Després de nou anys de silenci discogràfic, Brams presenta Tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi, un disc amb cinc cançons que neix del desencís posterior als fets del Primer d’Octubre i de la tardor del 2017. Però el treball no sorgeix pas de la ràbia, sinó de la voluntat de reconstruir el moviment independentista.

Les cançons del disc s’han anat publicant progressivament i avui se’n publica la darrera, titulada “Algun dia ens ho agraireu”. A més, Brams tornarà als escenaris amb una ronda curta de concerts a Barcelona, Vic, Berga i Salt. Per parlar de tot plegat, i del moment polític del país, ens atén Francesc Ribera (Berga, 1967), també conegut per Titot, cantant i lletrista de la formació.

—L’àlbum es titula Tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi, un gest de complicitat amb la figura del militant independentista Antoní Massaguer. Per què reivindiqueu la seva figura?
—És un personatge que ens ha acompanyat sempre. El vam conèixer abans no es morís i recordo que les primeres accions de militància van ser per a reclamar-ne l’alliberament. Era una figura d’una fermesa inqüestionable i ens va deixar d’herència aquest lema, que prové de quan jugava amb el Berga d’handbol. Era un lema que va néixer en l’esport i es va reconvertir en polític. És clar, a l’hora de la veritat, el 2017 la gent ja vam anar-hi i, per tant, ara és l’hora de tornar-hi, amb aquesta mateixa fermesa i convicció.

—En total, el disc són cinc cançons que han estat publicades individualment cada dues setmanes. Per què ho heu fet d’aquesta manera?
—Per donar el màxim valor a cada cançó. No volíem publicar un disc sencer a veure què passava… Sobretot tractant-se d’un àlbum en què hi ha molta informació condensada, que ja era la voluntat.

—La darrera vegada que vam parlar em vau dir que Brams només feia discs quan tenia molt clar què havia d’explicar.
—Ens va costar molt tenir clar què havíem d’explicar, sobretot perquè Brams havíem estat un grup que històricament havíem empès cap a un lloc que va acabar essent l’octubre del 2017, malgrat que les primeres dècades d’existència no sabíem que aquella aspiració es consolidaria en una data. I després de la derrota del 2017 teníem la sensació que havíem de dir alguna cosa, sobretot perquè el darrer disc, Demà, fet a principis del 2017, era un treball molt lluminós i carregat d’esperança, amb la idea de servir de preparació per a un canvi que implicava iniciar un període de transformació social… Perquè no te’n vas a dormir formant part d’un estat opressor i et lleves lliure, hi ha un període que pot durar fins i tot dècades… I semblava que estàvem a punt d’iniciar-lo. Llavors, es perd i nosaltres com a part implicada o militant vam quedar certament estabornits. Ens va costar d’entendre ben bé què havia passat i què havia fallat. Estàvem decebuts i també una mica enrabiats.

—Però no decidiu de plasmar-ho en cançons.
—Sabíem que no havíem de fer un disc a partir d’aquesta ràbia, d’aquest emprenyament, perquè pensàvem que no ajudaria a construir res i només contribuiria a satisfer la nostra frustració i a escampar culpes. Això serveix per a trobar una certa pau, però no per a constituir res. Al contrari, acaba de trencar-ho tot. Sabíem que a partir d’aquest lloc no podíem fer res.

—Ja us heu recuperat del desencís?
—Sí, i no per un optimisme vinculat a tot això que veiem fora, sinó pel que sentim a dins. Sabem que hi ha un seguit de camins intransitables, com pactar amb l’enemic la derrota de l’enemic. Així no guanyes. El nostre alliberament implica que els estats espanyol i francès renunciïn al seu domini sobre nosaltres. I això no es pacta, sinó que es força. Ningú no renunciarà al domini sobre nosaltres perquè forma part d’uns interessos econòmics vinculats directament a aquesta submissió i perquè el seu imaginari nacional i nacionalista es basa en el fet que nosaltres els pertanyem. Per tant, no hi renunciaran. Poden fer la viu-viu, sobretot si veuen que ens enfortim. Parlaran de pactes, però no hi renunciaran mai. Per tant, només hi ha una manera: tenir prou força per a coaccionar-los. Però això no és una cosa nostra. En general, qualsevol procés d’aquest estil funciona així, en qualsevol lloc del món i en qualsevol moment de la història. A vegades, aquesta força de coacció pot ser externalitzada, però en el fons és així.

