Gaspar Jaén: “El món es destrueix, per l’especulació i la modernitat o per les bombes”

L’editorial Adia acaba de publicar Per a saber d’amor. Obra poètica, l’obra poètica completa del poeta i arquitecte Gaspar Jaén i Urban (1952). Són aproximadament els vuit mil versos que ha publicat en nou llibres de poemes. Hi ha també quatre poètiques i un pròleg documentadíssim de Pere Ballart que pot servir de pista d’aterratge per a qui s’acoste a la poesia de Jaén per primera volta.

El nom de Gaspar Jaén i Urban va lligat a la ciutat d’Elx com en la nit les flames a la fosca, emprant el vers de Rosselló-Pòrcel. A Elx i als horts de palmeres. I a la destrucció permanent del paisatge. L’expropiació forçosa de l’Hort de Motxo, que havia estat de la seua família durant anys, li va causar una ferida profunda que encara sagna quan en parla.

Fem aquesta entrevista en un dels horts que ell i la seua germana han heretat, a la finca dels Quatre Pilars, a la partida de Daimés: “D’ençà que vaig nàixer venia ací, primer amb l’avi i després amb el pare, i ací vam suar la gota grossa treballant les ametlles i els magraners.” Hi ha una petita caseta per a les eines i tot d’andròmines col·locades a la manera dels objets trouvés, que sembla que han estat allà tota la vida. Fa més de cent anys que pertany a la família. Amb Gaspar Jaén, tot és profund i antic, tot té arrels i té branques que fimbren amb el vent que bufa fort aquest matí de febrer.

La conversa és llarga i, a voltes, envitricollada. L’obra del poeta és indestriable de la seua vida i, per això, a cada frase apareixen noms de més poetes, crítics, periodistes… I, amb cada frase, deixa anar una facècia que, segons després, considera que potser ara no toca d’explicar públicament.

—Dieu que ja heu tancat la vostra obra poètica, que en aquest llibre hi és tot perquè no fareu més poesia. Em resulta estrany, que un poeta diga que no farà més versos.
—Si m’ho permets, és una observació estúpida. Me la fa tot el món. No són decisions pròpies, parle de fets: i els fets són que no escric poesia d’ençà del 1994. Fa trenta anys que no escric poesia.

—Per què?
—Perquè he fet unes altres coses. M’he dedicat a revisar la poesia. Aquest llibre comença a gestar-se quan tenia divuit o dinou anys a València, en castellà, i faig versos de manera sistemàtica, i algú els aprecia. Parlem de fa cinquanta-cinc anys. Fa trenta anys que revise el que tinc fet. Els últims versos els escric en galerades, el maig del 2025: Pau Vadell [l’editor d’Adia] estava desesperat.

—La reescriptura la feu amb els ulls d’ara?
—No. Amb els mateixos ulls de quan els vaig escriure.

—Com és el procés?
—D’entrada, llegint les crítiques o les ressenyes que m’han fet. Algú ha escrit: “Tant de bo que puguem arribar a veure publicada l’obra completa no poètica!” A mi se’m van posar els pèls de punta. Ni una sola paraula, ni una sola ratlla dels milers i milers de coses que tinc escrites, siguen articles al diari o temes d’arquitectura, no és poètica. Per tant, hauria d’haver fet el que va fer Foix, que és molt més hàbil, que parlava d’obra poètica en vers, perquè és això que he publicat ara, l’obra poètica en vers.

—Són nou llibres apareguts entre el 1974 i el 2014.
—Els uns són més llargs que els altres, més curts. Hi ha versos que estan absolutament reescrits, com els primers del 1974, i estan reescrits amb el saber tècnic que he assolit al llarg de cinquanta anys d’escriptura. Hi ha poemes llargs, com els de Fragments, reescrits. Originalment, tenia mil versos. Tots han estat llegits, rellegits, criticats, comentats o beneïts per uns i altres. Poetes que han donat suport a la meua feina i que ja són a l’altre món m’hi han ajudat molt. Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Miquel Martí i Pol, Joan Margarit… Joan Margarit em va dir, sobre Fragments, que no podia fer mil versos i em va dir, molt generós, que en llevaria. Es va quedar en quatre-cents.

