20.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.12.2025 - 21:46
The Washington Post · William Booth
Nuuk, Grenlàndia. La multitud es reuneix al moll del port colonial de Nuuk per presenciar el tret de sortida de la competició anual de caça de foques amb motiu de la diada nacional de Grenlàndia. Amb el baluern d’un canó antic, les petites i robustes embarcacions surten disparades cap al fiord.
La festa s’allarga tot el dia, amb el punt de calma que caracteritza els ciutadans de Grenlàndia, un territori semiindependent associat a Dinamarca que no aconseguí l’autonomia fins l’any 1985.
La diada nacional, que se celebra durant el solstici d’estiu, és una festa relativament nova a l’illa però altament popular. És una manera de celebrar la supervivència d’una cultura única i resilient que els grenlandesos coincideixen a assenyalar que, aquests darrers anys, ha experimentat una mena de renaixença postcolonial.
Relegada durant dècades a la marginalitat geopolítica, l’illa –coberta per una capa de glaç de més d’un quilòmetre i mig de gruix– ha acaparat titulars a tot el món enguany a causa de Donald Trump, que ha amenaçat d’annexionar l’illa als Estats Units.
El despertar cultural de Grenlàndia és especialment visible entre els joves, que han recuperat l’interès per antigues tradicions de l’illa, com ara, els tatuatges facials, el cant gutural, la dansa del tambor i el caiac. A les escoles s’imparteixen classes de llegendes pre-cristianes d’esperits i monstres. Els xamans i els remeiers tradicionals, considerats fins fa poc una curiositat del passat, es veuen ara per la capital.
“Som molt més forts que no pas creu molta gent”, diu Aviaq Reimer Olsen, que treballa amb pells de foca al taller de costura Kittat, al port històric de Nuuk. “I d’aquí no ens mourem.”
Trump ha insistit que prendre el control de l’illa més gran del món era clau per a la seguretat nacional dels Estats Units. En aquest sentit, el president nord-americà ha presentat repetidament Grenlàndia com una mena de baluard contra els vaixells xinesos i russos que naveguen per les aigües de l’Atlàntic Nord. Washington també s’ha referit sovint a les reserves minerals de l’illa, rica en terres rares, com una oportunitat comercial única.
Durant el seu primer mandat, Trump anuncià que considerava de comprar Grenlàndia, de la mateixa manera que els Estats Units compraren Alaska a Rússia l’any 1867. “Bàsicament, és una gran operació immobiliària”, digué aleshores. Tanmateix, l’oferta no es concretà mai.
Per a un poble que visqué 232 anys sota domini colonial danès, el llenguatge transaccional de Trump és xocant. La mera idea de la propietat privada de la terra contrasta amb el sentit comú a Grenlàndia, on el govern és el propietari de tota la terra de l’illa: els ciutadans i les empreses tan sols són propietaris de les llars o infrastructures que s’hi construeixen a sobre, en un sistema que alguns analistes han definit com a “socialisme inuit”. Un ramader, per exemple, pot cedir el dret d’ús de la terra als seus fills, però tan sols si es comprometen a llaurar-la i si els veïns hi estan d’acord; en cas contrari, el dret d’ús de la terra passa a algú altre.
Grenlàndia, per descomptat, té una economia de mercat moderna: a l’illa hi ha caixers automàtics, bancs, hipoteques i empreses privades. Però no hi ha pas grans fortunes. “No tenim milionaris, i crec que a la majoria dels grenlandesos ja els està bé. Tots ens trobem, si fa no fa, al bell mig de la distribució de la riquesa”, explica Malik V. Rasmussen, un jove enginyer del sud de Grenlàndia.
A alguns els preocupa que la discreta població de l’illa, de tan sols viuen 57.000 habitants, sigui massa petita per a garantir la viabilitat de Grenlàndia com a país independent. Prop d’un 90% de la població de Grenlàndia és d’ascendència inuit; la resta és majoritàriament danesa. L’illa, que va ser una colònia de Dinamarca fins el 1953, és avui un territori autònom de Dinamarca amb dret d’independitzar-se del regne si ho decideixen els grenlandesos.
Les amenaces de Trump han ajudat a posar Grenlàndia al mapa. “Quan Trump va començar a parlar de comprar Grenlàndia, ens ho vam prendre com una broma. Però com més passa el temps, més ens adonem que [Trump] veu que l’illa té un valor geopolític que no tothom ha sabut veure”, diu Ebbe Volquardsen, professor d’història cultural a la Universitat de Grenlàndia.
