Els germans Scholl

M’acuso de no haver pensat que entre els germans Scholl del meu carrer hi podia haver una noia, però no per raons de llengua sinó per prejudicis sexistes

Carme Junyent
03.07.2022 - 21:40
VilaWeb
Estàtua de bronze que representa els germans Scholl (fotografia: Gras-Ober/Wikimedia Commons/CC-BY-SA 3.0)

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Durant uns tres anys vaig viure a la Geschwister Scholl Strasse (carrer dels Germans Scholl) de Marburg. Quan hi vaig arribar, vaig preguntar qui eren aquells germans i una companya em va dir que eren dos opositors a Hitler. No hi vaig donar més voltes, però hi va haver un petit detall que se’m va escapar. Jo havia estudiat alguns mesos d’alemany, però encara no sabia que Geschwister no és l’equivalent del nostre germans; és el terme que designa germans de tots dos sexes. Si haguessin estat germans nois, el terme hauria estat Brüder, com els germans Grimm. El cas és que jo vaig pensar en nois. I pels que pensin en visions del món, més aviat haurien de pensar en el biaix de gènere. M’acuso de no haver pensat que entre els germans Scholl del meu carrer hi podia haver una noia, però no per raons de llengua (si hagués sabut prou alemany, ja ho hauria sabut) sinó per prejudicis sexistes (els lluitadors que passen a la història són homes). El cas és que el to de la resposta de la meva companya no em va despertar la curiositat i no vaig pensar més en els germans Scholl.

No hi vaig pensar fins que un dia, al cap de molts anys, vaig veure la pel·lícula Sophie Scholl. Quan la vaig començar a mirar, no la vaig relacionar amb els germans del meu carrer, potser per això que jo pensava en nois i no noies, però ben aviat em vaig adonar que sí, que sí que ho eren. La pel·lícula és molt impactant i els fets que recorda encara ho són més. Un judici ple d’irregularitats en què condemnen Sophie, el seu germà Hans i Christoph Probst a morir a la guillotina i la sentència s’executa immediatament. Potser la pel·lícula és més colpidora per l’actitud de la Sophie davant el tribunal. Una noia joveníssima anunciant als seus jutges que ben aviat seurien on era ella.

Quan vaig acabar de veure la pel·lícula, estava tan corpresa que no vaig poder evitar preguntar-me com és que la resposta de l’Ute havia estat tan anodina. Si m’haguessin preguntat qui era Puig Antich, no hauria dit només que era “un lluitador antifranquista”, perquè les morts dels uns i els altres expliquen massa bé qui eren Hitler i Franco. Els fets mateixos de la guillotina en el Munic del 1943 i el garrot vil a la Barcelona del 1974 afegeixen una brutalitat a les execucions que et fa dubtar de la nostra condició d’humans.

Poc temps després d’haver vist la pel·lícula, vaig llegir que van trobar la guillotina amb què havien executat Sophie Scholl en un magatzem d’un museu de Munic. També el garrot vil amb què van executar Puig Antich va aparèixer a la Fundació Camilo José Cela, suposo que per il·lustrar La familia de Pascual Duarte. No sé què ha passat amb ambdós estris, ni tampoc no sé què se n’hauria de fer. Conservar-los per no oblidar la història? Destruir-los per no repetir-la? De debò que ens interessa, la història (o volen que ens interessi)?

La darrera vegada que vaig anar a Marburg vaig pujar al carrer Geschwister Scholl. M’hauria fet gràcia veure la meva habitació, però ara tot està tancat. Vaig trobar un noi de l’Índia que cursava un màster. Li vaig parlar en alemany i em va dir que no en sabia. Vam parlar en anglès. No sé si ell es va preguntar mai qui eren els germans Scholl. Si és possible d’estudiar a Marburg sense saber alemany, deu ser igual si ets allà o en una altra banda. Això és el que han aconseguit els programes “d’intercanvi”, esborrar la història dels llocs perquè a tot arreu t’ofereixen el mateix. Pots venir a Barcelona i esperar que et facin les classes en castellà, però també pots anar a Lisboa o a Varsòvia i esperar que te les facin en anglès.

Al costat de l’Studentendorf hi ha un enclavament gitano. A les classes que faig d’història de la lingüística explico la història de Franz Nikolaus Fink (1867-1910), el primer lingüista que va establir el grup de llengües caucàsiques i que va anar a Armènia i va aprendre l’armeni, una de les llengües indoeuropees més poc conegudes en aquell temps. Va ser professor a Marburg i allà va aprendre rom amb els gitanos. Tal com el recordo –Marburg ha canviat molt–, l’enclavament era a la perifèria de la ciutat, on hi havia la darrera parada de l’autobús. I ara, quan m’ho miro, m’adono que és tan al marge com la plaça de Salvador Puig Antich de Barcelona.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes