Espero que hàgiu passat unes bones festes i hàgiu tingut una bona entrada d’any. Ens caldrà a tots, perquè alguns no s’han ennuegat només empassant-se els dotze grans de raïm sinó que ho vam fer dies abans en saber la nova notícia del Departament d’Educació.

 Aquesta vegada, es van esperar a anunciar-la el primer dia de vacances dels docents, no fos cas que poguéssim dir-hi alguna cosa. Tots els docents érem a casa quan vam llegir el següent titular: “Educació aprova la fusió d’assignatures de ciències de primer de batxillerat per al curs que ve”.

Només ens faltava deixar anar el mòbil de les mans i aplaudir.

Tenim entre nosaltres una decisió ja aprovada pels polítics de torn que s’omplen la boca dient que això serà una bona decisió per tal d’homologar els títols amb la resta d’Espanya. No fos cas que els catalans tinguéssim una mica més de coneixement de física o química que els altres. Deixeu que us ho expliqui millor.

Fins ara, a primer de batxillerat, s’impartien tres hores de física i tres de química, dues assignatures que, sent espavilats com sou, veureu que són assignatures ben diferents.

Però resulta que no, que la física i la química es poden impartir a la mateixa hora de manera que, en comptes de rebre tres hores de química i tres de física, l’alumnat rebrà només quatre hores en total. Quatre hores la setmana, i abans eren sis. Jo no sóc una fletxa en matemàtiques, però la resta és clara: eliminen dues hores, una de cada assignatura.

Malauradament, aquesta no és l’única assignatura que es fusiona. També passa amb la geologia i la biologia i ciència ambientals. Es fusionen i, de sis hores, passen a quatre.

Us preguntareu què passarà amb aquestes hores que tenim de sobres. Doncs seran optatives. I l’oferta d’optatives dependrà dels recursos que tingui cada centre, fet que potenciarà una desigualtat entre els alumnes.

Jo em pregunto: quin és el problema de tenir uns estudis diferents a Espanya i a Catalunya? Em direu que cal que siguin iguals per poder anar a treballar on vulguem del país i us donaré la raó, però, escolteu, també fem literatura catalana, aquí, i ells no en fan, eh? Però, ei, val més que no doni idees perquè veient com està el pati…

 Un altre canvi és el treball de recerca. El recordeu? Era un treball ben entretingut de fer. Triaves el tema que més t’interessava i en feies una recerca exhaustiva com si, de cop, fossis un periodista expert. Això passava perquè sabies que tenia un pes important: un 10% de la nota final. I t’hi escarrassaves de valent sabent això. Doncs espero que continuï passant ara, que serà una assignatura com una altra, amb el mateix pes que la resta.

 Això de fusionar assignatures que no tenen res a veure em fa patir. “Oh, tot són ciències.” És clar. Així, la llengua catalana i la castellana també es podran unir d’aquí a un temps, no? Tot són llengües.

I a primària unirem coneixement del medi natural amb les matemàtiques. Tot són ciències. I potser unirem l’educació física amb l’actitud al menjador. Tot són hàbits saludables.

Podem riure del tema, però no cal anar gaire lluny. Jo sóc mestra de música i cada trimestre m’he de posar d’acord amb la mestra d’educació plàstica per poder posar una nota als alumnes. Una nota que faci mitjana. És que tot és educació artística, sabeu? Per això, l’alumne que sap compondre música i tocar qualsevol instrument serà bo, seguríssim, pintant i dibuixant perspectives.

 Ho veieu, que no té cap mena de sentit? Per què un petit Mozart ha de veure un “AS” (“assoliment satisfactori”) a l’apartat d’educació artística? Perquè és nefast agafant un pinzell? De debò que volem donar aquesta informació tan esbiaixada a la família d’aquesta criatura? És clar que després podem posar algun comentari a sota i especificar-ho, però la nota ja queda escrita al seu informe.

 És com si vosaltres fóssiu boníssims cuinant però molt maldestres a l’hora de repartir els plats, de fer la feina de cambrer. Imagineu que us han sortit unes croquetes excel·lents, però trenqueu gots a l’hora de posar-los a taula. Doncs au, un 5. Un assoliment satisfactori. Perquè tot està englobat dins de l’assignatura “restaurant”. Fa ràbia o no?

 Sincerament, penso que hi ha un problema greu amb l’educació del nostre país, em plantejo si són conscients que tenen a les mans un poder espectacular perquè d’aquí en sortirà el futur de la nostra societat i tot dependrà d’aquestes persones.

M’ho plantejo, sobretot, quan hi ha decisions com aquesta, o com la devaluació de l’assignatura de filosofia, o amb idees estrambòtiques que, per sort, no han arribat enlloc. Però, tot i no ser aplicades, m’esgarrifa pensar que els han passat pel cap. Recordeu allò de “en procés d’assoliment” per a no dir que aquell alumne no ha assolit aquella assignatura? O una de les noves: que la literatura catalana i castellana passin a ser optatives. A algú se li va il·luminar la bombeta, va pensar que era una bona idea, i ho va dir en veu alta, eh? S’ha de ser valent… o inconscient.

 En fi, sempre s’ha comentat que tenim uns excel·lents professionals en ciències a Catalunya i no tinc cap dubte que és gràcies a l’educació que reben i al seu esforç per poder aprovar aquestes assignatures (que té molt de mèrit, perquè jo, per exemple, us asseguro que no podria). Però perquè els futurs investigadors, metges, infermers, tècnics de laboratori, especialistes en recerca i desenvolupament, astrofísics, químics, bioquímics, etc., s’esforcin per aprovar i obtenir coneixement, cal que no només ells valorin aquestes matèries, cal que també ho faci qui ho decideix tot i s’asseu damunt nostre: el Departament d’Educació.