Gaza: una esperança immediata i massa qüestions ajornades

Coincideixo amb l’editorial per l’expressió “una esperança immediata” ja que malauradament l’autoanomenada “esquerra occidental” no permetrà que tingui continuïtat de la mateixa manera que van incitar a Hamas a fer la massacre del 07/03/2023 per impedir els imminents acords de Pau d’Abraham (les morts de tantes persones a Israel i a Gaza caiguin sobre les seves consciències, si en tenen). Ara ja estan preparant la no-pau a Cisjordània-Judea-Samària (tantes denominacions vàlides com diversitat cultural o lingüística exixeisx sobre el terreny) per donar continuïtat a la guerra contra els seus enemics declarats: els jueus. No hi haurà pau en aquella terra mentre els antijueus nostrats, disfressats d’antisionistes, treguin rèdit a continuar manifestant l’odi contra una ètnia. Es veu en els comentaris: no accepten ni tan sols allò que l’extrema dreta de Hamas ha acceptat. Es creuen “esquerra” i estan més a a la dreta que l’extrema dreta àrab, la de Hamas,

Ara, en paràmetres
occidentals , i recordant
com va quedar
Alemanya al perdre
la guerra el 1945 , amb
moltes ciutats totalment
destruïdes, aparegué
el pla Marshal
i escómença la
reconstrucció en
l’aleshores RFA
ocupada per els
aliats occidentals.
L’altra mitat resta
en poder d’els
soviètics -la RDA-on
també recostruiren
molt més modestament.
Durant molts anys
els alemanys visqueren
tutelats per estrangers.
Però donaren eixemple
de sensatesa i aprofitaren les inversions americanes
per tindre la millor
indústria d’Europa
sense obsessions
ideològiques ni
religioses .Metabolitzant
la derrota i aprenent les lliçons per tornar
a ser els primers .
Podrien els àrabs
palestins dedicar-se
a deixar-se ajudar
i així reconstruir
amb la pau el tros de
País que tinguen a
l’abast demostrant
d’aquesta manera
que l’important és
el benestar de les
seues famílies i en lloc
de enfrontar-se al
israelians aprofitar
que els tenen a la
vora i els poden
aportar beneficis
per ser un dels
pobles del món
més avançats tecnològicament.
Això sí , deixant
la megalomania
de voler el que no
poden tenir ara
per ara i en el futur
superarts els odis
i rancúnies donar eixemple al món
de que són compatibles
les creences amb
una vida democràtica
i pacífica. Si més
no és el que intentem
el derrotats i ocupats
fills de les pàtries
dels PPCC. Em perdut
un fum de guerres
i ens han fet molt
de mal, però en un
moment de l’historia
decidirem ser un
poble pacífic i
construir en lloc de
destruir i odiar.
Si algun dels nostres,
vivint una vida
imaginaria en els
cos d’organitzacions
armades violentes
d’altres col.lectius
humans llunyans volem
fer el que decidirem
no fer a casa nostra,
demostren que en
el fons són uns frustrats
que no aporten res al valor suprem de la pau.
La violència del derrotat
sempre acaba causant
més dany, si entres en
la dinàmica acció- represió que esdevé
eterna . En el cas
palestí es força evident
que per aconseguir les
runes d’ara han estat “treballant-hi”
molts anys per obtenir
tan “bon resultat”.
Desitgem que la pau
definitiva siga una realitat en aquella
dissortada terra .

Durant mesos hem vist molts desplaçaments de les poblacions que fugien, buscaven, zones mes segures.
Ens hem fet tips de veure edificis esmicolats, i montanyes de runa; tot per llançar!
Homes i dones sense treballar empenyent carros amb el que es podien endur, un èxode de families amb la canalla i avis segurament; terrible!!
Dins de la tragedia em faig, ens hauriem de fer, la pregunta següent: quins treballadors assalariats podien accedir als seus llocs de treball? Quins palestins treballaven a les empreses?
Qui i com es pagaven les setmanades; el sosteniment dels més perjudicats per la guerra, ara amunt, ara avall desesperats?
Se sap qui es feia càrrec de tota aquella gent?

Benvinguda la treva, l’ alliberament dels pressoners i la entrega de cadavers, però això és una enganyifa els assentaments s’ estant fent a marxes forçades i la segona fase de retirada de tropes d’ Israel no es produirà mai, i la lluita continuarà amb un estat Israelià preocupat per ser la força militar preponderant a la zona i recolzant-se en el EU mentre la seva opinió sigui rellevant. És del tot evident que hi ha un nou ordre geopolitic, i que continuem amb uns organismes supranacionals creats després de la IIGM que ja no representen els pesos economics-politics, i que son obsolets, no parlo només de la OTAN, també de l’ FMI que s’ entesta a reclamar un deute a països que es evident que no es cobrarà mai, i a vaticinar la seva bancarrota durant decenis pero els països continuen al seu ritme o el BM que només finança infraestructures si ets forofo dels EU. Duran molts anys aquests organismes han perdut la oportunitat d’ esdevenir una taca oli.

Voldria afegir un punt que no sol sortir en la discussió.

Després de la segona guerra mundial, a Europa, s’hi va fer un repartiment de territoris —un canvi de fronteres—, juntament amb el corresponent flux de poblacions, de milions de persones, per tal de compactar nacionalment les poblacions, per reduir tant com es pogués el gran nombre de minories nacionals dels estats, causa o motivació en bona part tant de la guerra recent com de tantes de les anteriors.
La gent que va haver d’abandonar el seu poble, el seu país, va haver d’acceptar-ho com un mal menor, com una solució final a les seculars guerres europees.
Aquesta mesura ha facilitat vuitanta anys de pau, a Europa.

En certa manera, la creació de l’estat d’Israel fou una extensió al poble jueu d’aquesta solució, i amb la mateixa finalitat.

I ara ve la pregunta. ¿Si els palestins, com els europeus desplaçats després de la fi de la guerra, acceptessin d’entrada l’existència de l’estat d’Israel, no fóra això el començament del final del conflicte? Ho dic perquè, així, l’expansionisme d’Israel, que es justifica com a autodefensa, deixaria de tenir sentit.

A vostè que ha criticat tant a Trump, Sr. Partal, l’honora que avui li reconegui cert mèrit i que a la vegada critiqui a Biden. Ens hauríem de preguntar per què Biden ho va intentar sense èxit? Un president del Estats Units no té la força per a fer creure al president d’Israel? Estava Biden corrumput pel lobby israelià tal y com ho deu estar Trump?

Unes preguntes de política -ficció relacionada amb Ucraïna i la OTAN: si Palestina aconseguís un estat propi (tant de bo), podria aquest estat aliar-se amb Xina o Rússia per a la seva autodefensa? Israel i Estats Units ho permetrien? Els hi recomanaríem que ho fessin?

Senyor Partal, l’admiro.
Quina paciència escriure cada dia un article i trobar-se amb comentaris perdonavides, condescendents, alliçonadors i, fins i tot, amenaçant retirar la subscripció si les opinions no els agraden. Per cert, quina mania en avisar. És com dir, mira el que et perds per no haver sabut complaure’m. Després parlem de les ajudes de la Generalitat i les condicions. Aquí hi ha gent que, a nivell privat, és comporta igual. Si Vilaweb és capaç de renunciar a ajudes de milers d’euros per mantenir la seva autonomia, algú pensa que alterarà el seu criteri pel valor d’una subscripció?
En fi, com vostè diu som 25.000 i un centenar prou vanitosos com per fotre la tabarra.
Gràcies Vilaweb i per molts anys, estigui jo d’acord o no en el que els seus periodistes diuen o pensen.

