Francesca Llopis: “Jo sóc una franctiradora”

Pot formar part d’un escamot polític, ser l’autora d’una obra al MNAC o protagonitzar un documentari sobre l’amor i el Tinder. L’artista Francesca Llopis (Barcelona, 1956) treballa per mantenir entrenada la innocència i l’esperit lliure, de franctiradora, com diu. Formada a l’escola EINA, la seva carrera comença als anys vuitanta a Barcelona, des d’on va viatjar a Varsòvia, Berlín, el Japó i Corea. Ara mostra Dins per dins al MNAC, en el marc del festival Loop, fins el 20 de març. Una obra inspirada en una casa ubicada a l’espai natural de la Ricarda, que recull bona part de la seva pràctica artística recent. Llopis ha fet instal·lacions per Òmnium Cultural al festival Llum de Barcelona, al museu Picasso dins el festival Big Draw i amb l’Ajuntament de Barcelona amb la instal·lació “Llum!” al castell de Montjuïc, entre més. Reconeix que va ser el seu pare qui la va introduir a la pintura amb l’Escola d’Olot. Quan tenia setze anys va anar a Londres i va veure per primera vegada una pintura de Van Gogh. Veure la petjada i els dits de l’artista plasmats en aquell quadre la va emocionar.

—Al MNAC presenteu l’obra Dins per dins, una intervenció formada per un vídeo i un conjunt de fotografies a la Casa Gomis Bertrand de la Ricarda, al Prat de Llobregat. Per què?
—Entre els seixanta i els setanta hi havia un grup d’artistes, el Club 49, format per gent com Mestres Quadreny, Robert Gerhard, Carles Santos, Miró i Brossa, que es reunien en aquesta casa per fer música i accions. El propietari de la casa, el senyor Gomis, també hi formava part, era una mena de mecenes. Hi ha tota una documentació sobre aquesta casa i la seva història. Eren aquelles coses que passaven a l’època de la dictadura. Si hi havia un reducte privat on es podien fer coses, es feien, perquè a l’espai públic era impossible. Ara la casa forma part d’un espai amenaçat perquè hi passa un avió cada tres minuts. Està contaminada pels avions i és com si hagués quedat obsoleta. El sistema d’il·luminació, de calefacció i d’aigua és molt antic. L’amenaça és la casa i tota la finca! I encara tenen la cara de dir que si amplien l’aeroport, no passarà res, perquè totes aquestes aus diuen que les portaran al Delta de l’Ebre!

—En parleu, en aquesta peça, de l’amenaça? De l’amenaça al medi l’amenaça a l’esperit artístic?
—Sí, parlo de totes dues coses. Un edifici com aquest hauria de ser un museu, perquè és excepcional. Vull fer valdre l’arquitectura. Sense parlar de la gran arquitectura sinó dels seus elements gairebé privats i íntims. D’alguna manera, mostro que és una casa d’ombres i taques. Hi ha una certa melancolia.

—Teniu algun vincle amb la Ricarda?
—La casa me la vaig trobar per atzar. La gent de Barcelona hi anem sovint, perquè és l’espai natural que més a prop queda de la ciutat. Hi pots anar en metro o en bus. Surts de tot el conglomerat que és Mercabarna i quan travesses el riu ja ets en un paratge que és totalment diferent. Jo no soc d’allà, però el vincle que hi tinc és amb l’arquitectura. Vaig estudiar a l’escola EINA, que és una escola molt similar a la Bauhaus. Fèiem art i disseny, però l’arquitectura ens era molt propera. Jo vaig treballar durant un temps fent interiorisme, molt a prop de l’arquitectura. L’arquitectura racionalista era molt forta i teníem molt present el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

—Però vau començar pintant.
—Sí, jo vaig començar a treballar amb la pintura. Era alumna de Ràfols-Casamada i en aquell moment feia una pintura que era una abstracció lírica. Quan me’n vaig anar a Varsòvia, vaig viure el cop d’estat de l’any 1981 i vaig tenir un xoc emocional i cultural. Em vaig trobar els tancs envoltant la ciutat i vaig fer un canvi radical. Vaig començar a pintar màquines. En certa manera, aquestes màquines ja eren al meu cap.