—Què vàreu fer amb els altres sis-cents?
—Es quedaren aparcats. Jo, a Joan, me l’estimava, però havia de pensar per mi mateix i, quan vaig tenir més seguretat, ho vaig revisar amb el meu criteri, i uns dos-cents o tres-cents hi van tornar. L’últim llibre, Testament, publicat el 2014, té menys modificacions. Això que faig desespera la gent que estudia la meua obra, i jo els dic que hi ha exemples valuosos a tenir en compte. Carner, quan fa l’obra completa, ho revisa tot. Henry James refà totes les seues novel·les, hi posa i en lleva personatges, en canvia els finals… El resultat són els vuit mil versos: si pensem en la Ilíada o l’Odissea i l’Eneida, que són les meues referències, tenen entre deu mil versos i catorze mil… No està malament, quedar-me en la meitat d’aquestes tres obres.

—Heu esmentat Joan Margarit que, com vós, era poeta i arquitecte.
—No tenim res a veure. Joan Margarit feia arquitectura d’una manera passional i jo he fet arquitectura per viure. Ben feta, com qui fa sabates, que siguen còmodes. Margarit era dels arquitectes artistes i era catedràtic d’estructures.

—Vàreu fer la casa de Josep Piera a la Drova.
—L’últim disgust que m’han donat de la destrucció d’aquest món, que tant m’angoixa, és la destrucció de tots els plànols de la casa, incloent-hi els vegetals amb tinta xinesa. Els vaig fer els anys setanta. Ho he explicat a la pàgina setmanal que tinc al diari. El meu soci, a qui vaig dedicar el poema més bonic, quan ens vam separar el 1980 se’ls va quedar, i ara he sabut que ho ha cremat tot. Tots els papers, tots els dibuixos, incloent-hi els de la casa de Piera. He tingut un disgust de mort.

—Per què algú pot cremar una cosa així?
—El món es destrueix. En temps de pau, per l’especulació i la modernitat. I en temps de guerra, per les bombes. Te’n pose un exemple: el meravellós edifici de la policia, a la Gran Via de Ferran el Catòlic, el destrueix l’estat mateix folrant la façana amb uns aplacats terribles. El que deia la meua mare: “Manises noves.” És un principi destructiu que no hi ha manera d’aturar.

—D’això en ploreu molt, als vostres versos.
—Del primer vers, d’aquests vuit mil que tinc, fins al darrer.

—L’exemple mític és el de la destrucció de l’Hort de Motxo.
—Això va tenir molta transcendència perquè passà el 2004, el protagonista fou un alcalde socialista, un fill de puta, Diego Macià. Al llibre, sense nom, hi escric àvid i pèrfid. Els noms s’han de soterrar. Va actuar en contra del meu pare perquè jo havia treballat amb l’anterior alcalde, però també perquè era molt crític amb les seues actuacions destructives. Allò va ser la manera de fer-me callar. Vaig callar durant vint anys, perquè hi havia un pacte tàcit, però va tenir molta repercussió perquè en van parlar el Quico Mira, la Isabel-Clara Simó, el Josep-Vicent Marqués. Fins i tot, va arribar al congrés dels diputats, i alguns caps del PSOE, com Vicent Soler, intentaren de calmar aquella mala fera.

—Però el pla d’expropiació va tirar endavant.
—Parlem de batalles internes dins el PSOE. Quan vaig difondre què passava, tot el món progressista i sentimental s’hi va veure emmirallat. Un alcalde amenaça d’enviar la policia a un home de vuitanta-quatre anys com a venjança contra el seu fill. La policia no va venir, però, al final, va ser una victòria minsa. La meua germana hi tenia gats i gossos, jo hi tenia rosers. Vaig escriure un article a Serra d’Or i en més revistes exemplificant la destrossa en sis plantes de jardí. La destrucció de l’àmbit no és comparable amb el patiment de la meua germana. Hi havia la caseta on ella vivia amb els meus pares. L’ajuntament els deixà un roglet, però mon pare ja va dir que no hi podien estar juntament amb l’ajuntament.

—No hi heu tornat mai, a aquell lloc.
—Mon pare no hi va tornar mai. Li van fer una entrevista a El Mundo i va sortir a tota plana. Allò va esdevenir un símbol i tothom va veure les barbaritats que havien fet els ajuntaments socialistes i especialment el dels anys vuitanta i noranta. I tot allò desemboca el 2004 amb l’expulsió, manu militari, d’un avi de vuitanta-quatre anys de la casa on havia treballat i viscut i que havia heretat de son pare.

