19.11.2025 - 21:40
De vegades, les dates manen. De vegades com ara, que escric sabent que això es publicarà dijous, i que dijous serà 20 de novembre i que enguany, com que en fa cinquanta que per fi es va morir el dictador espanyol Francisco Franco, segurament parlarem menys de l’aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc (l’any 1490, a València) i més d’això altre, del xampany obert aquell dia i el següent (jo no sé si el record que en guardo s’ha anat construint a còpia de sentir-ho explicar, però en retinc les imatges i m’agrada: gent a casa, els amics dels pares, veïns entrant i sortint i crits i alegria). Parlarem del xampany i també de les llargues, llarguíssimes dècades que l’havien precedit. De l’ofec i del silenci i dels morts que van voler que oblidéssim. De la persecució sistemàtica. De la pàtina de misèria (misèria moral i misèria material i misèria pertot) que ens va quedar incrustada a l’ànima i a les coses, la maleïda pàtina que tant costa d’esbandir.
Parlarem de Franco i del franquisme i és lògic que així sigui i és clar que s’ha de fer. Jo mateixa hi encarrilava l’article, d’entrada. Però aleshores he pensat en una altra evidència: que la fi del botxí no va significar la fi de la seva obra, que la carcassa espanyola va romandre intacta amb un simple canvi de nom (el Tribunal de Orden Público que plop! el 4 de gener de l’any 1977 es va passar a anomenar Audiencia Nacional n’és un exemple dels més gràfics), i que parlar de Francisco Franco sense esmentar el personatge que el va succeir per designació directa al capdavant del seu estat seria una gran inexactitud, una incompleció, un no acabar d’entendre (o de deixar entendre) res.
A més a més, de fet, la monarquia que ara tenen també celebra aniversari: tot just passats dos dies de la mort del dictador, es va fer efectiu allò que Franco havia establert el juliol de 1969, quan havia designat Juan Carlos de Borbó com a successor seu a títol de rei (tot seguint aquella Llei Fonamental, així en van dir, de Sucesión en la Jefatura del Estado, que el BOE va publicar l’any 1947: lligat i ben lligat). He escrit “celebra” i no és una manera de dir, perquè els borbons faran els seus actes d’estat i les seves cosetes (sopar familiar, repartiment de premis, etc.) justament el 21 i el 22 de novembre, que és el seu aniversari.
L’aniversari dels hereus directes de Franco.
Que és el que són.
Per acabar de reblar el clau, l’ex-rei i pare de l’actual, Juan-Carlos-el-mata-ossos-fets-emborratxar-abans, aprofita l’aniversari per publicar llibre de memòries i, a banda d’escampar-hi perles com ara “vaig donar la llibertat als espanyols instaurant la democràcia” (és que, per parts i sencera, és ben digna d’anàlisi, aquesta jocosa frase!), no s’està de reconèixer el lligam que manté amb el dictador Franco. Més que això, l’agraïment: “Vaig poder ser rei gràcies a ell.” El respecte: “El respectava enormement, n’apreciava la intel·ligència i el sentit polític. […] Mai no vaig deixar que ningú el critiqués davant meu.” O l’admiració per haver-se mantingut aferrat al tron de dictador: “Ningú no va poder destronar-lo, ni tan sols desestabilitzar-lo, la qual cosa, durant tant de temps, és un assoliment.”
Un assoliment, diu.
Que no és que se li hagin escapat, aquestes afirmacions, ni el desvergonyiment de mostrar la relació amb el dictador sanguinari pràcticament en termes de pare i fill, ni res, no és allò que vas xerrant i ups, això no ho hauria d’haver dit, sinó que les ha dictades i les ha revisades i les ha volgudes publicar en forma de llibre. Perquè en quedi constància. Per si de cas hi havia encara algú que no se n’hagués adonat, del calat de la cosa successòria en la màxima autoritat de l’estat espanyol.
En fi. I en Pablo Hasel que hi ha al títol de l’article, què? Doncs això: en Pablo Hasel. Que no podia escriure “rei espanyol” sense escriure també Pablo Hasel. Perquè el 16 de febrer de l’any que ve en farà cinc que el tenen tancat a la presó. Cinc anys. Aquesta persecució, aquest acarnissament contra un raper precisament per rapejar. Per rapejar contra el Borbó. Aquesta definició del règim.
I ja està. Perquè sobre allò concret de l’aniversari, sobre els cinquanta anys que fa d’aquell novembre, de vegades penso que ja està tot dit des que en Joan Brossa va escriure aquell poema que du data específica, 20 de novembre de 1975, i que va titular “Final!” (si, a sobre, hi poseu la veu d’en Miguel Poveda, és que s’acaba d’arrodonir):
—Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
