Fa cent anys, un fotògraf retratava Germaine Dulac (1882-1942), pionera cinematogràfica. Bust nu ben dreçat, coll de cigne, cabells à la garçon, llavis i celles ben delineats, mirada serena decidida. No era un qualsevol sinó un fotògraf de la seva generació que s’estava consolidant com a fotògraf i teòric de la fotografia, Daniel Masclet. La Dulac era una bellesa de quaranta anys, lesbiana. En feia tres que havia estrenat els seus dos primers films i en faltaven dos per dirigir la que seria la primera cinta surrealista, La coquille et le clergyman (‘La petxina i el clergue’), amb guió del poeta visionari Antonin Artaud. Un capellà obsedit pel sexe femení. Un film que va desconcertar els artistes que es deien a l’avantguarda, que, per acabar-ho d’adobar, van decidir que la pel·li no era d’una dona, que no podia ser-ho, i que l’autor era sens dubte (per a ells) Artaud, un boig il·luminat de qui ningú gosava malparlar. Era el 1928. Això va durar un bon temps, amb historiadors que continuaven relegant la Dulac a la paperera de la història, però ja fa temps que aquell rampell misogin superlatiu ha passat, ell sí, a la història i Germaine Dulac és la directora del primer film surrealista (decisiu perquè el parell Buñuel-Dalí es decidissin a fer el seu Chien andalou, que deu força al film de la Dulac, en cine i en provocació).

Però això no ha impedit que la Dulac hagi continuat sent una gran desconeguda, encara avui per a tants espectadors cultes. Que fos la primera del cine surrealista, se li va reconèixer de mala gana, i alhora es va ocultar durant dècades el seu més que remarcable llegat. La contracultura feminista l’ha rescatada en les últimes dècades a còpia de llibres i projeccions dels seus films en festivals i en centres d’art com el Pompidou parisenc. Ara la tenim al Museu Tàpies. Són els últims dies, l’exposició s’acaba aquest diumenge 22 de febrer. No us la perdeu.

Per a ella, el cine és l’invent “tal vegada un dels que millor s’adapta a les nostres intel·ligències modernes”. Enllà de les capacitats artístiques, “té el do de gravar brutalment la vida. La capta (en el seu moviment), directament, sense comentaris”. Estem parlant del cine mut, el llenguatge universal que havia somiat Goya amb les seves sèries de gravats (El cine comienza con Goya, Juan Pedro Quiñonero, 2020), aquell nou art que uns quants cineastes francesos ja començaven a témer que el model de Hollywood, estès immediatament a Europa i més enllà, el lligués a la literatura i el teatre, desatenent les pròpies capacitats. La Dulac formava part del que ara se’n diu cineastes impressionistes –centrats a recollir les palpitacions de la vida, meravellats pels poders del primer pla, que dóna vida a qualsevol objecte–, cineastes com ella, Delluc i Epstein. Ella va anar més enllà. Assumint i potenciant les capacitats del moviment interior en els espectadors que el cine procura, conduint els guions tant cap a les forces vivents de la natura, el cos humà i les màquines modernes com cap als nostres pensaments, desigs i aspiracions. Sense descurar les capacitats cinemàtiques de l’abstracció, en uns films que són com videoclips, músiques visuals.

Va realitzar més de trenta films de ficció, que marquen les tendències que vindran. Va ser també productora, revisora de guions, conferenciant i pedagoga, va dirigir una important agència de notícies, va estar inactiva durant l’ocupació nazi, va ser una ben reconeguda professora de l’escola de fotografia i cinematografia. Els cine-clubs foren la seva àgora i mai no en desistia: calia formar els nous espectadors (que raó que tenia i que té).

No va desdenyar tampoc el documental: “L’actualitat és la pedra de ‘tracte social’ d’una època.” La pedra de toc d’una societat. Periodistes, documentalistes, opinadors, artistes i gestors de la cultura ens ho hauríem de gravar al front. La Dulac, tan arravatadament artística, tan decididament disposada a educar l’ull humà en les pròpies capacitats de veure i comprendre les imatges en moviment , tan conscient a l’avançada –també pionera– del que molts anys més tard la teòrica feminista Laura Mulvey en diria “el biaix mascle” del cine comercial o la mirada masculina del cine clàssic, tan extasiada i raonada a favor de l’autonomia femenina respecte de la pròpia imatge, va fer documentals, també. Un, que es pot veure al Tàpies, titulat El que va dir, és un consistent desmuntatge dels discursos de Hitler. És la troballa de l’exposició, fins ara inèdit, un gran rescat.

L’exposició, a càrrec d’Imma Prieto i Imma Merino, té l’encert de disposar en una sala tres dels films més dinàmics i avantguardistes de la Dulac. És bonic, veure’ls com qui diu a la vegada, immergir-s’hi. Ací en teniu un, Disc 957, del 1929. Però, creieu-me, res en comparació a veure’l en pantalla gran i al costat de Temes i variacions i Estudi cinematogràfic d’un arabesc, del mateix any. Hi torno: són els últims dies, l’exposició s’acaba aquest diumenge 22 de febrer. No us la perdeu. Hi ha més sorpreses.