Gabriel Garroum: “Per a l’Iran, és arriscat que s’allarguin les hostilitats”

El catalano-sirià Gabriel Garroum és investigador postdoctoral en relacions internacionals a la Universitat Pompeu Fabra i professor afiliat a l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals. En aquesta entrevista, Garroum analitza la manera com, després dels atacs dels Estats Units i Israel, la resposta de l’Iran ha produït una regionalització veloç del conflicte. Quines conseqüències pot tenir aquesta expansió, en un Llevant que ja era turbulent? En quins elements ens hem de fixar, aquests dies, per a interpretar bé la situació?

—Què us ha sorprès més, fins ara, d’aquesta rapidesa amb què s’ha intensificat el conflicte de l’Iran per tota la regió?
—Em sorprèn, per la magnitud, el moviment d’incloure-hi el golf Pèrsic. L’Iran ha vist aquest atac com una qüestió de supervivència, i segurament feia molt de temps que es preparava. L’última escalada va ser un punt d’inflexió important per a la cúpula del règim. Amb aquesta regionalització, l’Iran mira d’evitar que els països del golf Pèrsic se’n desentenguin, intenta que facin una mica de pressió perquè els Estats Units reconsiderin les coses i, mentrestant, guanyar temps. I això és substancial. A curt termini té molt de sentit, però per a l’Iran és arriscat que s’allarguin les hostilitats, perquè pot acabar-hi implicant fins i tot actors occidentals que considerin qüestionats els seus interessos.

—Ara com ara, hi ha informacions que diuen que els Emirats Àrabs Units i Catar miren de fer que Donald Trump afluixi una mica. Hem d’esperar que els països del golf Pèrsic provin de dissuadir els Estats Units?
—L’Iran pretén això. Si regionalitzes i col·lectivitzes els costos, és més probable que Catar, Bahrain, Kuwait o l’Aràbia Saudita diguin a Trump: “No em sembla bé, no hi entro, no continuïs.” Ara, també pot passar la contrària: que els països del golf Pèrsic ho vegin com un intent de l’Iran d’esquitxar actors que s’han mantingut neutrals i ho paeixin malament. Ara tens tres fronts: la situació a Teheran, la situació al Golf i la situació al Líban.

—Per què és particularment important la situació del Líban?
—Perquè, en certa manera, l’Hesbol·là ha fet un moviment arriscadíssim, per no dir suïcida en alguns aspectes. Ha dit: “Israel vol guerra? Doncs que en pateixi les conseqüències.” Per tant, s’ha mobilitzat i ha redoblat esforços per entrar en aquesta guerra, encara que sigui amb una capacitat molt minvada. És important perquè obre un front nou: ja hem vist atacs a Beirut, incursions terrestres al sud del Líban… En una escalada amb tants fronts i tants actors que ho llegeixen com un conflicte existencial, un pas mal calculat et porta a una situació de guerra oberta. 

—Fa la sensació que molts d’aquests actors han interpretat aquest moment històric com l’esclat definitiu del conflicte pel qual fa tant de temps que es preparen.
—Si mirem la retòrica israeliana, en aquest sentit, l’Iran fa quaranta anys que té armes nuclears. La persuasió constant a la Casa Blanca que l’Iran és el gran enemic existencial, que és a punt de tenir una bomba nuclear, que això ho canviaria tot, que s’ha d’atacar… Fa moltes dècades que ho sentim, això. Hi ha qüestions estructurals. L’Iran ha passat uns quants anys molt complicats internament, també a escala regional –mirem què li ha passat a l’Hesbol·là i què ha passat a Síria–, de manera que segurament Benjamin Netanyahu ha dit a Washington: “La finestra és ara. Nosaltres atacarem. No us quedeu fora.” Això destil·laven les paraules del secretari d’estat nord-americà, Marco Rubio. La lectura sempre és existencial, i això porta el llindar de l’escalada cada vegada més amunt.

—Amb aquest atac a l’Iran què penseu que vol aconseguir Israel a la regió?
—D’ençà del 7 d’octubre de 2023 que Israel actua amb una idea clara de consolidar una posició si no d’hegemonia, d’un domini molt marcat a la regió. I a Washington ja li sembla bé. Hem vist unes polítiques israelianes molt agressives. Netanyahu ha apujat el nivell de la tensió de manera unilateral en molts casos, fins al punt que els seus enemics, per mantenir la credibilitat, també l’han hagut d’anar elevant; si l’Iran no respon elevant el llistó després de l’últim atac, projecta debilitat. Ho hem vist a Gaza, a Síria, a l’Iran, al Líban. Ara mateix Israel té molts fronts i, alhora, una normalització diplomàtica amb molts països musulmans.

