14.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.09.2025 - 21:48
El titular de la notícia enganxa. Ho sabem de sobres: quan els polítics pleguen sovint són temptats per entrar a formar part dels consells de les grans empreses. Molts accepten. Així i tot, el titular em fa aixecar el cap i tornar-lo a llegir. Sí, sí, el flamant consell assessor de Glovo és format per Natàlia Mas, l’ex-consellera d’Economia de la Generalitat, actual directora de Respira Energia, empresa de la qual és accionista, i des del 2016 militant d’Esquerra (si no se n’ha donat de baixa recentment); Raül Blanco, ex-president de RENFE i ex-secretari general d’Indústria en el govern del PSOE; i José Manuel García-Margallo, ex-ministre d’Afers Estrangers del govern del PP. Per acabar-ho d’arrodonir, Marta Pascal, ex-secretària general del difunt PDECat. Aquests polítics van acompanyats d’Anna Miralles, de l’empresa Pro a Pro, i Manel Arroyo, que és més conegut per haver estat a la junta del Barça.
A part aquesta clàssica jugada, el mes de juliol el fundador de Glovo, Òscar Pierre Miquel (nét de Ramon Miquel, fundador de Miquel Alimentació) va posar ferms dalt l’escenari el president Salvador Illa, Pepe Álvarez, de la UGT, i Javier Pacheco, de CCOO, com es pot veure en la foto que encapçala aquest article. I diuen que la foto va sortir en el judici que tenia Glovo amb Just Eat, com un aval de la seva honorabilitat.
Com veieu, no s’han estat de res, els fundadors i propietaris del 6% de Glovo. Segurament, la capacitat de ser descarats també forma part del seu ADN innovador. Aquesta agressivitat formal que estaborneix sembla dissenyada per ser un antídot a qualsevol principi ètic. El talent no sol ser la raó principal d’aquesta mena de fitxatges. Allò que importa és la capacitat d’influència i de connexions que tenen els nous càrrecs. Se suposa que la política és un doctorat precisament en aquestes capacitats. Doncs aquí ho tenim. Però potser en aquest cas tot plegat és la creació d’un miratge.
A les pel·lícules d’El Padrí fins i tot la màfia procurava dissimular-les, aquestes coses. Ara no, la manca de vergonya, que pot ser semblant a poca vergonya, tot i que no és igual però pot acabar sent-ho, és la cosa més habitual. És com una escalada, a veure qui és més deshonest. Com si donessin premi i esperessin que els aplaudíssim amb cara d’estaquirot. Ningú no s’amaga de res. I així tenim que l’empresa que més ha escandalitzat per les seves pràctiques laborals, de falsos autònoms o d’explotació pròpia del segle XIX, compta amb l’aval del govern. El conseller Sàmper, que sempre és a punt, i no em feu dir de què, ja va sortir a defensar el president Illa dient que hi havia anat per defensar 15.000 llocs de feina i que havia fet un sermó als empresaris perquè a partir d’ara fessin bondat. Cert, paraules i més paraules que no eximeixen del gest de beneir Glovo, que encara té molt a demostrar, per més que ara hagin abjurat les pràctiques nefastes de tenir falsos autònoms.
La història d’aquesta empresa és ben peculiar i també defineix l’època i tot allò que arrosseguen les grans plataformes tecnològiques. Diria que ens han portat l’explotació del Tercer Món a casa, d’una manera diferent de les empreses que produeixen, com és el cas del tèxtil. Com si els fets es poguessin deslligar de la idea. Si són negocis que només poden funcionar amb l’explotació, per què cada vegada n’hi ha més?
Una cosa que sí que han aconseguit és canviar els hàbits de molta gent, que ara aparentment se sent més feliç perquè li porten menjar exòtic a casa, com si la vida hagués de ser millor per això. En canvi, ni amb falsos autònoms Glovo no ha aconseguit beneficis. És una història de possibles futurs: han promès que seran com Amazon. De moment, el 2022 ja van vendre el 94% de les accions a l’alemanya Delivery Hero, venda que va ser qualificada també de possible rescat econòmic. No sé si això es pot considerar que sigui el gran unicorn català, com no deixen de repetir-nos. Sembla que tot plegat té molt de conte de la lletera, però a l’engròs.
Però jo havia començat l’article parlant del consell assessor i de com em va impressionar la notícia. No me n’he oblidat. Segur que heu endevinat el perquè. Sí, em va impressionar veure-hi Natàlia Mas, la consellera, que, tot i ser la del finançament singular, em semblava que no era procliu a aquesta mena d’actuacions. De la Pascal ja no n’esperàvem res i del PP, del PSOE i dels sindicats tampoc. Tant de bo el seu assessorament salvi els treballadors de Glovo de la misèria i l’explotació i no sigui perquè subcontractin terceres empreses. De moment, només podem sentir la vergonya que ells no senten. No he pogut saber si cobren o no. Ja se sabrà, però el fet transcendeix fins i tot això.
