022 es va veure obligada a convocar eleccions anticipades arran de la controvèrsia per la decisió del govern de sacrificar 17 milions de visons per raons de salut pública, que molts danesos van criticar com una extralimitació dels poders legals de l’executiu. Aquests darrers mesos, la presentació d’un projecte de llei que proposa d’eliminar un dia festiu per finançar l’augment de la despesa en defensa també li ha costat el suport de molts votants. L’any passat, els socialdemòcrates van perdre el control de l’Ajuntament de Copenhaguen per primera volta en més d’un segle, un resultat que confirmava la pèrdua de suport del partit entre una de les seves grans bases: els votants urbans.

Cartells on es llegeix, en anglès, “Grenlàndia no es ven!” (fotografia: Juliette Pavy/Bloomberg).

Ara que la tensió sobre Grenlàndia ha passat a un segon pla, si més no de moment, el govern sembla que ha començat a preparar el terreny per a una hipotètica campanya electoral: aquestes darreres setmanes, sense anar més lluny, l’executiu ha impulsat noves prestacions socials, ha endurit encara més la posició en matèria d’immigració i ha presentat una proposta de reforma del sistema escolar danès.

No obstant això, convocar eleccions massa aviat podria fer pensar als votants que Frederiksen pretén d’instrumentalitzar una crisi nacional en benefici seu; però si espera massa hi ha el perill de quedar a mercè del calendari i haver de fer campanya en condicions menys favorables.

Convocar eleccions anticipades també comporta el risc afegit d’haver d’interrompre les negociacions diplomàtiques amb els Estats Units, tot i que Frederiksen podria argumentar que una treva com l’actual és el moment idoni per a convocar eleccions. També hi ha el risc que l’impuls electoral de Frederiksen s’esvaeixi una volta comenci la campanya i el debat polític a Dinamarca torni a centrar-se en la política interior.

“Aquesta mena de pics de suport sempre són efímers”, diu Kasper Moller Hansen, politòleg de la Universitat de Copenhaguen. Els votants, diu, sortiran en defensa del seu país en temps de crisi, “però això no vol dir que tots els danesos s’hagin convertit en socialdemòcrates de cop i volta”.

Amb l’impuls de Trump o sense, els socialdemòcrates semblen destinats a perdre diputats en unes noves eleccions generals, per molt que Frederiksen ho tingui tot de cara per a revalidar el càrrec.

“Fins i tot, en cas que el seu partit sofreixi un revés significatiu a les urnes, costa d’imaginar que Mette Frederiksen no sigui reelegida”, diu Hansen.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb