22.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 22.10.2025 - 23:28
El jutge Manuel García-Castellón serà condecorat avui a l’Audiència espanyola. Rebrà un diploma i una insígnia en reconeixement de la trajectòria –que és plena de racons obscurs i d’intervencionisme polític— en aquest tribunal d’excepció que és hereu directe del Tribunal d’Ordre Públic franquista. El condecoren perquè es va jubilar ara fa un any, just després del fracàs sobtat de la causa que havia donat sentit als darrers anys de la seva carrera, la que perseguia els responsables del Tsunami Democràtic. García-Castellón va voler fer el darrer servei a la pàtria amb la imputació del delicte de terrorisme al president Carles Puigdemont i uns quants dirigents independentistes més, obstruint, entorpint, impedint l’aplicació de la llei d’amnistia. Però va cometre un error de principiant que va enterrar la causa. I tota l’amargor que arrossega l’expressa ara en un llibre que fa coincidir amb aquesta condecoració d’avui; un llibre on es presenta com a víctima d’una operació d’estat per a rendir-se davant els independentistes.
El llibre es titula Habla, para que se conozca. Del caso Banesto al Procés (1994-2024) i el publica Deusto el 28 d’octubre vinent, però VilaWeb ja l’ha pogut consultar. És un llibre breu que repassa la trajectòria professional d’aquest jutge, escrit en tercera persona amb algunes valoracions ocasionals de García-Castellón. I ho fa amb dos dels periodistes més agressius i més hostils de la dreta espanyola, Ernesto Sáenz de Buruaga (periodista de capçalera de José María Aznar en els anys més durs del govern del PP) i Luis del Val (comentarista polític que ha fet comparacions de l’independentisme català amb el nazisme i el totalitarisme i ha qualificat de malalts els homosexuals). I hi ha moments del llibre en què no queda clar qui parla dels tres, qui fa valoracions polítiques tan de dretes i tan manifestament amables amb el PP i hostils amb el govern del PSOE i (encara més) amb l’espai polític de Podem.
Tant hi fa, perquè va quedant clar que tots tres, García-Castellón, Sáenz de Buruaga i Del Val, respiren el mateix aire resclosit de ressentiment i una voluntat innegable de venjança pel mal que consideren que els independentistes i les “esquerres” han fet a Espanya (apel·len a “aquell funcionari que es rebel·la davant de la injustícia, aquell fiscal que es resisteix que la seva feina vagi contra el sentit comú…”). Però queda ben clar que és el jutge qui qualifica de “discurs exemplar” la intervenció de Felipe VI el 3 d’octubre del 2017, i que “en subratlla la importància de cadascuna de les paraules”, i que de l’Audiència espanyola estant García-Castellón fou qui més es va arremangar per castigar l’independentisme.
No en va, ell mateix reconeix en el llibre que al mateix temps que començava la presó i l’exili per als membres del govern del Primer d’Octubre començava “en paral·lel” una investigació contra els CDR, que va tenir caràcter prospectiu i que va implicar l’espionatge i el seguiment de desenes de persones de l’esquerra independentista durant dos anys i que va culminar poc abans de la publicació de la sentència del Suprem, amb les detencions de l’anomenada operació Judes per la qual encara hi ha una dotzena d’activistes acusats de terrorisme (pendents de què digui aviat el TJUE sobre la seva possible amnistia).
I impressiona de llegir en aquest llibre que el jutge que ha jugat més amb els ritmes polítics per a interferir en la dinàmica política interessadament, sigui capaç de treure’s del barret arguments inversemblants en què ell s’acaba presentant sempre com una víctima. Les detencions dels CDR per a inocular la por en les protestes post-sentència aleshores imminents ja tenien una intencionalitat clara. Però encara és més evident la intromissió política del jutge el novembre del 2024, quan publica la interlocutòria de rellançament de la causa del Tsunami i assenyala com a investigat per terrorisme el president Puigdemont i Marta Rovira, entre més. Perquè ho va fer el dia que era previst que es fes públic l’acord entre Junts i el PSOE per a la llei d’amnistia i per a investir Pedro Sánchez.
Ho va voler dinamitar tot. I encara ho presenta com un acte de coratge i de dignitat professional, perquè explica que es va plantejar d’ajornar aquella resolució tenint en compte la negociació política en marxa, però que ell es devia a l’interès general i no a les pressions. “Per què va trigar quatre anys a citar Puigdemont?”, es demanen els autors del llibre, que responen que la investigació suposadament ingent va cristal·litzar just aleshores, entre més coses perquè disposava “d’indicis sòlids a partir d’un informe de la Guàrdia Civil”. Un informe que no diuen que no assenyalava Puigdemont com a persona vinculada amb el Tsunami Democràtic. Fou ell, García-Castellón, qui l’hi va afegir en el darrer moment.
“Podria ser prevaricació”
En aquest llibre, que mira d’emblanquir la figura sinistra d’un jutge repressor de tots aquells que la dreta considera enemics d’Espanya, hi ha la justificació de l’actitud de García-Castellón en relació amb els casos de corrupció que afectaven dirigents del PP i que li van arribar a les mans. Els va anar deixant anar tots, i malgrat l’abundància de proves contra Cospedal en el cas d’espionatge contra l’ex-tresorer Luis Bárcenas, el jutge va refusar d’investigar-la. “El jutge d’instrucció ha d’evitar la pena del banc dels acusats si no hi ha fonaments sòlids per a portar algú a judici. Fer-ho sense prou elements indiciaris seria una frivolitat, fins i tot podria ser delictiu […]. Dit d’una altra manera: podria ser prevaricació.” Una norma d’exigència que no va aplicar mai, en cap cas, en els perseguits pel Tsunami.
Al contrari, va anar fent giragonses en la instrucció a mesura que anava avançant la negociació de la llei d’amnistia, per torpedinar-la. Ho va fer perquè no va poder impedir la investidura de Sánchez. I això ell ho explica des de l’òptica d’una víctima d’una operació d’estat. “Comença aquí l’operació d’estat més gran per a canviar el criteri d’un jutge sotmès als interessos estrictament electorals del partit en el govern que es recorda en democràcia”, diu García-Castellón.
Va portar la causa al límit, per impedir l’amnistia, fins que els advocats dels investigats, Gonzalo Boye, primer, i Marina Roig, després, van alertar d’un error del jutge a l’hora de prorrogar la causa el juliol del 2021. Ho va fer un dia tard, i això invalidava totes les actuacions posteriors a aquella data. Un error infantil en un jutge tan extraordinari com el que es dibuixa a Habla, para que se conozca. Com s’explica? Segons García-Castellón, perquè tenia entre mans una causa molt complexa amb moltes peces separades i no disposava de prou recursos per a fer-ho; perquè les dates en què s’havia de prorrogar la causa la majoria de funcionaris treballava des de casa i ningú no es va assabentar que s’acabava el termini. La culpa, dels altres.
La llei d’amnistia es va acabar aprovant i va entrar en vigor, i García-Castellón no ho podia suportar. “Per a García-Castellón fou molt trist veure l’estat als peus d’un presumpte delinqüent”, diu el llibre, que encara afegeix una consideració que crida molt l’atenció. Enmig dels laments per l’aprovació de la llei, i posant-ho en boca de García-Castellón, “la llei d’amnistia que atorgava impunitat als malversadors del procés independentista fou aprovada el juny del 2024.” És a dir, García-Castellón afirma allò que Pablo Llarena i Manuel Marchena es resisteixen a dir per poder negar l’amnistia als exiliats i als condemnats per malversació per l’1-O: que la llei amnistia, efectivament, el delicte de malversació vinculat a l’1-O. Tot plegat es redueix a una paraula, sí: prevaricació.