—Per què?
—El meu pare era un home que construïa forns de pa i estava vinculat a la maquinària. Ernesto Ventós té una peça meva i jo li deia: aquesta peça fa olor de ferro perquè són màquines de ferro. Quan vaig tornar de Varsòvia me’n vaig anar a treballar al port de Barcelona per veure de prop màquines i grues.

—Sembla que cada viatge que heu fet us ha portat una descoberta.
—Sí, els viatges donen peu a descobertes importants. Potser d’aspectes que ja tenies però que no havies vist. Jo els veig com un punt d’inflexió. És un moment de soledat, de molta autoreflexió, de veure coses que no has vist, de connectar. I fas molta feina. Jo he fet molta feina viatjant. També te’n vas a llocs a buscar coses que tu tens darrere. Perquè si no, no faries aquell viatge.

—Què us emporteu de l’Àsia, sobretot del Japó i Corea?
—Aquests països m’interessen per aquesta estètica essencialista i minimalista tan potent. A mi no m’agrada la cuina de la pintura. Els japonesos tenen una gran escola perquè són molt de traç i de tinta. Jo volia que em vingués a buscar un extraterrestre i em portes al Japó, però això no va passar, i finalment me’n vaig anar-hi jo. I qui va ser una extraterrestre vaig ser jo! Allà vaig poder treballar als temples, que és una cosa que no havia fet mai. Perquè aquí els temples no agraden. Vaig fer unes performances col·lectives i algú em va proposar de fer una residència a Busan, on van anar a parar molts refugiats de Corea del Nord, i eren unes fabel·les. Allà vaig fer una residència amb una persona que és especialista en tinta. I ell utilitzava el cos com a contenidor de tinta. Es posava tinta a la boca i llavors pintava escopint-la. Buf! Jo, després, he fet explosions amb la tinta amb les mans fins que el paper s’estripa i és una obra que es titula: Nosaltres i l’estat de les coses. D’alguna manera, com que és tinta negra, et porta a pensar en la crisi del petroli. De fet, quan vaig veure aquesta casa de la Ricarda, alguns detalls em recordaven les cases japoneses.

—I de Varsòvia?
— A Varsòvia hi vaig anar a fer escenografia amb la pintura. Quan vaig tornar-ne, ja no podia pintar de la mateixa manera. Després me’n vaig anar a Berlín i vaig veure una gran exposició sobre el neoexpressionisme alemany. M’hi vaig sentir identificada. M’hi sentia molt més que amb la transvanguarda italiana de l’època. L’expressionisme parla molt de la ciutat, del que representa la cultura urbana, i això m’interpel·lava.

—En aquell moment quins debats hi havia sobre la ciutat o la cultura urbana?
—Penseu que quan jo vaig anar a Berlín encara hi havia el mur i la guerra freda. Era el principi dels anys vuitanta. Nosaltres acabàvem de sortir de la dictadura. Era una època en què ens l’anaven fotent, que si l’OTAN, que si no sé què. Ens l’anaven colant una darrere l’altra. Hi havia un esperit polític en la pintura, encara, però podríem dir que ens havíem despolititzat una mica perquè havíem guanyat la llibertat, tot i que després vam tenir un altre desencís. Eren moments molt efervescents, amb l’underground i els feminismes. Encara que sense un duro fèiem moltes coses. Jo vaig muntar la revista Àrtics amb uns col·legues, amb Jordi Colomé, Vicenç Altaió, Joaquim Pibernat. Vam muntar el Saló de Tardor, perquè els artistes joves no teníem on exposar. No havies de passar pels conductes de les institucions.

—Què creieu que ha passat en aquests quaranta anys?
—Les institucions han pres molt poder. Els artistes treballàvem sense haver de donar gaires explicacions. Ara hi ha un element que ha pres molta importància, que són els comissaris o els curadors. Ells tenen un discurs que és molt a prop dels artistes amb els quals treballen. Llavors, hi ha poca distància entre el que diu el curador i el que diu l’artista.

—És possible ser sempre al marge?
—Jo em veig com una franctiradora. Vaig força per lliure. Hi ha moments amunt, i moments avall. Ara tinc aquest magnífic projecte al MNAC, però hi ha hagut moments que no he tingut res de res. Però com que tens un fil, sempre el vas trobant. Això que jo faig en la meva vida és com un gran brodat. Ara brodes un trosset, ara vas cap a l’altre extrem, i així vas construint una gran peça, que forma tot un sistema.