—Com la van fer, la destrossa?
—Hi va entrar un tractor i ho va llaurar tot. Tot el que tenia allà, els bibelots, els pontets, les passarel·les, els pontons de pedra que feia dos-cents anys que hi eren… Ho va arrasar tot i el tractor se’n va anar. I, després, ho van tenir deu anys buit. La casa va restar abandonada i hi van saquejar les coses antigues i de valor que hi havia: una cuina econòmica del 1920, de ferro forjat, un escurador de dos-cents anys de marbre… Tot va desaparèixer. En acabat hi posaren una institució per a xiquets amb problemes que feien cosetes de jardineria…

—Publiqueu l’obra poètica en vers a Adia, una editorial de poesia de Mallorca. Tot ben perifèric.
—Tenia clar que volia una editorial privada, no volia una institució pública. Crec que el que fan el Magnànim o el Gil Albert, per exemple, és meritori, però és massa efímer. Quan canvia el govern, ho trinxen tot. Confie que Pau Vadell, que té uns quaranta anys, puga tenir aquest llibre en catàleg vint anys més, que puga durar com l’Eneida, encara que jo no siga Virgili ni tinga un Cèsar darrere.

—Com va ser la vostra relació amb Vicent Andrés Estellés?
—Ens vam conèixer l’any 1975 i vam tenir molt de contacte. Les vegades que ha vingut a Elx, l’he acompanyat, i alguna vota, fins i tot, vaig anar a sa casa a dinar, a Mas i Ros. Em va apadrinar contínuament, però més encara m’han apadrinat Josep Mania Llompart i, d’una altra manera, perquè no el coneixia tant, Blai Bonet. Amb Martí i Pol ens escrivíem. Va haver-hi una època que els únics que feien cas a Estellés eren, a banda Joan Fuster, Sanchis Guarner i Eliseu Climent.

—Em fa l’efecte que teniu moltíssima memòria.
—Em fa mal. Molt de mal. Per a saber d’amor és la punta de l’iceberg, però per baix hi ha una massa de gel mil vegades més gran, i aquesta massa de gel absolutament poètica es diu “Diaris”. Els comence a escriure l’any 1963, quan tenia onze anys, i els continue escrivint. Això ho he publicat en una poètica [que és al volum de l’obra completa]. Fa deu anys vaig començar a revisar-me. El del 1990,que és el diari de Nova York, el vaig publicar, però això és una setmana. Són seixanta-dos anys escrivint diaris. Parlem d’una obra obligatòriament inèdita, obligatòriament pòstuma, de deu mil fulls. No és assaig. Hi explique coses com quan mon pare em du a operar-me de la gola… Tampoc no és l’obra completa de Pla ni Proust, que és més literatura. Això té el mateix interès que una guia de telèfons. Pot tenir utilitat com a document, document d’una època, va escriure Lliris Picó, que en va fer una ponència.

—Teniu pensat que es publiquen quan falteu?
—No. L’any 1990 en vaig refer un i el vaig presentar al premi Josep Pla, que és l’únic que ha premiat no-ficció. El vaig enviar a Joan Navarro, amb qui érem molt amics, i em va dir que no el podia publicar i va parlar de correcció política, perquè parlava de persones concretes i ell trobava que no tenia dret de publicar de qui havia estat amant o no. Va quedar finalista, del premi. Sort que no guanyà, perquè m’hauria clavat en un compromís.

—Dieu que no és literatura, però és poètic, com tot allò que escriviu.
—És poètic. Com t’he dit, no escric res que no siga poètic. Quan deia que l’alcalde era un fill de puta, era literatura pura. I tota la gent que llegia les meues cartes, també s’emocionava. No s’emociona ningú, si no és davant d’una obra poètica.

—La Festa d’Elx us marca i en sou un dels grans coneixedors.
—Com a símbol d’Elx, símbol del País Valencià, símbol del català, símbol de la llengua. Com a símbol del regne de Jaume I, com a símbol de la religiositat de l’edat mitjana, com a símbol de la laïcitat que tots practiquem i de la reconstrucció que intentem fer del país a partir del 1975.

