Gaza: una esperança immediata i massa qüestions ajornades

  • Celebrem i saludem que les bombes s'aturen i que els ostatges puguen tornar a casa, i reconeguem sense recel l'esforç diplomàtic que ha fet possible aquest moment. Però no ens enganyem pas: un alto-el-foc no és la pau

Vicent Partal
09.10.2025 - 21:40
Actualització: 09.10.2025 - 21:50
VilaWeb
Einav Zangauker, mare de l'ostatge Matan Zangauker, celebra la notícia de l'alto-el-foc, dimecres a la nit a Tel-Aviv (fotografia: Abir Sultan).

Cal celebrar, sens dubte, l’acord de pau anunciat aquestes darreres hores a Gaza. Perquè qualsevol aturada en una guerra que ja ha deixat prop de setanta mil morts –la majoria civils– mereix ser saludada. L’administració Trump ha aconseguit que Israel i Hamàs accepten de seure a la mateixa taula i es comprometen amb un alto-el-foc que feia mesos semblava impossible i que Joe Biden va intentar repetidament sense èxit. L’alliberament dels ostatges israelians, l’alliberament dels presoners palestins i la retirada parcial de les tropes del Tsahal són decisions que poden salvar vides avui mateix, i això no és poca cosa. Per als habitants de Gaza, extenuats per mesos d’atacs constants, aquest respir és una victòria tangible concreta: finalment podran dormir sense témer que demà ja no s’alçaran. Per als familiars dels ostatges israelians, la fi del suplici que han viscut potser els retornarà un poc l’alegria que no els havien d’haver arrabassat mai. Crec que seria mesquí, doncs, negar-ne la importància.

Ara, també seria d’una ingenuïtat imperdonable pensar que això és el final de res, ni la solució del conflicte. La realitat –i la realitat és tossuda i com l’aigua sempre troba la manera d’escolar-se– és que ni Hamàs (acrònim com gairebé tothom sap de “Moviment de Resistència Islàmica”) ni el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, volien aquest acord. I que ambdós hi han arribat empesos per pressions externes que difícilment es mantindran de manera indefinida.

Hamàs, i també l’Autoritat Nacional Palestina i en general tot el poble palestí, continua parlant –i això no pot estranyar a ningú– dels “drets nacionals” i de l’autodeterminació, és a dir, d’aquell estat palestí que Netanyahu rebutja que puga existir mai. I el primer ministre israelià ha hagut de doblegar-se davant Trump mentre prova equilibris impossibles amb els ministres d’extrema dreta del seu govern. El pla de vint punts proposat per l’administració nord-americana intenta d’equilibrar les necessitats immediates amb les aspiracions a llarg termini, però les preguntes realment difícils han estat diferides.

I és precisament ací, en tot allò que resta sense resoldre, on s’amaga el veritable problema que cal encarar. Perquè aquest acord –que insistiré una vegada més a dir que és molt important i mereix l’aplaudiment– no toca les qüestions fonamentals que han perpetuat el conflicte del Llevant, pel cap baix, durant dècades.

El pla de Trump, com tants altres abans, envia la qüestió de l’estat palestí a un futur indefinit, condicionat a tot de reformes i aprovacions externes que ningú no sap ben bé què volen dir concretament. Proposa un “consell de pau” presidit per Trump mateix. I mescla pel mig, com a membre destacat, un Tony Blair –de qui val a dir que fa pocs dies Le Monde ens explicava que ja fa mesos que treballa amb el famós gendre de Trump. Reprodueix, així, el vell model de tutela angloamericana que ha caracteritzat la política a Palestina d’ençà del Tractat de Versalles, si més no: els palestins no han estat mai tractats com a actors sobirans capaços de decidir el seu destí, sinó com a subjectes necessitats d’alguna forma de control colonial extern.

I passa que allò que es necessita –i això ho sap qualsevol que haja estudiat mínimament la història del conflicte– no són més plans amb fases, condicions i consells internacionals presidits per polítics anglosaxons, sinó calendaris ferms, amb dates concretes per a la retirada israeliana completa, el reconeixement ple de la sobirania palestina i el reconeixement d’Israel per part de tot el món àrab.

Els palestins –que tenen escampat pel món un poble amb un talent enorme i experts molt formats i experimentats– no necessiten més tutors estrangers que els expliquen com han de reconstruir la seua terra o com han de planificar la seua economia. Necessiten, senzillament, sobirania. I un veritable pla de pau hauria d’estar en concordança, doncs, amb el dret internacional, amb les sentències del Tribunal Internacional de Justícia i les resolucions de l’ONU, i amb la voluntat aclaparadora de la comunitat mundial que dóna suport a la solució de dos estats. Qualsevol altra cosa equival a continuar passant la maroma, amb el perill que implica.

Per tant, sí, celebrem i saludem que les bombes s’aturen i que els ostatges puguen tornar a casa, i reconeguem sense recel l’esforç diplomàtic que ha fet possible aquest moment. Però no ens enganyem pas: un alto-el-foc no és pau. I la pau real, l’única que pot durar, requereix justícia, s’ha de basar en el reconeixement ple de la sobirania palestina i la fi definitiva de l’ocupació i ha de poder assegurar a Israel que viurà definitivament en pau amb els seus veïns. Tota altra cosa, per benvinguda que siga, no serà sinó una treva temporal en un conflicte que, per desgràcia, ja ha durat massa temps.

 

PS1. Ha tornat La tertúlia proscrita, que a partir d’ara ja reprendrà el format setmanal. I, entre més coses, i els comentaris àcids sobre la realitat que ens envolta, Josep Costa, Albano-Dante Fachin i Txell Partal hi han explicat les moltes novetats que tothom podrà veure aquesta temporada. El vídeo el teniu en aquest enllaç o en qualsevol de les xarxes per on l’emetem.

PS2. Pilar Castillejo, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya, va formar part de la flotilla de Gaza i ara que ha tornat ha parlat amb Pol Baraza per fer un repàs de tot allò que hi han viscut: “Ens vam negar a tornar amb un avió militar espanyol”.

PS3. L’actor Jaume Madaula s’estrena amb un paper protagonista en un film, Mario, de Guillem Miró, que avui arriba als cinemes. Emma Granyer hi ha parlat en aquesta entrevista.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos subscriptors de VilaWeb. Ajudeu-nos.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor