16.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.08.2025 - 21:42
The Washington Post · Louisa Loveluck i Claire Parker
Mentre la fam assola Gaza, els metges que treballen a l’enclavament denuncien que reben una allau pràcticament diària de palestins ferits –sovint de gravetat extrema– en tiroteigs en massa als punts de repartiment d’ajuda gestionats per Israel a Gaza. Els testimonis palestins amb què ha parlat The Washington Post asseguren que les tropes israelianes disparen amb freqüència contra els civils que passen prop dels emplaçaments militars d’Israel de camí als punts de repartiment d’ajuda humanitària, i contra aquells que s’amunteguen al voltant dels combois d’ajuda amb l’esperança d’aconseguir menjar.
Més de 1.778 palestins han mort i més de 12.894 han estat ferits en circumstàncies semblants d’ençà de final de maig, segons xifres del Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i militars. Les agències d’ajuda internacional afirmen que la magnitud del vessament de sang ha dut al límit un sistema sanitari que ja es trobava en situació precària. Els treballadors sanitaris de l’enclavament expliquen que malden per atendre l’allau de víctimes que deixa cada lliurament d’ajuda humanitària; el personal hospitalari aprofita els descansos per cercar llits addicionals i material quirúrgic en anticipació de la pròxima onada de víctimes.
El relat de les condicions dins les sales dels hospitals de Gaza que es presenta en aquest article es basa en entrevistes a set treballadors mèdics nord-americans i europeus que han visitat Gaza com a membres de missions mèdiques voluntàries entre el maig i la primera setmana d’aquest mes. Tots coincideixen a afirmar que els bombardaments de l’exèrcit israelià contra les instal·lacions mèdiques de Gaza, juntament amb el blocatge gairebé total imposat per Israel a l’entrada d’ajuda a l’enclavament d’ençà de l’hivern, sovint fan impossible que els metges puguin tractar els pacients en condicions. L’escassetat de tancs d’oxigen obliga els metges a triar qui salvar i qui no, segons que expliquen a The Washington Post, i la manca de cadires de rodes i crosses sovint obliga les famílies a transportar en braços els familiars que s’han quedat invàlids.
Moltes de les víctimes han rebut trets en zones pròximes als punts de repartiment d’ajuda humanitària gestionats per la Fundació Humanitària de Gaza (GHF), segons que expliquen els grups d’ajuda i els metges del servei d’urgències. Molts palestins també han estat assassinats mentre provaven d’aconseguir farina dels combois de l’ONU, o mentre esperaven el llançament d’ajuda des de l’aire.
L’exèrcit israelià, per la seva banda, ha afirmat que ha disparat “trets d’advertiment” contra “sospitosos”. Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) expliquen a The Washington Post que han “après la lliçó” i han publicat noves directrius per evitar l’assassinat de més civils. En un comunicat emès dissabte de la setmana passada, la GHF afirmà: “adaptem constantment les nostres operacions per protegir la seguretat dels civils i els treballadors humanitaris.”
A l’Hospital Nasser, el centre mèdic més gran que continua funcionant al sud de Gaza, als metges i infermers sovint els desperta l’anomenada alarma de víctimes en massa: una sirena que adverteix de l’arribada d’una allau de ferits en els punts de repartiment d’ajuda. “Se sent: ‘Qualsevol metge que estigui disponible, si us plau, vagi a urgències'”, explica Aziz Rahman, un especialista de la UVI, de nacionalitat nord-americana, que ha viatjat a Gaza com a part d’una missió de voluntaris mèdics coordinada per Rahma Worldwide, un grup d’ajuda humanitària amb seu als Estats Units. “Ens arribaven víctimes de tiroteigs pràcticament cada dia que els centres de repartiment d’ajuda obrien.”
Tres metges que han treballat a la sala d’urgències de l’Hospital Nasser expliquen que la majoria dels pacients presentaven ferides de bala al cap, el cor o els pulmons. Rahman explica que, el 24 de juny, un dels ferits que li arribà fou un nen de tan sols nou anys que havia rebut un tret a la columna vertebral.
A l’hospital de campanya de la Mitja Lluna Roja, al sud de Gaza, la fisioterapeuta irlandesa Rieke Hayes explica que els seus pacients sovint presentaven trets a les cames i els braços, i a voltes a l’esquena. Afirma que algunes de les víctimes eren adolescents a qui havien disparat mentre sortien dels centres de repartiment després de descobrir que s’havia exhaurit el menjar.
Fa sis mesos que Gaza es troba sota el setge gairebé total de l’exèrcit israelià. El principal organisme mundial de control de la fam, la Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària, afirma que l’enclavament es troba en la situació d’escassetat alimentària més greu possible. Pel cap baix, 217 persones s’han mort a Gaza a causa de la desnutrició o la inanició, segons el Ministeri de Salut de l’enclavament.
Els quatre punts de repartiment d’ajuda de la GHF es troben en zones controlades per l’exèrcit israelià, i gairebé cada dia s’hi formen grans aglomeracions de gent que malda per aconseguir menjar, que es reparteix per ordre d’arribada. A l’hospital de campanya de la Creu Roja –situat a la carretera costanera que condueix a la ciutat de Rafah, i que compta amb una seixantena de llits– els treballadors mèdics expliquen que sovint senten passar les multituds que es dirigeixen als punts de repartiment d’ajuda de la GHF.