—Aquesta última peça quin lloc ocuparia?
—Doncs un lloc important, crec. I espero que no sigui l’última. Fer un treball amb la pintura o el dibuix se’m feia carregós. En canvi, el vídeo em permetia d’explorar l’espai, que és un tema que m’interessa molt. Les performances són com taques, ombres que envaeixen. Habitants, records que queden, presències que acaronen la casa, que gairebé li fan l’amor. Però aquesta obra sorgeix de la pintura, perquè les meves obres totes surten de la pintura. Diria que el vídeo que faig és gairebé com construir una pintura. Als anys vuitanta, jo feia figures més esquemàtiques, com insectes que circulaven per dins d’aquelles arquitectures. Va haver-hi un moment que aquestes figures eren com autoretrats.

—I si tot surt de la pintura, quina va ser la primera relació amb la pintura?
—A casa hi havia molta pintura. Els meus pares compraven pintura. Una de les que recordo que sempre em va fascinar molt era una pintura de Nonell. Era una nena d’una mida com la meva amb un traç molt bàsic però molt bonic. I després, una altra pintura de Fortuny a l’escala de casa i que era un grup de micos o goril·les. Últimament, he preguntat a la meva mare on és aquesta pintura i em diu que ni la recorda. Començo a pensar que he estat jo, que me l’he muntada al meu cap! [Riem.] M’ha passat una altra vegada. Perquè jo visc davant de l’Arc de Triomf i un rebesavi meu va treballar com a paleta o mestre d’obres i jo recordo que a casa meva hi havia els plànols de l’Arc del Triomf i també ho vaig preguntar a la meva mare. I em va dir: no hi han estat mai, aquests plànols, aquí. I jo, tota la vida pensant-hi!

—Teniu molta imaginació?
—Jo era una persona malalta, em passava el dia al llit, amb pneumònies i xarampions. Un record molt pictòric o molt fílmic era que quan vaig tenir la meningitis em passava hores mirant el sostre perquè no podia moure’m del llit. I a partir d’una hora, s’il·luminava el sostre i, pam, començaven a passar coses. Taxis, autobusos, gent. Era l’hora de la màgia.

—Creieu que l’art està despolitzat ara?
—Jo no crec que estigui despolititzat. Es parla molt dels feminismes o de les racialitzacions o neocolonialismes. Potser la música sí que està més despolitizada. Potser no es parla prou del que passa aquí. Ho comparo la música dels anys setanta i hi ha molta diferència. Evidentment, tenim Valtònyc i Hasel, però poca gent més.

—Encara costa parlar dels presos polítics i de l’exili per mitjà de l’art?
—En les arts visuals s’han fet accions molt fortes, com la del pavelló de Venècia. Que si no portaves el carnet espanyol no podies entrar-hi a veure-la. També hi ha hagut propostes com l’exposició de les urnes, en què vaig participar, amb un total de cinquanta-cinc artistes. Però és cert que la mateixa exposició va ser censurada moltes vegades. Hi havia espais públics que no l’acceptaven i això ja és un símptoma que no se’n pot parlar, i si en parles, tens problemes. Jo no vull dir noms, però les institucions del país i de la ciutat no fan exposicions parlant d’aquest tema. És un tabú. Potser també és un reflex de com està el país, perquè ja ho veieu.

—Esteu compromesa amb la independència?
—Jo he format part d’un escamot i tot! Amb altres artistes i activistes després de l’1-O vam fer unes quantes accions.

—La vostra obra té un component polític important.
—Ara, per exemple, preparo una peça que es diu “Llum”. És una peça que vaig fer per primera vegada al pati d’armes de Montjuïc, un espai on hi ha hagut molta gent torturada. El meu avi era mestre de la Mancomunitat i, com que era republicà, el van denunciar i va ser allà. Quan em van encomanar la peça, per a mi va ser dur, perquè era un espai molt poc agradable, però al final vaig pensar que era millor actuar i no deixar-ho passar. Llavors em va venir la idea d’il·luminar la memòria política que hi ha allà. Per això vaig pensar amb la paraula “llum”. Que és l’última paraula que va dir el Salvat-Papasseit abans de morir. Va dir: “llum, llum!” Ja la devia veure i la va dir. Aquesta peça me l’han demanada a Manresa per al festival Jardins de Llum, destinat a les íñigas, que són les dones que van tenir cura d’Ignasi de Loiola. Hi ha l’Eugènia Balcells i jo, que fem unes instal·lacions específiques. I hi haurà molta presència del color groc per vincular-ho amb qüestions polítiques.

