La Graneria Sala de Gràcia, la botiga centenària que encara ven a granel

Els porticons de fusta de color verd, al número 137 de la travessera de Gràcia, que no passen gens desapercebuts, proclamen història. Custodien un dels comerços d’aquesta ciutat que es manté pràcticament igual que el primer dia que el varen obrir Isidre Sala i Antònia Vilaseca. Venien de Puigverd d’Agramunt, un poblet de la comarca d’Urgell. L’Isidre, que no era l’hereu de casa seva, amb la seva dona, van imaginar un futur millor a prop de Barcelona. I l’any 1885, sobre un carro tirat per un cavall, la parella va fer el camí de la seva vila a la vila de Gràcia, a tocar de la capital catalana, però aleshores encara –i fins el 1897– municipi independent.

El poble de Gràcia i tot l’extraradi de Barcelona, això que ara són els barris d’Horta, la Vall d’Hebron, Carmel i Vallcarca, eren plens de cases baixes amb corral, enmig de camps. Qui més qui menys tenia quatre gallines i uns quants conills, a més de canaris i periquitos. I per alimentar tot aquest bestiar, l’Isidre i l’Antònia van destinar el seu negoci a servir pinso, farratge, ordi, blat i fulles d’olivera per als conills. També venien llegum: cigrons, llentilles i mongetes seques.

Ara hi podem comprar fruita seca de varietats molt diversificades, i fruita dessecada de moltes menes. “Tenim més de quatre-cents productes”, ens diu Miquel Garcia Alcalde, que, juntament amb Sònia Merino Soria, despatxen al taulell de la Graneria Sala. En Miquel tenia catorze anys quan hi va començar a treballar. Primer com a aprenent i, havent après totes les menes de grans i quantitats –i com oferir un bon tracte al públic–, s’hi va quedar. D’això fa quaranta-vuit anys, gairebé mig segle atenent clients: mig quilo de cacauet cru, cent grams de nabius, dos quilos de pinso per als ocells, panses i figues seques… El pas del temps ha anat desplegant un sensacional ventall de grans i fruits diferents, de consum en temps moderns com la quinoa i el gingebre, i tot això ha anat omplint els calaixets de fusta verds amb tapa transparent de tota la vida en aquesta botiga tan singular, un espai que ha mantingut l’aparença original. La personalitat d’aquest establiment és això. A penes s’hi ha fet cap canvi, fora de les adaptacions a la normativa municipal.

Quan en Miquel va entrar-hi a treballar, la botiga ja la duia la segona generació de Sala, Josep Sala, el fill de l’Isidre i de l’Antònia, amb la seva dona, Carmen Laffitte. Ells hi varen introduir la fruita seca i van ambientar la botiga amb estris del camp que encara hi veiem, com ara forques, cistells de vímet o garbells per a separar el gra de la pellofa. Les primeres generacions vivien a la rebotiga, “i al pati interior encara hi ha una anella on estacaven el cavall”, explica en Miquel. Amb aquest cavall i el carro, l’Isidre baixava a comprar el gra al Born.

Maria Antònia Sala i el seu marit, Francisco Mirada, van agafar el relleu al capdavant de la graneria. Era la tercera generació, amb la qual en Miquel va continuar treballant, com un més de la família, fins el 2008, quan la Maria Antònia es va jubilar. D’aleshores ençà, ell cada matí baixa del seu barri, el Carmel, i obre als porticons de fusta tan peculiars que –diu– “sembla que van costar al seu temps quatre-centes pessetes, perquè són de fusta autèntica”. En aquesta botiga hi fa pràcticament vida, fins a quarts de nou del vespre, que tanca portes fins l’endemà.

“Va ser el pare d’un amic meu que tenia ocells i venia a comprar-los el menjar aquí qui va saber que buscaven algú, i el fill m’ho va dir. Com que jo aleshores havia acabat l’escola i buscava feina, vaig venir”, recorda en Miquel. El balanç d’aquests gairebé cinquanta anys és ben bo: “És clar que hi ha dies de tot, com és normal. Ara tinc seixanta-dos anys i hi ha moments que ja vull tenir l’edat de demanar la jubilació, però també n’hi ha que estic més eufòric i no tinc gens de pressa de deixar-ho. Això ja és casa meva. És on passo més hores de la meva vida”, diu. I explica que no va agafar el traspàs de la graneria fins després de la pandèmia de la covid.