Estant essencialment d’acord amb l’editorial m’agradaria fer alguna aportació. El primer comentari dels lectors ja qualifica de grup terrorista a Hamás, que és la manera de començar i acabar qualsevol debat. Però més aviat és la forma d’amagar el cap sota l’ala i obviar el problema de fons. Hamás és un grup terrorista bàsicament a Occident. La resta, el 85% del món, no ho té tan clar. I nosaltres mateixos, si ho miréssim objectivament veuríem que l’acció de Hamás no deixa de ser coherent amb el dret internacional que reconeix el dret d’un territori ocupat a defensar-se per les armes. Els palestins tenien el dret d’escapar de l’enorme camp de concentració de Gaza i atacar les forces armades d’Israel (dels 1200 morts, més de 400 eren militars israelians morts en combat). El que no tenia dret és a cometre els crims de guerra que va fer contra la població civil. Al mateix temps, segons el dret, el govern d’Israel també va cometre crims portant la seva “doctrina Anníbal” fins a l’extrem d’assassinar els seus ciutadans per tal que no fossin ostatges de Hamás. La noció de terrorisme va per barris perquè Israel i occident han col·locat a Síria un president sota el qual, el dia de la seva proclamació, pesava una recompensa de 10 milions de dòlars, encapçalant durant anys una de les llistes de terroristes més buscats del món.

La pau és el bé més preuat que pot tenir l’ésser humà. Però aquesta pau no proposa cap horitzó polític pels palestins i explicaré, des del meu punt de vista, el perquè.

Abans del 7 d’octubre Israel enfrontava 4 possibles escenaris:

El primer, la solució dels dos estats. Cap líder israelià acceptarà mai la solució dels dos estats perquè un estat palestí viable significaria que aquest estat disposaria dels seus propis mitjans militars defensius com qualsevol estat sobirà i això Israel no ho permetrà mai.

El segon seria un estat israelià veritablement democràtic.”cada home un vot”. Israel no ho vol perquè demogràficament en poc temps l’actual estat de majoria jueva es convertiria en un estat de majoria palestina. Ja sabem que la democràcia està molt bé però fins a cert punt.

La tercera opció és la del règim d’apartheid a on una part de la població, la palestina, és privada dels seus drets civils. Aquesta era la situació prèvia al 7 d’octubre. Human Rights Watch, Amnistia Internacional i B’Tselem, en els seus informes, ja van qualificar l’estat d’Israel com un règim d’apartheid.

El quart escenari que tenia Israel era la neteja ètnica. Una mena de “solució final”: liquidar físicament el “problema palestí” i encaminar-se cap al “Gran Israel” ocupant militarment els territoris dels estats veïns. Líban, Síria… És evident que aquesta ha estat l’opció que ha implementat el govern de Netanyahu i estava clara abans del 7 d’octubre però sepultada pel relat propagandista del sionisme i d’occident. Ara ve l’Iran.

La qüestió de l’alt-el-foc com la del mal perdre, de no acceptar cap derrota amb pau o sense final de guerra i sense un referéndum i diàleg polític que evitès d’entrada aquesta atrocitat, és que hauria de realitzar-se la consulta universal nonomes als supervivents també als participants per omissió, els països com Qatar, Egipte, Jordània , etc. ja que les vides perdudes han estat rl seu escut i això ja no les compta pels acorda, però hi són de fet en la injusticia i la violència desferermades i és la força que mou totes les causes pendents de resolució que abans no s’han rectificat, reparat i reconciliat espiritualment garantiyzant la no repetició en la relació entre els homes i les nacions a tot el món.

Corrupció i misèria moral van de la mà agafadetes en tota ànima i reconèixer les virtuts en l’altre, de fet és la necessitat recíproca d’estimació I per tant és d’una humilitat, caritat i lucidesa que anteposa l’ajut, la compassió, el bé i està a prova d’atacs terroristes i govern de bojos que només és contemplen el seu melic.

Les Mares infanten els seus fills, en la utopia de l’amor transcendent per defensar-les, fins i tot violentament si cal. Els Pares engendren les seves filles per retornar aquest amor a qui abans han negat, per mor només d’un obscur orgull i supèrbia humanes castigades amb l’extermini davant el poder etern d’un únic Déu.

I la terra és el bé material en disputa que es juguen uns i altres i que perden i guanyen nomé per seguir nodrint aquest esperit de revenja, venjança, rancúnia i ressentiment davant una divinitat que a cada iniciativa bèl.lica els desfà els plans deixant només la culpa aclaparadora que impideix el bé comú.

No pots aturar la vida, ni l’univers, ni tan sols el temps.

Així que no ens enganyem.

Han guanyat els “banyuts” coronats de sempre, que no volen misèria als seus palaus, ni miserables i víctimes que els hi demanin i recordin i desemmascarin els seus crims de guerra i genocidis impunes, inviolable i immunes.

I amb això el “peter pan”, el rei de cada casa, que no vol creixer, madurar, rectificar ni assumir les seves responsabilitats, segeuix instal.lat en el seu confortable narcisisme (poder polític, militar, etc.), incapaç del bé i de la justícia, on el deliri de grandesa li asseguri el que no se sap guanyar amb la suor del seu front.

Jordània, els països àrabs tenen de sobra territori on admetre els seus germans de religió i de fe. Però els règims d’ayatolàs i de reis misògins, masclistes i d’homes imposa el poder dels hòmens, no el diví: de fet matar la mare (matricidis) el pare (feminicidis) i tota la descendència (infanticidis) com a desafiament per restar en els privilegis.

Què hi podem fer les navions cíviques democràtiques i pacífiques sense exèrcit??

Potser extingir-nos. No ens cal res més i això és el que han aprés Hamàs i Israel i també la resta de nacions disposades a matar morint, per no acceptar la derrota davant un Déu, que fa cada nou mesos un nou Déu I deessa, és a dir a cada ésser humà únic i irrepetible.

D’aquests manera la justificació d’eliminar el diferent, el dissident polític, el jueu o el musulmà, l’home o la dona, el ric o el pobre, queda en el límit estricte que la ment humana elucubracions, quan no es capaç i ho sap, de sobreviure per ell sol, es a dir, d’anteposar la vida, la dignitat, la llibertat I la justícia de l’altre per deixar de considerar ningú com a enemic.

Faig pocs comentaris, i m’agrada llegir tant l’editorial com els comentaris.
D’això se’n pot treure de quin peu coixegen ( o coixegem) cadascú.
Crec que el tema Palestina i Israel merexería un llibre ( o llibres ) sencer i potser ni així arribariem a la conclusió d’entesa final.
HI ha darrera no només una guerra religiosa , si no , a més, uns interessos economics molt potents. I ja sabeu, interessos economics i guerra van, normalment, de bracet.
Hamàs no va ser armat pel Mossad per fer de contrapés de l’OLP ?.
Per exemple.
No se si es conseguirà deshamastizar la població de Gaza.
El que si sé que serà molt difícil d’españolitzar Catalunya ( per exemple).
Quan les posicions estan tant enfrontades i (practicament) ningu no vol ni senti a parlar a l’altre és dificil qualsevol entesa.
Tenir un president com el Sr Illa és , com si els catalans, vivisim un dia de la marmota permanent.

Esperem que la pau duri molt ( i vull dir molt).

Que tingueu un bon dia.

Molt bona Editorial. Com sempre. Però hui en especial pel tema que tracta, tan difícil i dolorós, donant-nos una visió del problema en profunditat, d’una alçada política global com pocs crec que estan en disposició d’oferir-nos. Gràcies, Vicent. Gràcies Vilaweb. Tan de bo que les teues reflexions i anàlisi de hui arriben a tot aquell que esriga en facultat i disposició de fer-les arribar A L’AUTORITAT COMPETENT.
Respecta a tot plegat del problema, una reflexió d’un amic amb dita crec originaria dels implicats: “Ojo por ojo, diente por diente….”: Fins a quedar tots sense ulls i sense dents

Faig meu el comentari d’en Josep Usó, habitualment el company més matiner.
.
Pel que fa a l’acord de pau, sí, és un alto el foc inestable i precari, que no resol les qüestions de fons. Però no és ingenuïtat dels negociadors: si no s’haguessin ajornat les qüestions més difícils no hi hauria pogut haver acord de pau. La diplomàcia té aquestes coses, cal jugar bé les cartes i el temps n’és una. Benvinguda sigui aquesta treva.
.
P.S.: El nom no fa la cosa. L’acrònim escollit pel grup terrorista Hamàs el converteix en un moviment de “resistència”, tant com el de “Societat Civil Catalana” els converteix en un grup civilitzat que va a favor dels interessos dels catalans.

