Fa un any i mig, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) presentava El món interior, una reflexió europea sobre la pervivència de la història i el fantasma mai esvaït de la guerra. Llavors, acabava de ser pare d’en Juli, nascut a Graz, la ciutat austríaca on s’acabaven d’instal·lar. El llibre també era un llegat de tot allò que havien viscut el seu pare i la seva mare fins aquell moment. Ara Serés torna a Catalunya per presentar-hi El primer any (Proa), un volum que segueix el rastre de l’anterior, en què, amb el pretext dels primers dotze mesos de la criatura, s’interroga sobre la paternitat –i el fet de ser pare a cinquanta anys–, la identitat, la família, amb una pregunta clau: per què tenim fills? El llibre, on ressona també la història europea, és al capdavall un assaig sobre l’esperança.

—Voldria començar per una xifra, que és 1.642. Són els quilòmetres que hi ha entre Barcelona i Graz.
—Des de Saidí són 1.800, els mateixos que hi ha de Graz a la frontera russa. En tot cas, és una distància. I una distància que comença a pesar. Són molts quilòmetres. Normalment, els fem amb cotxe, i ho aprofites per veure ciutats, no els fem en avió, però t’adones de la distància real.

—Ara en Juli, el vostre fill, és a Graz, i vós sou a Barcelona. Com viviu aquesta separació?
—Això és pesat perquè no pots reaccionar ràpidament. És una distància real, no és una broma. No són tres hores de cotxe, és una distància que has de planificar. I una distància cultural, i fins i tot històrica. T’adones de la història. El pòsit cultural, el pòsit social i econòmic que hi ha en cadascun d’aquests països que travesses: el sud de França, el nord d’Itàlia, fins que no arribes a Àustria. És una experiència europea.

—És la primera vegada que sou tants dies lluny d’ell?
—No, però és la vegada que m’ha costat més. Quan vaig venir a presentar El món interior, no hi havia tanta consciència de la separació. Però ara sí que ja em costa.

—Tot just després del naixement d’en Juli, pregunteu a la llevadora per què tenim fills.
—La qüestió no és meva, sinó que apareix en els escrits d’un metge, el doctor Haslinger, que atén un part difícil i rep aquesta pregunta de l’avi de la criatura. El metge diu que sabem com funcionen els cossos, tenim clara la teoria sobre com un espermatozou i un òvul es troben, però el fet de per què tenim fills continua essent un misteri. Aquesta pregunta queda sense respondre, i per això aprofito per fer-la a la llevadora. Ella diu que, com que es dedica això, ha de tenir una resposta, i diu que és per expandir l’amor. No sé si és l’única resposta, no sé si és la bona, però és una de les bones. Sens dubte.

—Qui era Ignaz Semmelweiss?
—Era un metge obstètric hongarès de Suàbia, que va ser un dels primers higienistes que va pensar que a les mans dels metges i als llençols hi havia gèrmens o bacteris que es transmetien a les dones quan parien. I és dels primers que va dir que s’havia de rentar tot. Això és un gran bé per a la humanitat, però el descobriment també té una contrapartida per a ell, que és la bogeria. El preu d’haver fet un bé a la humanitat és aquest. I aquí és on Louis-Ferdinand Céline, que li va dedicar un llibre, diu que en aquesta vida tot el que has fet es paga, i el que has fet bé ho pagaràs més car. Si hi penses, és una frase tremenda.

—Us ha fet rumiar…
—M’ha fet pensar, perquè no l’acabava d’entendre. És clar, hi ha coses que quan les intentes fer tenen un preu. El mal té un pagament relatiu, però el té, però el bé… Doncs, té un preu que has de pagar.

—Enllaceu amb la cita que feu del Nobel Imre Kertézs, quan diu que l’inexplicable és el bé.
—En un discurs al parlament alemany diu que tothom pensa en la irracionalitat del mal, però que aquest mal el podem explicar: existeix la cobdícia, l’enveja, la maldat, la ira. Els pecats capitals poden explicar la maldat. Tanmateix, el que és inexplicable és per què fem el bé. L’altruisme té una part d’inexplicable, d’irracional, de difícil de definir… Hi ha un missatge religiós o kantià, però tampoc és tan clar.