—Sobta que, tan arrelada que és la festa…
—És mentida. Això forma part de la fantasia moruna.

—No és arrelada?
—No. Això ho diu la propaganda.

—Us ho deia perquè la festa, la litúrgia, és en català, però a Elx hi ha tanta gent que intenta d’amagar la catalanitat de la ciutat que em sembla una contradicció. “Ací no hem parlat mai català”, diuen.
—Per una banda, a Elx es produeix el que en termes de Joan Fuster és la gran defecció lingüística del País Valencià. I passa tant com a València i Alacant. Però hi ha un fenomen específic d’Elx, que és que als anys setanta la ciutat, que té 70.000 habitants, rep 70.000 immigrants. Hi vénen de Múrcia, d’Andalusia, de Castella… Molt pocs s’hi integren i parlen valencià. Però això només és part del problema. La burgesia il·licitana ja es caga en la llengua d’ençà del 1900, quan comença a muntar les grans fàbriques de calcer i d’indústries auxiliars. I encara s’hi caguen. I llavors passa que, per exemple, els meus cosins, que abandonen l’agricultura, es casen amb valencianoparlants, del segle XIII ençà parlant en valencià, i decideixen parlar castellà als fills. La defecció lingüística a Elx és acollonant. Però eixos mateixos industrials que es cagaven en la llengua, tenen clar que tenen els clients al Principat de Catalunya. I quan fan l’aeroport de l’Altet, molts dels representants que han de vendre llençols, sabates, etc., agafen l’avió a les set del matí, se’n van a Barcelona, fan la venda i tornen al vespre a Elx. Per tant, l’últim franquisme ja avançat, anys seixanta i setanta, és absolutament catalanista. Es caga en la llengua i parla als fills en castellà, però ell, que ha mamat la llengua, la parla. Són aquestes contradiccions que té tota societat.

—Actualment, com la veieu, la situació?
—Ara, Elx és dominada per Vox i per un PP que és beat pur i, per tant, la situació és exactament igual que la que teníem a tot Espanya en l’autarquia del 1939 al pla d’estabilització.

—Teniu esperança?
—Me la sua. Què puc durar, jo? Quatre anys, cinc, deu?

—No tindreu lectors per a la vostra obra, si la gent deixa de parlar i llegir en català.
—L’Eneida no la sabem llegir i la llegim. I no et dic res d’Homer… El grec d’Homer, ni els grecs d’ara saben llegir-lo. Per tant, una obra no va vinculada al fet que una població parle una llengua o una altra. És una cosa molt més profunda.

—Heu triat un vers de Gil de Biedma per titular la vostra obra completa. No amagueu la vostra homosexualitat, a la vostra obra.
—Ni l’amague ni en faig un camp de batalla, quan escric. Amb Fragments vaig tenir una experiència fabulosa de lectura de poemes en un institut de Campanar. M’hi va convidar Àlex Bataller. Jo no havia volgut llegir aquells poemes mai en públic perquè em resulten dolorosos. Tota la poesia que he escrit és profundament dolorosa. És absència, és pas del temps, és envelliment. Està escrit l’any 1985, en una època en què la història LGTBI no estava de moda ni totes les sèries tenien un gai o dos. Però vaig acceptar la proposta d’Àlex Bataller i vaig anar a llegir-ho i vam fer l’exercici que els adolescents de quinze anys o setze agafassen dos versos meus per compondre un poema nou. Hi havia xiquets a qui agradaven els xiquets, xiquetes a qui agradaven les xiquetes i xiquets a qui agradaven les xiquetes… Tot normal. Vaig acabar plorant veient com havien agafat aquells versos meus i els havien fet seus, com llegien el meu llibre, com me’l comentaven…

—Quan vau saber que volíeu ser arquitecte?
—Devia tenir catorze anys o quinze. El diari, el vaig començar amb onze.

—Podríem dir que l’arquitectura i la poesia van lligades perquè es busca la forma, les estructures…
—No ho sé, supose que sí.

