Gràcies, ‘todà’, ‘shukran’

Diu que fa pocs dies la nena, de deu anys, va portar a classe la seva catifa d’oració musulmana. Davant els alumnes de la classe, cinquè de primària, escola pública, la nena va explicar als companys com resava ella i la resta de musulmans. Suposo, jo no hi era, que els devia explicar com s’ha de col·locar la catifa, mirant cap a on i què és el dibuix del mihrab. I suposo, jo no hi era, que els explicà què diu l’oració. També es veu que demà, dilluns, serà el torn d’un nen jueu. No n’hi ha cap al seu curs, de jueu, però a sisè sí. I l’han anat a cercar. Aquest nen m’ha dit que ha triat d’explicar-los què és la bar mitsvà. Els nens jueus el fan a 13 anys, i les nenes jueves, a 12 anys. Per a les nenes es diu bat mitsvà. El bar, o la bat, mitsvà es pot comparar amb la primera comunió dels cristians o, potser, encara millor, amb la confirmació dels cristians (que fan a 12 anys).

L’avi del nen, aquest estiu, m’explicava per què les nenes jueves fan aquest ritual un any abans que els nens jueus. “Doncs perquè elles maduren abans. Tant de cos, com de ment. En el fons, el bar i la bat mitsvà marquen la fi de la infantesa. És el començament d’una edat més adulta. I això, elles, ho fan abans.” I, efectivament, els cossos de les nenes maduren abans (de mitjana, a elles els arriba la primera menstruació abans que als nois l’espermaquia) i les ments de les nenes també maduren abans. Espectacular, per cert, el capítol del llibre Of boys and men, en què raona com els nois fracassen més en el sistema educatiu perquè hi arriben menys madurs de cap, i els exigeixen coses que no corresponen a la seva edat mental. La tesi del llibre és que el sistema educatiu és injust amb els homes i el sistema laboral és injust amb les dones. L’avi del nen, per acabar, m’explicava aquest estiu que en el bar mitsvà els nens han de llegir, en hebreu, un passatge de la Torà. I que el passatge va lligat a l’aniversari del nen. Els nens nascuts l’abril han de llegir els passatges de la Torà que es llegeixen l’abril, i no uns altres.

Diu que la darrera setmana serà el torn d’un nen cristià, que haurà d’explicar davant la resta de la classe algun element de la seva religió. Triarà l’hòstia consagrada? Un rosari? Una creu? Triï què triï, aquest mes hi haurà hagut tres nens catalans (un de cristià, un de jueu i un de musulmà) que hauran explicat tres grans religions des de l’experiència pròpia. I que tot plegat ha estat iniciativa de la tutora de cinquè, professora de Socials, que diu que a Història, aquest trimestre, estudien l’edat mitjana i tres grans religions monoteistes: la musulmana, la jueva i la cristiana.

Des d’aquí, com a pare d’un dels nens, vull felicitar la professora. Aquesta mestra fa una cosa molt simple, molt senzilla, i que la premsa catalana, la política catalana i la societat catalana, en general, no fa del tot: veure la pluralitat interna, fer-la teva, i donar-li veu. A veure què diu. Qui millor que un alumne musulmà per a fer entendre als companys de classe com resen els musulmans? Qui millor que un de jueu per a dir que és el bar mitsvà? Quin plaer em dóna veure un nen cristià (jo que sóc cristià de cultura i ateu de religió) acompanyat, sense ser l’únic protagonista, de la classe de religions i edat mitjana, tu. Si en alguna època de la nostra història hem estat cristians, jueus i musulmans, ha estat aquella. Perquè, si no, sembla que aquí hem estat sempre només cristians. I, home, ja ho sé que som majoria. I que la cultura, també la dels ateus com jo, ens ve marcada, també a nosaltres, pels seguidors de Crist. Som fills de Crist també els ateus, almenys a Europa. I ja m’agrada. Però, home, una cosa és ser majoria i una altra ofegar minories. Donem-los veu.

Per exemple, no n’estem farts, tots plegats, de sentir només cristians parlant de Gaza. I què me’n dieu de les cristianes que parlen d’Israel? Portem mesos (anys!) en una conversa interna, portada bàsicament per blancs i blanques, de religió o cultura cristianes (cristians que es barallen molt entre ells), sense deixar que catalans que tenim al costat, d’arrels palestines, i arrels israelianes, i colors diferents, ens aportin una mica de llum, coneixements i contactes. A veure què diuen. A veure què viuen. A veure què saben.

Per sort, i per a acabar, hi ha excepcions. I excepcions creixents. A Catalunya, de mica en mica, es trenca el monopoli de nosaltres, els cristians de religió, o cultura. I aquests dies en veus. Penso en Natàlia Abu Sharar, presidenta de la Comunitat Palestina a Catalunya, penso en el periodista català-israelià Ofer Laszewicki, i penso en els afortunats alumnes de l’admirable professora de l’escola del meu fill. Només demano un desig, i no cal córrer: quan a l’escola arribin al segle XX, a la classe d’Història, cerquin, si us plau, entre els alumnes, avis anarquistes. També els trobaran. I que es pugui explicar, amb la mateixa mà esquerra, aquella utopia, tan catalana, de viure al planeta Terra sense religió imposada. Moltes gràcies, todà i shukran.