Totalment d’acord Partal!
El conflicte ha sigut una demostració real d’allò que deia Crist de que “paguen justos per pecadors”.
Els crims comesos per els terroristes d’Hamas els han pagat amb la seva vida, els malats dels hospitals, metges i infermers, periodistes, junt amb els civils innocents que vivien tranquil·lament a les seves cases i que les han vist arrasades -junt amb els seus cossos-així com els seus carrers, de tal forma que la venjança jueva, no ha deixat pedra sobre pedra.

Hamàs es va fundar el 1987. Volia un estat islàmic palestí. Diuen que l’aparició de Hamàs va ser ben vista per Israel perquè representava un enfrontament amb l’OLP, que era de tendència més socialista i panarabista. Hamàs està reconegut com a grup terrorista.
Però és que el conflicte entre israelians i palestins neix a començament del segle XIX. Palestina és protectorat britànic i Anglaterra reconeix el dret a la comunitat jueva a tenir un territori.
Vull dir que Hamàs és un producte de més d’un segle de conflictes. Desarmar Hamàs vol dir que tot s’ha solucionat?
Penso que precisament ara, després de la massacre perpetrada a Gaza, hi haurà més radicalització palestina. Els nens que hagin sobreviscut a tot això són potencials futurs terroristes. Hamàs ja haurà passat però es tornaran a tenir armes (poden sortir de molts llocs, m’imagino) amb la intenció de lluitar per una Palestina lliure.
I Cisjordània? Allà hi és Hamàs? Els colons israelians no actuen com a terroristes, ocupant les terres i fent assentaments?

Esperem que aquest alto el foc duri. Ara, ben cert que és un alto el foc, no és una autèntica pau.
.
La pau només podria arribar si hi hagués una autèntica acceptació mútua. Com entre Polònia i Alemanya, per exemple. Perquè aquesta és l’arrel del conflicte. A Israel hi pot viure un 21% d’àrabs i poden votar, tenen els seus diaris, ràdios, tv (fins i tot públics), ningú no els persegueix per ser musulmans, cristians, homosexuals, opositors polítics. En cap estat àrab tenen aquestes condicions. En canvi, als territoris controlats pels àrabs, no hi pot haver ni un jueu.
.
Al territori que el 1948 l’ONU preveia que fos de l’estat israelià hi vivien 498.000 jueus i 407.000 àrabs. Al territori que preveia que fos de l’estat àrab hi vivien 725.000 àrabs i 10.000 jueus. Acabada la guerra el 1949, a la zona controlada per Israel hi havia 716.000 jueus i 155.000 àrabs (ara ja són 2.080.000 vivint DINS LES FRONTERES D’ISRAEL, AMB CIUTADANIA ISRAELIANA). A la que havia de ser l’estat àrab (però que va ser ocupada per Egipte en el cas de Gaza, i annexionada per Jordània en el cas de Cisjordània) hi havia 740.000 àrabs i ZERO jueus. Zero. Van ser tots massacrats o expulsats.
.
I recordem que aquesta guerra del 1948 la van iniciar CINC ESTATS ÀRABS (Egipte, Jordània, Síria, Irac, Líban) que no acceptaven els dos estats, i van llançar els seus exèrcits professionals contra una població jueva que a penes tenia quatre milicians clandestins fins aleshores. Vegeu l’atac àrab del 1948: https://mondediplo.com/maps/middleeast1948.
.
Algunes dades més de detall però molt il·lustratives. El 1948, a Jerusalem Est, van expulsar famílies jueves que feia segles que hi vivien. Els jueus no podien accedir al Mur de les lamentacions. Cal destacar que les famílies àrabs que vivien a la zona no totes hi eren de feia segles, molts havien baixat de Jordània el mateix segle XX.
Com a part dels acords d’Oslo, un lloc sagrat dels jueus, l’anomenada “Tomba de Josep” (el patriarca de l’Antic Testament, no el “padrastre” de Jesús) va passar sota control de l’autoritat palestina el 7 d’octubre del 2000. Els palestins la van demolir en poques hores. Un rabí que va anar a veure com havia quedat el van trobar mort.

Per altra banda, ja fa temps que hauria anat bé que Netanyahu “desaparegués de l’equació”, com vaig dir. Ja que Hamas pot fer molt la guitza a Israel i provocar molt
de sofriment a Israel (i als palestins mateixos, vegeu el recordatori final), però no pot destruir Israel. Netanyahu sí.
.
Recordatori: els qui van gosar manifestar-se pacíficament contra Hamas ho han pagat ben car, han estat horriblement torturats i morts (https://www.telegraph.co.uk/world-news/2025/06/29/hamas-tortures-gaza-civilians-while-world-distracted/) (https://edition.cnn.com/2025/04/01/middleeast/uday-rabie-palestinian-tortured-hamas-intl-latam) (https://www.theguardian.com/world/2015/may/27/hamas-executed-palestinians-under-cover-gaza-conflict-amnesty)

RES CANVIARÀ, PERQUÈ EL CANVI NO ÉS PROFUND…
.
Celebrem la treva, però això no és un pla de pau, és una imposició a la força per la població palestina.
.
El sionisme, fill del nacionalisme i del colonialisme europeu del segle XIX ha trencat amb els principis ètics del judaisme. Yeshayahu Leibowitz, científic i pensador jueu, ho va denunciar i en va rebutjar la seva ideologia. Qualificà l’exèrcit israelià de “judeofeixista”… Aquest sionisme és el de Netanyahu. Va guanyar les eleccions…
.
Els popes del sionisme planifiquen l’expansió d’Israel, segons voluntat divina, fins a crear la gran Judea, expulsant als palestins i els altres pobles de la zona. Cisjordània i Gaza són avui dos bantustans colonitzats amb uns règims d’apartheid…
.
Les víctimes, ho continuaran sent, si res canvia. S’agafaran a qualsevol cos armat que els defensi de les agressions… Aquesta milícia, avui, és Hamas, Va guanyar les eleccions…
.
AQUESTA “PAU” ESTÀ PRENYADA DE VIOLÈNCIA…

D’acord amb l’editorial i també amb el comentari d’en Josep Usó 09.10.2025 22:05; es complementen molt bé. Respecte a l’editorial, en un altre article d’ahir ja vaig dir que aquest pla, si funciona, excel·lent, però és molt fàcil de fracassar – com els acords d’Oslo que li costaren la vida al Rabin. Pel que fa el comentari posterior, és lògic i inevitable si a una persona, o en aquest cas a un col·lectiu, el tracten com a animal salvatge, ho esdevindrà. Per això caldrà pel cap baix un parell de generacions per a “deshamastitzar” (ho agafo prestat) el poble palestí que viu al seu territori (Gaza i Cisjordània), i la clau seran els palestins exiliats que esmenta l’editorial, si és que volen involucrar-se. D’altra banda, la “patata calenta” ara la té Israel amb els seus colons fanàtics que van invaínt Cisjordània i són suport clau al govern del gàngster Netanyahu (el dia que caigui, anirà de pet a judici i presó per corrupció com a mínim).

Les darreres setmanes m’he sumergit en la política doméstica dels EEUU per un projecte d’estudi i he començat a entendre moltes coses.
.
Si parlem del tema que en Vicent parla a l’editorial, és important destacar el paper d’Israel consolidant la seva influència dins la política angloamericana. Tant Tony Blair com Donald Trump, en contextos diferents, representen interessos diplomàtics i econòmics on Tel-Aviv actua com a nexe d’unió.
.
Després de deixar de ser Primer Ministre el 2007, Blair va esdevenir enviat especial del Quartet per al Pròxim Orient, posició que l’integrà en les estructures polítiques i financeres israelianes. El Tony Blair Institute for Global Change, fundat el 2016, és avui una plataforma de diplomàcia privada finançada per governs i fundacions de l’Orient Mitjà —entre ells els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita—, estats alineats amb Washington i Tel-Aviv. Aquesta xarxa manté Blair com a mediador d’interessos que rarament qüestionen l’statu quo israelià.
.
Per l’altra banda, als EEUU, Donald Trump va reforçar encara més aquesta orientació. En la primera presidència va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel, va legitimar la sobirania israeliana sobre el Golan i va impulsar els Acords d’Abraham. Segons OpenSecrets i la Federal Election Commission, els PACs pro-Israel van aportar 5,4 milions decdolars a candidats federals el 2023-2024. El super PAC United Democracy Project (UDP), afiliat a AIPAC, va gastar 37,8 milions de dolars en despeses independents: 14 M a favor de candidats demòcrates moderats, 20,7 M contra demòcrates crítics amb Israel i 3 M contra republicans aïllacionistes. Els casos de Jamaal Bowman i Cori Bush, derrotats després de campanyes on UDP hi invertí més de cinc milions cadascun, n’il·lustren el poder.
.
En paral·lel, donants privats com Miriam Adelson, vídua de Sheldon Adelson, nascuda a Israel, van aportar 25 milions de dolars a la super PAC Preserve America per reforçar Trump, mentre figures com Haim Saban o Seth Klarman canalitzaven centenars de milers de dòlars al DNC, DSCC i DCCC.
.
Aquest flux de diners reflecteix una arquitectura d’influència que assegura la influència d’Israel en la política occidental. Quan l’actual “pla de pau” per a Gaza proposa una administració internacional tutelada, com apunta en Vicent repetint el patró dels mandats post-Versalles: potències occidentals gestionant territoris sota l’argument de la reconstrucció. Israel, juntament amb intermediaris com Blair i amb la legitimitat obtinguda sota Trump, emergeix com el principal beneficiari econòmic i diplomàtic d’aquest ordre.
.
El risc és que Gaza es converteixi en un protectorat econòmic, on la pau sigui, de nou, una forma de control. I per tant, la Pau esdevé fràgil i hom veu que la sortida mes estable seria el reconeixement global de l’estat palestí.
.
.
[Disculpeu la llargaria, però volia destacar dades per argumentar com els lobbys proisraelians poden estar al darrera d’aquest “Pla de Pau, que a qui més beneficia es a Israel i qui surt més mal parat es Palestina]

Un pla de pau presentat per Trump com a baluard de la llibertat i la justícia al mon que a ben segur serà paper mullat perquè no només no resol el problema sionista, antisemita i connectat amb l’imperialisme nordamericà. Sinò que a més fa propaganda extensiva dels seus postulats extremistes de dreta exportats a Europa, que podría ser nefast per a la recuperació del moviment independentista català.
.
I tot açò sense fer esment de Mahmud Abbas, ni dels milers de presos palestins, entre ells, dones i xiquets que omplen les presons israelianes, com a eix central.
.
De tota manera hem de congratular- nos de que puga haver-hi un alto-el-foc, si és que es respecta, perquè seria senyal que almenys s’aturaria momentàniament el genocidi comés pel govern terrorista d’Israel contra el poble palestí de la Franja de Gaza i contra la llibertat i independència del conjunt de Palestina.

Dir que vols la pau mentre prens als palestins l’aigua, les cases, la terra i els drets no sona gaire convincent. Com heu dit al vostre article, senyor Partal, el que cal és justícia. Justícia per als palestins que hauria de passar per la cancel·lació dels assentaments Israelians en territori palestí; la retirada de les fronteres de l’estat d’Israel a la límits fixats al 1950, el retorns de les terres i el reconeixement d’un estat palestí. Per molts plans de pau que facin, sí continuen ignorant aquests greuges penso que, malauradament, els enfrontaments revifaran.