A les parets, entre eines i estris del camp, veiem fotos antigues de les generacions de propietaris. També hi penja un forc d’alls. “És per a fer maco, en principi, però si algú els vol comprar, els venem.” També hi trobes una bàscula antiga en desús. Aquí tot hi fa patxoca i res no hi desentona, tot guarda un bocí de passat. Les paperines de paper antigues, durant un temps, no eren sinó elements de decoració, però en Miquel explica que com més va més gent demana el producte en paperina en comptes de plàstic; o bé porten ja de casa les carmanyoles o bosses de roba per a posar-hi el producte directament.

Un timbre amb sensor el va avisant de l’entrada d’un client a la botiga, per si es troba preparant algun encàrrec a la rebotiga. De clients –diu– en vénen de totes edats. “Molts veïns grans del barri ja s’han mort, però ara vénen els fills o néts. I ara ve molta gent jove també, gent que es cuida, a comprar productes que, de cop i volta, es posen de moda, com els nabius o les nous de macadàmia”, explica. I sobretot –afegeix– “quan un cuiner reconegut surt a la tele fent algun plat que porta algun dels ingredients que tenim aquí, tota aquella setmana en venem sense parar. Després ja se n’obliden, però es nota molt cada cop que parlen d’algun fruit”. També han notat molt la revifada de la fruita seca o determinades fruites deshidratades, perquè cada vegada hi ha més evidència científica del benefici que tenen per a la salut.

“Els nabius van bé per a prevenir les infeccions d’orina i, en general, totes les fruites vermelles ajuden a regular el colesterol”, comenta en Miquel. “Són els clients mateix que m’expliquen per què ho vénen a buscar.” Molts, diu, són estrangers, que ja tenen costum de prendre molta fruita seca. “I també ve gent d’altres barris, alguns de la zona alta, que penso que deuen trobar els preus de Gràcia més assequibles”, imagina. També considera normal que gent d’uns altres barris vagin a Gràcia a comprar: “Està molt ben comunicada i els carrers són plans, no com al Carmel, que hi ha molt poc comerç i tot són pujades.”

Orellanes de préssec i d’albercoc de la Rioja, figues d’Extremadura, i les de coll de dama, d’Àvila i de Turquia, pèsol pelat, xufes, farina de garrofa, verdura dessecada, farina de cigró, civada pelada, avellanes i ametlles de Tarragona i de Lleida, panses de Màlaga, mongetes del ganxet de Malgrat, faves d’Astúries, coco, fesol mexicà, soia verda, nous del país, dàtils, blat de moro gran i petit, festucs que abans venien de lluny i ara es fan a Catalunya… “Ara comencen a arribar les noves collites de molts d’aquests productes”, explica. També tenen una mica de pasta: “Anem tocant allò que la gent demana”, diu.

El 2011 van començar a fer menjar per a endur-se. En una vitrina, a l’entrada, veiem safates de macarrons, mongetes del ganxet i cigrons cuits, ensalada russa i llentilles estofades. Però també preparen espinacs amb panses i pinyons, faves a la catalana i pèsols amb sípia.

Tot és a granel en aquest comerç especial, antic, autèntic i emblemàtic, un exemple de resistència, però també de naturalitat i simplicitat. “Mirem de mantenir l’essència”, diu el Miquel. Encara venen menjar per a ocells, com el gra de melga o menjar per a cotorres, tot i que ara hi ha molta menys gent que en cria.

Gràcies a la gran volada de la fruita seca, aquests porticons verds cada matí quan s’obren ens donen l’oportunitat de posar els peus en el passat, en un tros d’història que roman intacte, per assaborir-lo, entre grapats de fruita seca que pugen a la balança.