—Tenir un fill també és interrogar-te sobre aquesta qüestió del bé i de què estàs disposat a fer per un bé superior?
—És un plec més, independentment de si tens fills o no. Però sí que és veritat que, com més lligams i més aprofundits, més compromisos adquireixes. Més compromès estàs. Però això no hauria de dependre d’una línia de filiació, sinó d’una línia moral i social. És a dir, voler el millor per als seus coetanis.

—També us fa pensar en la mort. Penso, per exemple, quan parleu amb una senyora que acaba de perdre el seu fill a la muntanya.
—El llibre és ple de neguit. A cada capítol hi ha un neguit. No hi ha una història
que estigui lliure d’una certa por. La por d’envellir de la cambrera de l’àrea de servei d’Itàlia; la por de quedar sense descendents, en el cas del Florian; la por de la pèrdua d’un fill o d’un germà. Sempre hi ha neguit, sempre hi ha una por, una preocupació.

—Quan tens un fill, hi ha el temor també de morir-te i deixar-lo sol?
—Has de cuidar-te, has de fer tot el possible, però, així i tot, no hi ha cap garantia.

—Gràcies a Déu.
—Però hi ha una plus de responsabilitat afegida. Perquè tot això sí que depèn de tu, fer-ho o no fer-ho. Estàs defensant aquella posició, aquella línia de vida.

—Sou pare amb cinquanta-un anys. Hi ha un neguit afegit, de si sou massa gran, que compartiu amb en Florian, però al final us calmeu dient que en Juli ha arribat quan havia d’arribar…
—No serveix de res dir “i si hagués passat abans?”. Tot això és inútil.  El neguit vol dir que hi haurà menys temps compartit, però han passat tantes coses que no tenia previstes. Els hipotètics no serveixen per a res. No és prendre la decisió correcta sinó fer correcta la decisió. Vull dir, fent el millor possible allò que s’hagi de fer ara.

—Si hagués arribat abans, literàriament n’hauria sortit aquest llibre? Trobo que és un llibre madur, que no es podria escriure amb vint anys o trenta.
—Hi ha llibres que els pots fer quan toquen. Per exemple, Mossegar la poma era un catàleg de parelles que fas quan ja has tingut una certa vivència i tots els teus amics t’han explicat problemes de parelles. Abans era impossible. No és un llibre que puguis fer amb vint anys, perquè et falta tot el recorregut vital. Hi ha llibres, i a mi em passa, que passen quan poden passar. El llibre anterior hauria estat impossible sense unes circumstàncies concretes.

—Hi ha un terme que m’ha semblat molt interessant, que és el de la paternitat transferida. Assegureu que hi havia un sentiment molt semblant a la paternitat quan fèieu de professor amb els alumnes…
—És una de les primeres coses que vaig descobrir quan vaig començar a fer classes. A part que pogués ser més bon professor o tingués alumnes més rebecs o menys, tenia clar que, poc o molt, depenien de mi per aprendre alguna cosa. I, durant una estona, els seus pares me’ls havien confiat.

—Durant una estona són fills vostres?
—Pràcticament. No són fills teus, perquè no ho són, però te’ls han confiat. És una responsabilitat molt gran. Em neguitejava molt, per exemple, que poguessin prendre mal si anaven d’excursió. No hi anava per si de cas. O anar amb ells amb autobús. Era poruc en això. Després ja va passar, però era una certa responsabilitat social. Per voler que tots progressem no cal haver estat pare. Cal pensar que formem part d’un mateix cos.

—Confesseu que a la vida us heu trobat gent que utilitza els fills com una arma llancívola. En aquest cas, quan no en teníeu, per dir-vos que vivíeu molt bé…
—En aquest cas pot més la compassió, però sí que és veritat que en aquell moment va haver-hi una resposta molt irada d’algú que creia que era jo era privilegiat pel fet de no tenir fills. Per una altra part, aquesta persona no sabia si el fet de no tenir-ne era un trauma, si en tenia i no els podia veure, o hi havia una tragèdia. En canvi, feia una comparació amb l’ús del temps.