La idea contra la gent, la tragèdia d’haver-se de definir com a Palestins enlloc de inconcrets pobladors d’un territori palestí, o com a Israelites, fidels servidors de l’innombrable Déu sanguinari, i necessaris ocupants del territori sagrat enlloc de gent inconcreta que habita arreu. Això sí, pla perfecte del negoci del veritable poble escollit democràtic europeu, el del lucratiu negoci de les bombes i de les immobiliàries reconstructores, per tornar a destruir i reconstruir, amb el seu brillant historial de cementiris arreu, simbolitzats per Arcs de Triomfs, Valles de los Caídos i inacabables prats ocupats per milers de ben cristianes creus sobre tombes, que arreu del territori europeu malden a repoblar en breu els creients en la raça superior.

PER MI, ÉS UNA FORMA D’EQUILIBRI INESTABLE, PERÒ EQUILIBRI BENVINGUT.
Llegeixo que l’alliberament dels ostatges israelians, l’alliberament dels presoners palestins i la retirada parcial de les tropes israelianes són decisions que poden salvar vides avui mateix, i és ben cert, però si he de posar un adjectiu a l’article editorial de Vicent Partal diria que és prudent, gairebé prudent en defensa pròpia.
Quan la majoria de ciutadans ens movem en termes d’immediatesa, és molt complicat haver de dir públicament que aquest alto-el-foc no és la pau, i sobreviure a les crítiques.
Per això s’ha de dir que el resultat del gran esforç diplomàtic és una bona notícia, i repetir-ho, abans d’explicar que, com passa massa vegades, han actuat sobre els efectes del genocidi sense modificar de cap manera les causes.
Només cal sentir Benjamin Netanyahu a la ONU fa poques setmanes dient que encara ha d’acabar la feina a Gaza.
El primer ministre israelià ha hagut de doblegar-se davant Trump mentre prova de fer equilibris impossibles amb els ministres d’extrema dreta del seu govern.
Tot s’aguanta doncs per un fil que consisteix al vell model de tutela angloamericana que veu els palestins com un poble necessitat d’alguna forma de control colonial extern, i ja sabem què pot passar quan el mediador és estranger, i s’ho mira des d’un altre continent.
Per mi, és una forma d’equilibri inestable, però equilibri benvingut.

Una de les coses que mai he acabat d’entendre és el perquè s’acaba creient i confiant en persones que menteixen i manipulen sistemàticament. Trump i Netanyahu tenen un llarg historial de mentides i de declaracions on es veu clarament que no tenen cap empatia amb el proïsme. Perquè hem de creure’ls ara? Que no ha quedat clar que el poble palestí sortirà molt mal parat i tindrà totes les de perdre??? Perquè els creiem? És per carisma? Per por? Perque porten vestit i corbata i van polits??? O és algun mecanisme del cervell??

Unes poques consideracions.
Hamàs és una organització terrirista. Té el poder (total) a Gaza després d’una cruenta guerra civil amb Fatah.
Allò dels dos estats no pot ser la solució perquè els àrabs el que pretenen és la desaparició d’Israel. Amb això estan d’acord bona part dels polítics de “l’esquerra” europea. Uns i altres haurien d’entendre que això no passarà.
Hamàs (i Iran, Hezbollah, Síria i els Hutis) han perdut la guerra.
Com a conseqüència de recolzar obertament els perdedors, Europa ha esdevingut irrellevant, i allà ara no té cap paper.
Una altra evidència. Les forces d’interposició han d’estar disposades a combatre. En cas contrari, esdevenen una nosa molt cara de mantindre. Com exemple, unifil, al Líban.
Per a veure com aniran les coses, cal veure que diuen els països àrabs. de l’orient.
Serà molt difícil, llarg i dolorós deshamastitzar la població de Gaza. Una cosa semblant al la desnazificació d’Alemanya. Mentre, cap país proper en vol acollir cap. Allà on n’han acollit, des de Líban fins a Jordània, han ocasionat problemes terribles.
Benvingut l’alto el foc.