“Si el punt de repartiment d’aliments obre a les 6.00, les víctimes comencen a arribar en massa a l’hospital cap a les 4.30”, diu Hayes, que treballà a l’hospital de campanya durant les primeres cinc setmanes d’operacions de la GHF a Gaza. “Si obre a les 12.00, els ferits comencen a arribar vora les 10.00.”
Hayes explica que el seu hospital rebé allaus de víctimes pràcticament cada dia d’ençà que la GHF començà a operar a Gaza, a final de maig. Hi va haver dies que la clínica de la Creu Roja rebé més d’un centenar de víctimes, segons els registres del centre. Els metges de l’Hospital Nasser confirmen que també van rebre més d’un centenar de ferits alguns dies.
Rahman recorda el 17 de juny com el dia més crític de la seva missió mèdica de dues setmanes a Gaza. “Els ferits van anar arribant de manera constant durant quatre hores o cinc. No paraven d’arribar-ne de nous”, explica.
Els metges de l’hospital Nasser expliquen que hi havia tanta sang al terra que havien de fer esforços per a no relliscar mentre provaven de classificar els ferits, estirats a terra a causa de la manca de llits. Els treballadors, recorda Rahman, fregaven repetidament el terra per netejar-ne la sang que s’hi anava acumulant, però amb cada nou pacient que arribava, el terra tornava a tenyir-se de vermell.
El trajecte fins als punts de distribució de la GHF sol ser llarg i ardu, per la qual cosa les famílies palestines solen enviar els seus membres més capaços, i això generalment vol dir els adolescents i els homes joves. Tanmateix, l’ofensiva militar d’Israel a Gaza ha assassinat desenes de milers de palestins i n’ha deixat desenes de milers més ferits de gravetat, cosa que significa que a moltes famílies no els queda més remei que enviar-hi dones o, fins i tot, infants. La Creu Roja, en aquest sentit, afirma que els seus metges també han tractat dones i infants ferits per trets.
En temps més tranquils, diu Hayes, els metges coneixien els pacients pel nom i cognom. Com a fisioterapeuta, la seva feina se centrava a ensenyar els ferits a tornar a caminar. Recorda casos com el de l’Ahmed, de divuit anys, que quedà ferit de tanta gravetat en una explosió que perdé l’ús de totes les extremitats llevat d’una. El noi anava a la consulta cada dia acompanyat del seu germà Mohammed, de vint anys, que se’n convertí en el cuidador. “Era tot un envit treure’l del llit, però se’n sortia”, diu Hayes. “Posava el seu braç bo al voltant del seu germà i ell li feia de crossa.”
Enmig del caos, un dia sentí una parella gran que la cridaven de fora de la consulta estant. Eren els pares dels nois, que li suplicaven que ajudés en Mohammed. “Era allà a terra amb un forat de bala entre el coll i l’espatlla, i la seva mare plorant als meus braços i demanant-me que fes alguna cosa”, recorda Hayes. Els pares del jove li van explicar que li havien disparat mentre sortia a cercar ajuda.
A l’Hospital Nasser, el cirurgià nord-americà Mark Brauner recorda que un dia sortí de la sala d’urgències per fer un glop d’aigua i es quedà sorprès per l’acumulació ingent de ferits a la sala d’espera. “Hi havia files i files de cadàvers, i persones amb ferides prou greus per a ser ingressats a la sala de reanimació de traumatologia”, diu.
Els metges de Gaza ja es trobaven al límit molt abans que comencessin els tiroteigs als centres de distribució d’ajuda. Tanmateix, aquestes darreres setmanes la feina no ha fet sinó augmentar. Fins i tot a la nit, quan l’arribada de víctimes afluixa, la feina pendent s’acumula: atendre la resta pacients; preparar més sales de l’hospital –i fins i tot tendes de campanya– per a ingressar-hi els pacients que desborden la sala d’urgències.
Per a Nour Sharaf, metgessa d’urgències originària dels Estats Units, el pitjor dia va ser el 20 de juliol, quan l’Hospital Al-Shifa de la ciutat de Gaza, on treballava, rebé 1.024 pacients en tan sols vint-i-quatre hores. “No tens prou temps per a atendre tants pacients, ras i curt”, diu. Molts dels ferits que arribaven al seu hospital, recorda Sharaf, presentaven també símptomes evidents de desnutrició.
La majoria dels ferits que arribà a l’hospital aquell dia venien del pas fronterer de Zikim, on, segons que han explicat múltiples testimonis, les tropes israelianes van obrir foc contra una gran multitud que provava de saquejar els camions d’ajuda humanitària de l’ONU. El Programa Mundial d’Aliments de l’ONU afirmà més tard que el seu comboi s’havia trobat amb una multitud de civils famolencs que havien estat objecte de trets.
En un comunicat, les FDI asseguraren que les seves forces havien identificat “una concentració de milers d’habitants de Gaza” i havien disparat “trets d’advertiment” per “eliminar una amenaça immediata” contra les tropes israelianes.
L’endemà, a l’hospital de Sharaf arribà un infant que havia rebut un tret prop d’un punt de repartiment d’ajuda i que no va trigar a morir, segons que explica. Ningú no sabia qui era fins que la seva família, desesperada, no arribà a l’hospital dos dies més tard, tot explicant que cercaven el seu fill desaparegut. Quan els pares de l’infant s’adonaren que també havien desaparegut les gerres d’aigua de la família, entengueren que el seu fill havia sortit a cercar aigua per a la família. En el moment en què li dispararen, diu Sharaf, l’infant carregava les gerres.
Heba Farouk Mahfouz i Siham Shamalakh han contribuït en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