Les paraules del president nord-americà han ajudat a desmentir la idea que Grenlàndia no és més que una càrrega financera per a Dinamarca, una mena de penitència que Copenhaguen ha de pagar pels pecats passats de l’era colonial. “El suport de Dinamarca no és tan sols un acte de benevolència: Copenhaguen també es beneficia de controlar l’illa”, continua el professor.
Volquardsen explica que aquests darrers anys ha constatat els primers indicis d’un procés de “descolonització mental” a Grenlàndia, pel qual com més va més grenlandesos es mostren disposats a abandonar els models de pensament eurocèntrics en favor de la cultura pròpia de l’illa. Les amenaces de Trump, afegeix, fins i tot podrien haver accelerat aquest procés.
Dinamarca se n’ha estat, de provocar innecessàriament el govern Trump, però tampoc s’ha mostrat disposada a cedir terreny en la qüestió de Grenlàndia. Sense anar més lluny, enguany, el govern danès ha convocat dues vegades el màxim representant diplomàtic nord-americà a Copenhaguen per transmetre-li consternació per les insinuacions de Washington sobre el futur de l’illa.
La polèmica sembla que ha reactivat l’interès i la preocupació de Copenhaguen per Grenlàndia. Aquest setembre, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, viatjà a Nuuk per disculpar-se formalment pel rol de Dinamarca en l’esterilització sense consentiment de nenes i dones inuit entre els anys seixanta i els anys noranta amb l’objectiu de reduir la taxa de natalitat de la població indígena.
Poques setmanes més tard, a l’octubre, Dinamarca anuncià un nou paquet de despesa en defensa, per valor d’uns 7.200 milions d’euros, per a reforçar la seguretat a l’Atlàntic Nord, i especialment a Grenlàndia. El paquet inclou la compra de dos bucs àrtics, uns quants avions de patrulla marítima i múltiples avions de combat F-35 de fabricació nord-americana, a més de la construcció d’una seu nova per al Comandament Conjunt de l’Àrtic a Grenlàndia.
Peli Broberg, cap del partit opositor Naleraq, diu que veu “una actitud més desafiadora” entre els seus compatriotes grenlandesos. “La gent és més conscient dels seus drets. Som una ex-colònia que anhela la independència. Els diners no haurien de ser un impediment. Primer ens toca decidir, i després ja negociarem els termes del divorci”, diu.
L’actual govern grenlandès, per la seva banda, sembla satisfet amb els avenços –lents però constants– cap a un règim d’autogovern més ampli. Fer sondatges d’opinió en un territori amb una població tan geogràficament dispersa és complicat, però el darrer sondatge publicat per l’agència demoscòpica Verian, que es va fer al gener, revelava que tan sols un 6% dels grenlandesos estava a favor de passar a formar part dels Estats Units; un 9% es mostrava indecís, i la resta hi estava en contra.
Sorpa i Abel Jakobsen, marit i muller, dirigeixen un club de caiac a Qaqortoq, al sud de Grenlàndia. Sorpa Jakobsen explica que els grenlandesos inventaren el caiac fa milers d’anys, però que l’arribada de les embarcacions daneses gairebé empenyé a la desaparició el mitjà de transport que havia caracteritzat la vida a l’illa durant milers d’anys.
Mentre parlen amb els periodistes de The Washington Post, dos joves del club transporten els seus caiacs de fabricació artesanal fins a l’aigua. “Això no és una joguina: va salvar la nostra cultura”, diu Abel Jakobsen en al·lusió al caiac.
I continua: “Els danesos van ser molt agressius amb nosaltres. No els importava la nostra llengua ni les nostres tradicions. Vam ser a punt perdre la nostra identitat com a inuits.” El grenlandès no va ser llengua oficial de l’illa fins el 1979; la primera –i única– universitat del territori no obrí les portes fins el 1989.
Elizabeth Buchanan, investigadora en cap de l’Institut Australià de Política Estratègica i autora d’un llibre sobre Grenlàndia, explica que, a parer seu, la hipòtesi més probable a curt termini és que l’illa mantingui l’estatus polític de què disposa ara, un règim d’autonomia ampli.
“Crec que els grenlandesos continuaran jugant a posar la mare en contra del pare per atreure com més recursos millor”, diu, en referència a Dinamarca i els Estats Units. I afegeix: “Els grenlandesos són un poble astut i àgil.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
