Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Francesc Tosquelles (1912-1994) i Frantz Fanon (1925-1961), psiquiatres, treballant junts al sanatori francès de Saint-Alban, on el metge de Reus havia trobat aixopluc el 1939. Dimarts, uns quants vam veure ‘Une politique de la folie’ (‘Una política de la bogeria’), film de François Pain, J. C. Polack i Danièle Sivadon, del 1989, amb el suport d’un ampli grup de seguidors i vindicadors del terapeuta social que vam perdre amb la desfeta de la República. Fanon no hi és esmentat, per això em permeto de complementar-ho aquí. Ni tampoc no es parla del gran mèrit, avui internacional, de la feina del doctor Tosquelles a França en el seu camp, la psicoteràpia institucional, des del 1940 fins com aquell qui diu la seva mort, ja que no feia diferència entre viure i treballar. La pel·lícula té més aviat l’objectiu de recollir la singularíssima paraula de Tosquelles, el que deia i sobretot com ho deia, amb aquell francès macarrònic que va negar-se a polir per raons de pes, perquè els seus pacients poguessin captar que també el terapeuta arrossegava una ferida, l’exili.

francesctosquelles

Així, el film és una llarga entrevista, una necessitat certa en el cas de Tosquelles. Abans que posar-se a escriure i sistematitzar coneixements i les teories que els sustentaven, el doctor preferia escriure de poetes. Tosquelles és un ‘mix’ formidable d’allò que va moure la seva joventut: catalanisme, marxisme d’inspiració llibertària, surrealisme. Va fer un estudi sensacional de ’Aurèlia o El somni i la vida’ (1855) de Gerard de Nerval, un dels llibres de capçalera del primer surrealisme. I un de no menys notable i per a nosaltres important, del 1985, sobre el poema ‘In Memoriam’ de Gabriel Ferrater, que també era de Reus i que, en aquest llarg poema narratiu, fa un recompte dels inicis de la guerra a la vila, quan ell era un nen de catorze anys i el Tosquelles de vint-i-quatre s’enrolava amb el seu partit, el POUM, cap al front. On va ser aviat cap dels serveis psiquiàtrics de l’exèrcit de la República. Cadascuna de les coses que Tosquelles diu al documental és d’aquelles que et fan pensar i necessites repensar. Per no parlar del seu portentós sentit de l’humor, que cada dos per tres et fa petar de riure.

I així arribarem a Fanon. Tosquelles deia coses com ara (cito de memòria): ‘La meva feina [a Saint-Alban] consistia que una religiosa fos una religiosa i un comunista fos un comunista.’ S’atura, espera l’efecte que et fa, continua: ‘La meva feina consisteix que cada persona sigui allò que és, allò que pugna per ser, allò que millor pot ser. Si és una monja, que no sigui una buròcrata sinó una religiosa; si és un comunista, que no sigui un socialista radical…’ I si qui tenia al costat era un psiquiatre negre de la Martinica, Frantz Fanon, que fos ell mateix, que pogués ser allò de més bo que hi havia en ell.

frantzfanon

Fanon tenia entre cella i cella que les idees de Freud no eren aplicables sense més ni més fora del món blanc, però temia dir-ho, que ell provenia de la colònia, era un negre que per miracle havia arribat a ser metge. Per sort, a la Martinica només hi havia una plaça per a un psiquiatre i com que era ocupada Fanon va ser enviat a Saint-Alban.

L’encontre i la feina al costat del doctor Tosquelles van ser decisius per a esdevenir l’autor de ‘Els condemnats de la terra’, el seu llibre gairebé pòstum, publicat el 1961, que seria obra de capçalera dels processos de descolonització i d’independència, Algèria la primera. Fanon no és història passada, com no ho és tampoc Tosquelles. No són mòmies d’un passat revolucionari que poc o molt va guanyar la partida a la Història i que després, ja se sap, han estat convertits en clixés. Viuen, resisteixen. Si els tornem a llegir, si els tornem a sentir. Com ara la frase final que tanca l’entrevista filmada a Francesc Tosquelles: ‘Amb els anys, he arribat a la conclusió que l’actitud del proletariat està més vinculada a l’inconscient que no pas a la presa de consciència.’

Diguem proletariat, diguem un altre col·lectiu. Vistos i viscuts els últims quatre 11-S que han guiat i guien el procés català present, li dono tota la raó. Hi ha coses d’aquest procés que no s’expliquen per la consciència i prou, aquest procés ve de lluny i ara ha fet emergir tantes coses, reprimides en l’inconscient, que pugnen, de nou, per ser visibles. Hi pugnen més, al meu entendre, que quan el mouen en exclusiva, el procés, les preses de consciència.

Per no parlar d’una altra constatació tosquelliana: els peus pensen més que no pas el cap, el que pensem depèn en realitat de com i per on ens hem mogut i ens movem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.