—Dediqueu molt de temps al vostre fill i a la seva cura. Intenteu aprofitar el màxim el temps amb ell, i tenir-hi un contacte molt directe.
—No sé si em fa més companyia ell que no pas li’n faig jo. Com aquell que diu, acabem d’arribar, ja tenim amics, però no en tenim tants. I és com tenir el temps també per a poder dedicar-li. I el luxe de poder-ho fer. No obstant això, sí que hi ha una part de dir que no ens n’escapem de portar-lo a la llar d’infants. Si poguessis dedicar-li tot el temps del món, el tindries a casa. No hi ha cap teoria que digui que és millor una cosa que una altra, és més còmode i podem buscar totes les excuses que vulguem.

—Quan aconseguiu plaça a la llar d’infants, us feliciten perquè és molt cobejada, però alhora sou conscient que, malgrat tot el que oferiu al vostre fill, no ho controlareu mai tot.
—Tot pot anar molt bé, però al final no pots asfaltar la jungla. La jungla és la jungla, i la seguretat absoluta no existeix. A Graz hi va haver un tiroteig en un institut en què un noi va matar vuit o nou persones. I tres dies després, el portàvem a una llar d’infants tan bonica com aquell institut. La por, el neguit que hi ha en cada capítol, hi és. I és impossible de sostreure-se’n. D’altra banda, amb l’escola comença la institucionalització, la quadrícula. Ja hi hem entrat.

—Quan vam fer la darrera entrevista, amb motiu de Món interior, encara parlàveu de Berlín. Ara sou a Graz, a Àustria. Hi ha una certa mitificació de la nostàlgia austrohongaresa?
—Com a element de consum. Però el gruix és cert. Va ser un moment molt fructífer de científics, investigadors, filòsofs, escriptors…

—També hi ha una història tràgica. No tot era tan civilitzat com ho presenta Stefan Zweig?
—És inevitable, però com ho endreces, allò? Croàcia, Eslovènia, el nord d’Itàlia, Hongria, Txèquia… I la por als otomans, primer, i després als russos. Nosaltres aquí no ens n’adonem perquè és casa nostra, però la península no deixa de ser un extrem. Ser al centre i en un espai tan de pas genera molta història, molta cultura.

—Hi pesa?
—Es nota, sí. Per exemple, l’administració funciona i molt bé, però hi ha un pes de la tradició i tot funciona lent. Tot és molt reglamentat. Hi ha una rigidesa de quan arrossegues molta història, que arrossegues les institucions històriques i les has de fer evolucionar.

—L’actual Àustria és un petit estat centreeuropeu, però a Graz coincidiu amb hongaresos, ex-iugoslaus (que entre ells es diuen “iugos”), italians…
—És que tot torna. Si són a prop és perquè són a prop. I ho vas veient: les caixeres del súper són hongareses, hi ha una colònia italiana molt gran, i hi ha serbis, croats i algun txec, tot i que poc. Hi ha búlgars, hi ha albanesos. Però és que no pot ser d’una altra manera. És com aquí, si som al costat de l’Àfrica, com vols que no vinguin? És molt difícil aconseguir una Europa amb fronteres no permeables.

—A Saidí també teniu la mateixa sensació de canvi?
—No m’imagino que pugui ser d’una altra manera. No és que no m’ho pugui imaginar, és que no m’ho vull imaginar. És que no voldria viure en una societat homogènia. El Canadà i els Estats Units, per exemple, són plens de descendents d’alemanys. La immigració alemanya és impressionant. Vivim en societats que diuen que no volem més immigrants que s’han dedicat històricament a migrar a tot arreu.

—En aquest petit món centreeuropeu, algú de la Franja i la seva dona, que és russa però que no pot tornar al seu país, tenen un fill nascut a Graz. D’on serà en Juli?
—És una pregunta que em faig, però sense preocupació, sinó plena de curiositat. No em preocupa el fet d’on sigui, perquè el temps evolucionarà i les coses poden canviar molt, i qui sap si el pes dels estats-nació continuarà com fins ara.

—Hi ha una preocupació per a traspassar un llegat cultural, lingüístic…?
—Una mica, però no tant, perquè no saps mai si el que traspasses pot ser un llast o no. És a dir, sí, però amb la llibertat de triar. Imagina’t que acaba essent algú que vol ser austríac. I dels austríacs tradicionalistes. S’han vist coses més estranyes.

