28.10.2025 - 21:40
La ruptura entre Junts i el PSOE ha deixat al descobert una realitat: el govern espanyol ha perdut la majoria parlamentària que li permetia de legislar. I tanmateix –en vista d’aquesta evidència aritmètica i política–, la Moncloa ha optat per continuar com si res. Com si la pèrdua de suport parlamentari fos un simple accident de recorregut, una anècdota en el camí, i no allò que és realment: una crisi de legitimat democràtica.
És una situació que, per molt que s’intente de maquillar amb una interessada retòrica institucionalista, resulta profundament anòmala en qualsevol democràcia parlamentària que es prenga seriosament els seus fonaments. Un govern sense majoria parlamentària no és solament un govern dèbil; és un govern paralitzat, incapaç d’aprovar lleis, impossibilitat de tramitar pressuposts, condemnat a la gestió inercial del dia a dia. I això no és governar: això és ocupar el poder sense exercir-lo, habitar la Moncloa per habitar-la, renunciant a transformar res.
La pregunta que hauríem de fer-nos és tan elemental com demolidora: de què serveix un govern que no pot governar? Quin sentit democràtic té mantenir-se en el poder si hom no té el suport parlamentari necessari per a dur a terme cap projecte transformador, cap reforma estructural, cap pressupost que reflectesca unes prioritats polítiques? La resposta honesta és que no en té cap. O, pitjor encara: l’única raó d’aquesta mena de govern és la de la pura subsistència, la d’aferrar-se a la cadira pel simple fet de no abandonar-la.
En una democràcia parlamentària sana –espere que s’entenga l’adjectiu–, un govern que perd la confiança del parlament ha de tenir la dignitat d’afrontar-ne les conseqüències. En unes altres democràcies europees, una situació com aquesta activaria quasi automàticament mecanismes de regeneració democràtica: de la formació de governs de coalició més amplis a la convocatòria d’eleccions anticipades. A Espanya, en canvi, es conviu amb la paralització com si fos l’estat natural de les coses –no ens enganyem tampoc, entre més raons pels peculiars pactes de la transició que obliguen a presentar un candidat alternatiu, a diferència dels altres països, on no hi ha una condició tan forçada com aquesta: la van crear per a fer impossible cap moció de censura.
En tot cas, és inadmissible i insultant l’actitud de l’executiu de Pedro Sánchez: la del “tot continua igual”. La via de la negació de la realitat parlamentària, del fet consumat permanent, de la inèrcia institucional elevada a categoria política. És aquesta actitud, precisament, la que representa la manera més nefasta de fer política. Perquè no és solament una qüestió d’eficàcia o d’ineficàcia: aquest debat és un parany. És una qüestió que toca el cor de la democràcia representativa.
Un govern que renuncia a qualsevol acció transformadora, que es limita a la gestió ordinària –durant anys!– perquè no té prou suport per a fer res més, traeix el mandat democràtic que suposadament el legitima. La democràcia no és tan sols anar a votar cada quatre anys; és també garantir que qui governa tinga el suport parlamentari necessari per a dur a terme les polítiques que justifiquen la seua presència al govern. Sense això, el cicle democràtic es trenca, i no en resta sinó una mena de simulació institucional, una façana de normalitat que en realitat no fa res més que amagar un buit enorme de legitimat.
Si acceptem que governar sense govern és normal, si normalitzem la idea que un executiu es pot mantenir indefinidament al poder sense el suport parlamentari per a legislar, acceptarem una mutació profunda del nostre sistema democràtic que el converteix en alguna cosa més acostada a una oligarquia institucional que no a una democràcia representativa. Perquè una democràcia no és un trofeu que es guanya un dia i es conserva durant anys. Una democràcia és un sistema viu que necessita ser constantment revitalitzat amb coherència, responsabilitat i respecte pels seus fonaments. I un d’aquests fonaments és tan senzill com ferm: qui governa ha de tenir prou suport per a governar. Altrament, això que tenim no és democràcia: és teatre.
PS1. Avui és un dia especialment dur per als valencians. Avui fa un any exacte de la gota freda i de la incompetència criminal del govern de Carlos Mazón que va implicar la mort de 229 dels nostres compatriotes. L’anomenat –pomposament– “funeral d’estat” marcarà els esdeveniments del dia. Més enllà de la borumballa cínica, totes les mirades s’adreçaran al president de la Generalitat que, novament, sembla estar en la picota. Les famílies de les víctimes li han demanat que no hi vaja, però ell hi anirà i ja veurem què acaba passant. Laura Escartí ens explica com serà la cerimònia.
PS2. Tota aquesta setmana anem publicant articles especials per adherir-nos a la commemoració, i avui la passejada en vídeo la fem amb el músic Dani Miquel per l’Alcúdia: “Va ser un desastre gran”. En dies anteriors les càmeres de VilaWeb han filmat passejades amb Xavi Castillo per Picanya i amb Cristina Duran i Miguel Ángel Giner per Benetússer.
PS3. El 8 de febrer de 1939 els republicans van fer explotar l’església de Llers per dificultar l’avenç de les tropes franquistes. L’explosió va ser més forta que no preveien i va deixar pràcticament tot el poble en ruïnes. Centenars de veïns es van trobar sense casa, sense res. És la història que explica ara Maria Escales en un llibre, del qual ha parlat amb Emma Granyer: “Dalí va estar empresonat per haver cremat una bandera espanyola”.
PS4. A Donetsk, Ucraïna lluita amb dents i ungles per evitar la caiguda d’una ciutat estratègica, Pokrovsk. David L. Stern i Anastacia Galouchka hi han viatjat i ens fan la crònica de la resistència a un atac que ja fa catorze mesos que dura.
PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir la nostra feina sense murs de pagament, amb accés obert. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us feu subscriptors del diari o, si més no, que feu una donació única i sense cap més compromís.