—Quan comença la vostra consciència feminista?
—És difícil no ser feminista quan ets dona. Jo no ho entenc. Per mi se n’ha de ser per natura. Era tan important lluitar-ho. Vam fer la primera exposició a Madrid amb cinc artistes d’un grup que es deia Las chicas. Cinc noies exposant juntes en una galeria privada! A més, els fèiem gràcia. Perquè per a ells era estrany que hi hagués cinc dones que sortíssim amb aquest ímpetu i aquesta pintura tan potent. Havíem de lluitar contra les imposicions familiars, perquè si no, hauria acabat casada i amb una família. Que no hi tinc res en contra, eh? Que facin el que vulguin. Però no era el meu pla. Hauríem acabat vivint com una família burgesa. Jo tenia clar des de petita que no ho volia, això.

—Ser casada i ser artista és incompatible?
—No, no. És compatible. Això no ho dic. Jo crec que encara que et casis, si tens davant una cosa molt clara, la fas igualment. Aquesta amiga es va casar perquè estava enamorada i ja està. Però fa i desfà el que vol.

—Alba Sotorra estrenarà aviat un documentari en el qual parleu de l’amor. Com es viu l’amor a seixanta anys?
—Fins fa deu anys sempre he viscut amb parella. Des d’aleshores, ha canviat, i la veritat és que ho trobo molt a faltar. Tenir una relació emocional sempre ha estat una cosa constructiva, per a mi. És cert que he hagut de posar molt a lloc aquests homes. N’he tingut dos o tres que han estat importants. Quan tens una relació amb algú, sobretot si no és artista, has de defensar molt el teu espai. Bé, i si és artista, també, l’has de defensar més i tot, per no ser absorbida. Jo tinc una filla i quan se’n va anar a Berlín sí que va ser un xoc. No una depressió, però sí que hi va haver allò del niu buit.

—En el documentari parleu de les aplicacions per lligar. Quina ha estat la vostra experiència amb aquestes xarxes?
—Fa temps vaig decidir que eren una pèrdua de temps. A mi no m’han servit i no crec que serveixin. Aquestes aplicacions fan que a les persones els costi més comunicar-se. Et muntes una història que és falsa. Això ens limita per a coses més boniques, com quedar a la platja. Ja en tenim prou, de pantalla! Aquestes aplicacions demostren la soledat que tenim i com n’és, de difícil, comunicar-nos amb les persones de tu a tu. És molt difícil que amb uns algoritmes trobis algú amb qui establir una relació.

—Què n’heu après, de les relacions?
—Que sóc una persona més difícil que no em pensava. Sóc molt exigent, tant amb mi com amb els altres. Però és cert que el primer compromís que tinc és amb el meu projecte artístic, bé, i també polític.

—Quins artistes contemporanis vostres us agraden?
—Ferran Garcia Sevilla és un artista que em motiva una barbaritat. Som molt amics. A més, és una mina de coneixement. I té una energia que no se l’acaba! Jo Milne és una artista escocesa establerta aquí que fa una pintura abstracta, però vinculada a xarxes amb motius científics. A mi m’agrada molt Nancy Spiro, una gran pintora, que pintava explosions de guerra i avions. Després, va passar a fer aquestes figures que parlaven de la violència contra les dones.

—Què ha de tenir un artista que us interessi?
—Ha de transmetre una poètica, que per a mi això és l’art. I parlar d’allò que li interessi com si fos una ofrena. El que fem els artistes és una ofrena. Tampoc és que siguem filòsofs. A mi m’agrada treballar amb gent que m’aporta coses i que m’acaba l’obra. Per això, quan vinc al MNAC, m’agrada molt veure les reaccions de la gent i què diuen després de veure l’obra. En canvi, amb la pintura, com que no és tan evident, les respostes i els pensaments són més curiosos. Davant d’una pintura, la gent veu coses que tu ni tan sols has vist.

—Que no era la vostra intenció reflectir-les.
—Sí, però que en el fons també hi són, allà dins.

—Ja ho tindríem.
—Ja? No sé si havia de dir alguna cosa fonamental.