—Esteu arrelat a la terra. Ploreu per la pèrdua de les arrels, potser són la metàfora dels fonaments d’una casa.
—Potser sí. No m’ho he preguntat. Mai he fet teoria. Ara escric una altra obra, també pòstuma i inconclusa, que es titula Poètica general i done pistes. Explique vers a vers. Tot allò de Margarit que t’he explicat dels mil versos, totes eixes circumstàncies, les explique. I també explique, amb noms i cognoms, a qui va dedicat i en quines circumstàncies, cada poema. Són fonts, circumstàncies, lectures que faig… Té un subtítol que és “Fonts, circumstàncies, lectures i no sé què”, dels versos que escric. Aleshores, això, igual que allò dels diaris. Com et deia, són avorridíssims i no es poden publicar perquè cada mes d’octubre explique que el cel és rosa o és blau. Tots els crepuscles són iguals a la tardor. No és una cosa fina, com el de Chirbes, per exemple, de tanta fama.

—No és finolis, el diari de Chirbes. És ben cru, amb descripcions molt explícites de la malaltia, dels dies finals…
—No l’he llegit tot, perquè no m’interessava. Perquè, a més, són pura literatura, i no m’interessa. M’interessa el document, no la literatura. Vaig començar amb París-Austerlitz, que se suposa que és molt dura i tal i tal altre, i tampoc no m’interessava. Crec que tot és fals.

—Diria que no.
—És que m’és igual, Esperança, no m’interessen gens.

—Què us interessa?
—Agustín García Calvo, Èsquil, tot Virgili… Les Èglogues de Virgili són el llibre de capçalera amb el qual em moriré, sobretot en la versió en vers traduïda per Llorenç Riber. M’interessa Pasolini. Pasolini és de veritat, no és aquestes coses que tenim ací, que la meitat són mentida. Pasolini és de veritat i ho paga. Ausiàs March és de veritat, m’interessa. Raimon és de veritat. Ell, quan canta “Al vent” i va al Palau, i tal i tal altre, tot allò és de veritat.

—Els vostres versos, són veritat?
—Tot és veritat. Rafa Ventura Melià em va fer una pregunta intel·ligent perquè m’estimava. Em va dir: “Pessoa diu que el poeta és un fingidor. Tu et consideres un fingidor?” Em vaig quedar pensant i li vaig dir que pensava que no, que el que escrivia era veritat. En unes altres entrevistes deia que només escrivia sobre les coses que se’m posaven damunt la taula i no podia defugir. Ho vaig agafar de Sábato, que també és un dels autors que són de veritat. La dictadura argentina és de veritat, com la de Franco. Sábato diu: “No escrigues ni una ratlla sobre un tema que no t’obsessione.” Només escric sobre temes que m’obsessionen. Però, després, quan vaig revisar Del temps present, que és una història d’amor vulgar, però els crítics benpensants i que m’estimen hi posen adjectius caritatius – com ara el Parcerisas, que parla d’una història pasoliniana quan, en realitat, és molt banal–, és una història de veritat.

—La podeu contar?
—Si jo no haguera heretat de ma mare una malaltia nerviosa que és la que m’origina l’escriptura a onze anys, i jo haguera tingut una història a trenta-cinc anys amb un mecànic de Torrellano que en té dinou, i estem una setmana per ací i per allà, i ens ho passem molt bé i peguem una dotzena de claus, això no origina mil versos. S’originen els mil versos perquè herete la malaltia de ma mare, que tenia el do de la paraula, però odiava els versos, i del meu avi herete la capacitat versadora. I continue pensant que és una història de quinze dies o tres setmanes que origina mil versos i la gent els llegeix i s’emociona. I ara torne a la pregunta de Rafa Ventura Melià.

—…
—Jo li conteste que no sóc un fingidor, perquè darrere hi ha una història de veritat, com totes les que conte en primera persona. I, al final, arribe a la conclusió que la història amorosa era de veritat. El que jo explique, no és de veritat. És veritat el que diu Pessoa, que sóc un fingidor. Però hi ha una cosa que sí que és veritat. Durant mesos i mesos no puc dormir. L’insomni és veritat. No prenia pastilles, feia versos. Després d’eixes tres setmanes més o menys gojoses, que tampoc no ho eren tant, ja m’ho deia Margarit, una vulgar història… Sí que era de veritat el dolor que m’acompanya al llarg d’un any o un any i mig, fins que vaig acabar el llibre i el vaig oblidar. És el mateix dolor que m’ha acompanyat fent poesia, fent diaris i ara fent un full setmanal sobre la vida destructiva de la ciutat.