—En quina mesura això que passa ara és conseqüència dels acords d’Abraham, que havien de normalitzar les relacions entre Israel i països musulmans del Llevant?
—És un catalitzador important, i ja ho va ser per l’ofensiva d’Hamàs del 7 d’octubre. Una normalització diplomàtica amb l’Aràbia Saudita, per exemple, hauria canviat molt la perspectiva. La voluntat d’Israel de certificar una certa hegemonia amb mecanismes diplomàtics o bèl·lics fa que la regió sigui molt més volàtil.

—L’atac a l’Iran i la regionalització del conflicte en quin punt la deixa, aquesta normalització diplomàtica?
—Israel ja té una relació molt consolidada amb els Emirats en termes de seguretat i de tecnologia. La gran qüestió és la normalització amb l’Aràbia Saudita, país que té les dues ciutats més importants de l’islam, la Meca i Medina. Que els saudites normalitzessin les relacions amb Israel era molt difícil de gestionar per a l’Iran. En quin punt es troben ara aquests acords? Costa de dir. Hi ha hagut un genocidi, conflictes bèl·lics i debilitat regional; segurament tot restarà aturat un temps, però això no vol dir que sigui del tot descartat un acostament futur. 

—Hi ha països del golf Pèrsic, com els Emirats Àrabs Units o Catar, que han mirat de presentar-se com a llocs arrecerats, protegits de les turbulències de la regió. A ulls de molta gent potser perden ara aquesta posició. Hem d’esperar que tingui conseqüències polítiques?
—Molts d’aquests països depenen –si no íntegrament, en molt bona part– de la protecció americana, del punt de vista militar i de seguretat. Bona part de la seva capacitat de tracció internacional, i de ser un actor amb impacte, prové de la capacitat econòmica, financera i logística. Justament aquesta estratègia iraniana d’arrossegar-los els força a prendre decisions. És cert que pot servir a països que ja tenien ganes de guanyar autonomia, i que gaudien d’una certa puixança, com els Emirats i Catar, i que poden utilitzar la situació per a pressionar més en aquest paper regional. Però a alguns altres països aquesta escalada els pot portar a una situació molt complicada.

—Com ara?
—Bahrain, per exemple. Un país majoritàriament xiïta amb una monarquia sunnita. Ja hi va haver aixecaments durant les primaveres àrabs: l’exèrcit del Consell de Cooperació del Golf va entrar a Bahrain i va arrasar la revolta. Ara l’Iran també intenta jugar aquesta carta. Desestabilitzar. No es pot descartar que una de les conseqüències d’aquest conflicte siguin tensions internes en països com Bahrain, potser amb una nova onada de protestes importants contra la monarquia. 

—L’Irac també té majoria xiïta.
—Sí, però de l’Irac em sembla més interessant la qüestió kurda. Això s’ha pogut veure aquestes últimes hores. L’Iran té una minoria kurda i cal veure, en la relació amb el Kurdistan iraquià, com es desenvolupa aquestes setmanes vinents. Fins i tot l’Iran –si no ho recordo malament– ha dut a terme alguna incursió aèria sobre el Kurdistan iraquià i ha bombardejat algunes posicions. Aquesta mena d’escalades no són mai netes. És una fal·làcia dir que entraràs aèriament en un país, et carregaràs la cúpula, tot es posarà al seu lloc, agafaràs l’avantatge negociador i tiraràs endavant. Si això s’ha calculat així, no té cap sentit. I si s’ha calculat preveient, com sembla que es preveu, setmanes o mesos d’hostilitats, i per tant de costos, és molt gros. 

—Quins efectes pot tenir, tot plegat, per a Síria, poc més d’un any després de la caiguda de Baixar al-Assad?
—Síria es troba en un moment molt vulnerable. S’hi duu a terme una transició amb més ombres que llums. Una part del país és ocupada per Israel, que pressiona molt quant a l’arquitectura de seguretat. La lògica ens fa dir que no hi hauria d’haver cap element determinant, en el cas de Síria, però vés a saber. Si tens una ofensiva al sud del Líban, saps com comença però no saps quins efectes pot tenir a posteriori.

—La presència de bases militars nord-americanes era molt impopular en uns quants punts del golf Pèrsic, però al capdavall les acceptaven com una font de protecció. El fet que ara hagin estat els primers objectius de l’Iran en el conflicte pot canviar la situació?
—Encara és massa aviat per a dir-ho. És evident que països clau de la regió ja fa temps que tenen la idea clara d’augmentar la seva autonomia. Es veu clarament en el cas dels Emirats. D’aquí a donar per fet que la resposta iraniana farà que aturin els peus als Estats Units hi ha un bon tros. 

—L’alteració de les rutes a la mar Roja i el blocatge de l’estret d’Ormuz, de quina manera pot condicionar el paper que tindran els països del golf Pèrsic en la gestió d’aquesta guerra?
—Aquesta mena de situacions són molt volàtils. Si en qüestió de dos dies t’ha pujat el preu del gas i del petroli d’un 40%, quin serà el cost de mantenir una guerra llarga? Ja hi ha hagut algun gest per part de capitals europees que avisen que si això toca gaire més els seus interessos, hi entraran. Aquí la qüestió és si els costos són tan més elevats que els beneficis que algun actor digui: d’acord, asseguem-nos una altra vegada.

—Aquests dies, moltes anàlisis tracen un paral·lelisme entre l’atac dels Estats Units i Israel a l’Iran amb la intervenció de Líbia del 2011. L’hi veieu?
—No necessàriament, no m’agraden gaire aquesta mena de paral·lelismes. En el cas de l’Irac també el podríem fer, però no és el mateix. És cert que hi ha embolcalls narratius semblants, com la idea de fer fora un dictador sanguinari, però en el cas de Líbia o de l’Irac hi va haver una intervenció terrestre i aquí, no. El món no és el mateix. A Líbia es va invocar la responsabilitat de protegir, cosa que donava una certa cobertura normativa internacional. Era una doctrina promulgada per les Nacions Unides, de fet. A l’Iran tenim, senzillament, una il·legalitat internacional. No s’hi aplica ni el principi d’autodefensa, ni el de defensa preventiva ni el d’anticipatòria; cap dels tres no té cap base legal, en aquest cas. És una guerra purament de voluntat política.

—El paral·lelisme que hi tracen les anàlisis crítiques és una mica més genèric, potser: una altra intervenció nord-americana que de fet no protegeix la població civil del país intervingut i que no preveu que el desenllaç sigui una crisi de llarga durada.
—Això, segur. Aquest paral·lelisme sí que l’hi veig. Amb qualsevol intervenció, de fet, i més en les intervencions fetes per motius no sincers. La intervenció internacional com a mecanisme per a afrontar violacions de drets, o per a exercir la solidaritat internacional, o per a aplicar els principis de seguretat col·lectiva, ha de tenir un element autènticament col·lectiu. Fins i tot quan s’ha aplicat amb consens internacional i acord normatiu, ens hem ficat de peus a la galleda, fos a Líbia o als Balcans. A més, el mecanisme multilateral ja hi era. Només cal veure les paraules del ministre d’Afers Estrangers d’Oman.

—Les podeu recordar?
—Va dir que eren a punt d’arribar a un acord nuclear amb l’Iran. A punt. Una de dues: o es van entendre malament les concessions que faria l’Iran i hi va haver un error diplomàtic molt greu, o bé hi va haver un acte unilateral de mala fe nua i crua. Els mecanismes hi són, però si l’estratègia és de dinamitar canals diplomàtics establerts i mecanismes multilaterals en benefici d’una manera unilateral i molt més bel·licista d’entendre el món, això ens deixa sense eines. No fa tant que Israel va matar mitjancers internacionals.

—El fet que la resposta de l’Iran afecti també països que aparentment li són molt pròxims, com és el cas d’Oman, què ens diu?
—Que l’Iran mira de jugar totes les cartes que té, però és un error implicar-hi Oman. Si un país ha fet bé les coses en aquesta regió és Oman, que ha fet de mitjancer i que és vist com un actor honest.

—Hem fet molt poc cas de la guerra al Iemen, mediàticament. Podeu explicar quines conseqüències hi pot tenir la regionalització de la guerra a l’Iran?
—Dues coses bàsiques, però importants. Primer, el Iemen havia arribat a un punt de baixada de les hostilitats, en part gràcies a la normalització diplomàtica entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, i ara s’ha de veure fins a quin punt els iranians interpreten que els saudites s’han alineat amb els Estats Units. I segon, la qüestió dels hutis, una milícia xiïta molt important al Iemen, amb capacitats bèl·liques importants, que ja s’havien activat el 7 d’octubre per atacar interessos israelians. Ara això es reactiva. Com va passar a Síria, la guerra del Iemen ha esdevingut una guerra civil internacionalitzada.

—No us demano pronòstics, però en què ens hem de fixar per a interpretar bé els elements importants?
—Diria que en tres coses. Primera, on va la successió de Khamenei dins l’Iran. Veurem si apugen l’aposta amb un líder extremista que tanqui la porta a tota mena de negociació o si apareix una figura més pragmàtica que pugui reconduir la posició. Segona, qui porta la iniciativa de l’ofensiva: els Estats Units o Israel. I tercera, qualsevol derivada amb la situació al golf Pèrsic, perquè com més profundes siguin les conseqüències per a l’economia mundial, més opcions hi ha d’una mobilització armada molt més important.