—A vegades és en Juli, a vegades és en Iuli, a vegades en Julius… Les identitats múltiples hi són des del primer dia.
—Ell poc pot dir, però és ell pel que significa per als altres. Per a l’estat austríac, és en Julius, per a nosaltres, en Juli, però per als russos, en Iuli. I un no li dirà d’una altra manera, i cadascú tindrà la seva mirada. Això no només li passarà a ell, sinó a tots. El nom el vam triar perquè l’avi de la meva dona es deia Iuli i la meva àvia Júlia, però a partir d’aquí, les identitats es construeixen. Tu pots oferir un llegat. El pots ensenyar, mostrar, valorar, pots fer que sigui respectable. Però la llibertat de triar, de conformar una identitat, tampoc la pots predir fins a l’extrem, i el que no faré serà programar-la.

—En el llibre anterior hi havia una sensació de provisionalitat, però aquí feu explícit que no tornareu…
—En algun moment t’has de plantar i centrar una mica el mapa temporal. En aquell moment de Berlín podíem tornar o no, llavors hi havia el final de la beca, aquí el termini del contracte és llarg. Tampoc pots anar fent batzegades. Hi ha el pensament que això pot ser una cosa més estable.

—Escriviu: “El meu país ha desaparegut de l’horitzó”, “cada vegada soc menys d’on era” i també us pregunteu si sou la mateixa persona quan sou a Graz o a Saidí.
—Arriba un dia que comences a oblidar coses, després de cinc anys. No és una cosa voluntària, sinó que passa de manera natural.

—És l’anomenada síndrome de l’emigrant?
—Diuen que hi ha un moment que es nota i és real. No és que perdis una identitat, sinó que hi passen tantes coses, allà on ets, que et veus obligat a triar temps d’atenció. Per exemple, si visqués aquí, m’hauria preocupat per la sequera, però ara tinc unes altres preocupacions. Per exemple, el fred. Què he de fer, trucar a tothom per dir que fa fred?

—Enyoreu les quatre efes en alemany, “Familie, freunde und fiescher fisch”, és a dir, família, amics i peix fresc.
—Clar que enyores. Enyores la família, el cafè amb els amics i una part cultural culinària, tot i que mengem molt bé. Però estic cansat del peix de riu!

—Tot i ser un llibre emmarcat per la vostra paternitat, en Juli sovint esdevé un pretext de la comunicació. El que fa que et saludin els paletes o coneguis tots els gossos del parc.
—És el protagonista invisible, l’agent provocador i l’imant que fa que tota aquesta galeria de personatges acabi venint. Però ell ni està descrit, ni és el protagonista de res. Primer, per pudor, què hi explicaràs? Però, segon, perquè el protagonista és la situació i tot allò que s’esdevé a partir d’aquests personatges que van entrant: la cambrera italiana, en Florian, en Leo, en Hans…  Ell és l’ham.

—Aquest llibre arriba vint-i-cinc anys després d’Els ventres de la terra. Heu passat aquests vint-i-cinc anys escoltant, preguntant, fent aquesta mena d’entrevistes involuntàries…
—M’ha costat vint-i-cinc anys trobar aquest nom d’entrevistes involuntàries. Però el fet és que hi ha un grau de sinceritat que fa que moltes vegades algunes persones t’expliquin la seva història, sense que els la demanis, o només seguint la conversa. En Leo, per exemple, m’explica el seu trauma després de dos anys de converses setmanals!

—Aquest és un llibre sobre l’esperança…
—Potser perquè tota la resta del desastre ja està ocupat! [Riu.] És un signe dels temps, l’intent de recerca d’alguna forma d’expectativa que no sigui distòpica ni determinada per un canvi inevitable, com poden ser la crisi climàtica o l’acumulació en menys mans.

—Francesc Torralba diu que l’esperança és contracultural.
—Aquest cas l’he seguit molt. L’esperança avui és el més difícil de vendre, perquè sempre hi tindràs un argument en contra. Hi ha tanta informació, que és molt difícil estar esperançat o ser optimista, sense ser-ho d’una manera naïf, embastardida i no consumista. Hem passat d’uns temps on el progrés semblava inevitable, i es veien opcions de futur, al fet que tot sembla a punt de la catàstrofe.