Generar riquesa no sempre millora el benestar social

Calen estratègies innovadores que no tan sols impulsin el creixement, sinó que també garanteixin que els seus beneficis es tradueixen directament en millores tangibles en la qualitat de vida de les persones. La sinergia entre l’estabilitat econòmica i el benestar és una fita compartida per tots els economistes, que implica cercar mesures que enforteixin la resiliència econòmica en crisis futures, tot assegurant la seguretat i el benestar continu de les comunitats. Són paraules del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), Carles Puig de Travy, en la presentació de la 28a jornada de la revista l’Economista. Gairebé un miler d’economistes debatran aquest dijous, dia 23, sobre diferents aspectes al voltant del “Benestar i model econòmic” en dotze sessions de treball. Segons el degà, queda ben clar l’objectiu del CEC: com maximitzar la transformació del creixement econòmic i la generació de riquesa en benestar social.

Crec que és un dels envits més importants que tenen els economistes, i més, és clar. Cal redreçar d’alguna manera la tendència d’aquests darrers anys, en què els rics són com més va més rics, i els pobres, més pobres. Sovint esmentem el benestar, però de què parlem, exactament? Comento l’elecció del tema de la Jornada dels Economistes amb el seu director, Jaume Menéndez, que diu: “El concepte de benestar és difícil de precisar. Benestar és com se sent una persona quan veu satisfetes totes les seves necessitats presents, materials i psicològiques, a més de comptar amb expectatives encoratjadores que sustentin el seu projecte de vida a la societat, en un període de temps admissible.”

Afegeix que, durant la jornada, tractaran “els temes que afecten el benestar, però, de retruc, també la pobresa, la desigualtat, el progrés social, els nivells de riquesa i el model social, amb l’objectiu d’establir els mecanismes per a aconseguir el màxim benestar dels ciutadans”. Certament, la deriva que ha pres la distribució de la riquesa aquests darrers anys és motiu de preocupació.

M’esmenta el tretzè Global Wealth Report (Credit Suisse), que posa de manifest com la piràmide de riquesa mostra que, al món, hi ha 62,5 milions de persones adultes (l’1,2%) que tenen el 47,8% de la riquesa total, mentre que hi ha 2.818 milions (el 53,2%) que en tenen únicament l’1,1%: un nivell aberrant de desigualtat. D’aquest 1,2%, hi havia 264.200 persones amb un patrimoni net extrem, superior a 50 milions de dòlars, a final del 2021; 46.000 més que no pas els registrats a final del 2020 i 89.400 més que el 2019. Aquests augments són més del doble dels que es van registrar en qualsevol altre any d’aquest segle. Per tant, la tendència és prou clara.

Sortosament, les diferències socials entre nosaltres no són tan exagerades. Però al nostre nivell crec que podrien ser millors. Segons l’Idescat, la taxa de pobresa a Catalunya l’any 2022 és del 19,9%, superior a la d’abans de la pandèmia, i la població amb privació material i social severa, també (8%). Per tant, sembla que no anem en la bona direcció.

Per mesurar la desigualtat en la distribució dels ingressos es fan servir uns quants indicadors, entre els quals, el quocient S80/S20, que mesura la desigualtat a partir de ràtios entre percentils. S’interpreta com la relació entre la renda mitjana obtinguda pel 20% de la població amb la renda més alta (quintil més alt) i la renda mitjana obtinguda pel 20% de la població amb la renda més baixa (quintil més baix). A Catalunya, la ràtio és del 5,1, per sota de la de l’estat espanyol (5,6), que, al seu torn és el quart estat de la Unió Europea amb la desigualtat més alta, després de Bulgària, Lituània i Letònia. A Catalunya seríem a l’altura de Portugal, quatre llocs per sobre de tot l’estat. Sembla que tenim una mica de feina per fer.

La Cambra de Comerç de Barcelona, per la seva banda, va actualitzar els Indicadors de Progrés i Benestar (IPB Cambra) fa un parell de mesos, i va fer balanç dels principals resultats aconseguits dels IPB en uns quants àmbits, que determinen el benestar dels ciutadans. A tall de resum, destacava els quatre punts més roents.

El primer es refereix al fet que el PIB per capita de Catalunya en relació amb el nucli d’Europa, abans de la pandèmia, se situava al mateix nivell de principi de segle, maltractat pels estralls econòmics i socials de la crisi immobiliària. Matisava que hem millorat una mica, però molt poc, en aquest punt.

En segon lloc, Catalunya mostra un dèficit anual en despesa sanitària pública i privada del 2,2% del PIB en relació amb el nucli d’Europa, un fet que posa en risc la qualitat del nostre sistema sanitari. Vet aquí un problema seriós. I en tercer lloc, deia que el dèficit d’inversió en educació a Catalunya s’acaba traduint en uns resultats acadèmics més dolents, fet que dificulta l’avenç de les condicions de vida dels treballadors. La Cambra estimava que el dèficit anual en despesa pública no universitària en centres públics a Catalunya se situava al voltant dels 629 milions d’euros el 2019. Un altre punt que ens hem de fer mirar. De totes maneres, aquests dos dèficits tenen molt a veure amb l’infrafinançament al qual estem sotmesos de fa molts anys per part de l’estat.

L’últim, no. L’últim és, exclusivament, culpa nostra. El desplegament d’energies renovables a Catalunya no avança al ritme adequat per satisfer els compromisos climàtics. Per disposar d’un sistema elèctric 100% renovable, Catalunya hauria d’invertir anualment el 0,7% del seu PIB fins el 2050. La Cambra recorda que el percentatge de l’energia elèctrica renovable a Catalunya, en comparació amb l’estoc total de potència elèctrica instal·lada, no ha experimentat un avenç significatiu aquests darrers anys (del 28,9% el 2015 al 31,0% el 2022), una tendència clarament diferenciada en relació amb la resta de l’estat, on ha passat del 48,8% al 62,4% durant el mateix període.

Podran solucionar tots aquests dèficits de benestar, els economistes? No, però segur que s’avança en algunes qüestions. El secretari general del Col·legi, Angel Hermosilla, diu que sempre és positiu tenir molta gent reunida pensant i discutint sobre un tema. “Darrerament, veiem com afecta l’àmbit de les famílies. Parlo de desigualtat, de capacitat d’estalvi, de la inflació. Per culpa seva, hi ha molts col·lectius com més va més afectats.” I m’afegeix un altre aspecte que es tractarà a fons. “Hem de pensar que a Catalunya no tenim recursos, ni fonts d’energia, ni aigua, ni metalls bàsics… Amb el que tenim aquí, no podem fabricar un mòbil, per exemple. I això ho hem de superar d’alguna manera.”

Cal esperar que d’aquesta jornada en surtin idees… En totes les anteriors ha estat així. I sobre el paper dels economistes en la millora de la situació, acabo amb unes altres paraules del degà del Col·legi. “Els economistes tenim un paper molt important en la presa de decisions econòmiques, en el disseny de polítiques públiques, en la planificació estratègica i en l’assessorament a empreses i persones. No som observadors passius, sinó actors proactius en la promoció de l’equitat i la justícia econòmica a la nostra comunitat. En treballar amb rigor i fortalesa per assegurar que l’economia de Catalunya sigui inclusiva i que totes les persones, jurídiques i físiques, tinguin accés a les mateixes oportunitats, de manera que se’n garanteixi el benestar.” Tant de bo.