—Quan vau veure clar què havíeu d’explicar i, per tant, que havíeu de fer cançons noves.
—El procés de fer les cançons és molt lent. Per tant, ha estat llarg. Per començar, triar entre dotzenes de coses i, un cop elegides, de veure com i amb quina perspectiva es podien explicar. I tot en quatre o cinc cançons, que és el que podem fer ara pel condicionant del temps, perquè tampoc no som un grup en actiu i tots treballem en altres coses. Per tant, hi hem estat un any aproximadament…

—Què explica aquest disc de Brams?
—El disc té quatre cançons, que dibuixen l’espai on se situa tot el discurs. La primera parla de l’energia necessària per a recuperar l’empenta, i seria la més previsible en un disc de Brams. Després també hi ha una cançó cantada amb autoestima, per vèncer el pessimisme, que no ens ajudarà gaire a avançar. I després n’hi ha una altra que es titula “La por i la covardia”, que tracta dels riscos de desviar-nos de l’objectiu que teníem, que era molt clar i prou lluminós per a no necessitar-ne altres de més foscos. I l’altra que ajuda des d’un punt de vista irònic a ressituar-nos en el marc colonial en què estem. I finalment, “Hi ha vi després de la mort” va vinculada a la tradició de cançó de taverna i serveix per a llevar una mica de transcendència a l’assumpte i que no sembli que som una colla de psicòpates que passem els dies tancats en una cova pensant com podem destruir l’estat espanyol i el capital.

—Anem a pams: a la cançó “A cada enterrament” destaqueu la capacitat de resistir i de refer-se del poble català. Recordeu un moment en què políticament tot plegat semblés més apagat que ara?
—Qualsevol moment entre que vaig prendre consciència i em vaig implicar en el moviment polític, posa-hi cap allà el 1985, fins al 2009. Érem quatre gats, en la més absoluta marginalitat. Per tant, no estem tan malament com alguns volen fer-nos veure. Hi havia un moment en què d’independentistes organitzats i que es mobilitzessin se’n podia comptar un miler arreu dels Països Catalans!

—A “La por i la covardia” relacioneu el creixement de l’autoritarisme i l’identitarisme al país i la resta del món amb la voluntat que tenen les elits mundials i l’estat espanyol de desviar l’atenció de l’alliberament nacional. Ho van aconseguint?
—És evident. També cal tenir en compte qui controla els mitjans de comunicació d’avui, que són les xarxes. No és cap sospita, són gent que amb noms i cognoms són partidaris declarats d’un model concret. I tenen a les mans la informació que reben milions de persones i la configuració de la relació entre milions de persones. Per tant, és evident que el fet que hi hagi una percepció creixent que l’enemic és el de baix i no el dalt té relació amb això. Com la gent més miri cap avall, si busca l’enemic a sota, menys miraran cap amunt i, per tant, els que són ben amunt en surten afavorits i se senten més segurs i protegits. No és una estratègia gaire rebuscada.

—Enteneu que el públic relacioni la cançó amb l’aparició d’Aliança Catalana?
—Teníem ganes de fer una cançó advertint dels riscos que implica el fet de desviar el focus. I del risc que implicaria que un moviment d’alliberament nacional es convertís en una cosa tan vulgar com un ramat de gent intentant fer una croada antiislàmica com a la resta del món. Teníem un moviment enlluernador, que era l’enveja de tot el món, i seria molt trist acabar convertint-lo en un ramat conduït per una sèrie de cabdills cap a l’odi endogàmic. A més, ens situaria com a país en un gran risc de desaparició. Si t’impermeabilitzes, no només et falta l’aire, sinó que impedeixes que t’arribi res de fora. I arriba un moment que mors. Sobretot quan ets un país que tens una sèrie d’enemics i renuncies a tenir incorporacions i cada vegada ets menys gent… És un moment en què si t’aïlles sents un cert benestar perquè vius tancat en un món que és el que t’agradaria, però acabes desapareixent… L’única manera és anar-te reproduint. I si no et reprodueixes, has d’incorporar gent. No és cap novetat, el fet d’incorporar gent és un dels trets definitoris del moviment, i gràcies a això hem mantingut uns elements d’identitat i una llengua, i aquestes incorporacions no han estat mai cap impedient. Qui sí que ho ha estat han estat els estats espanyol i francès.

—Que tenen les eines per a defensar la llengua.
—Si nosaltres tinguéssim la capacitat i la potestat de defensar la llengua com fan tots els estats, ningú que vingués la desconeixeria. El problema no és la gent que no la utilitza, sinó els qui ens impedeixen que sigui necessària. Si els qui ens dominen impedeixen que el català sigui una llengua necessària, queda relegada a un resistencialisme que aquesta ultradreta abona. Diuen: “Ens tanquem i viurem l’agonia amb una certa pau i tranquil·litat.” Crec que tenim un cert avantatge de l’experiència que ens atorga la nostra història per a no convertir-nos en un ramat que busca els seus problemes en els més febles, en comptes de combatre l’autoritarisme.

—Darrerament, vivim en un degoteig constant d’enquestes i estudis que alerten del descens de l’ús del català. Ara, també han sorgit iniciatives populars com el Correllengua Agermanat o la campanya “Mantinc el català”. Creieu que la consciència lingüística va creixent?
—A vegades cal un esperó i una tendència per a començar-se a moure, sobretot en aquest moment en què tens molt poc temps per a explicar les coses. L’any passat ja hi va haver la iniciativa de fer una manifestació per Sant Jordi, també altres iniciatives que s’han escampat pels Països Catalans, i em sembla molt interessant. Les organitzacions polítiques més estables són els partits, perquè tenen la capacitat de tenir gent assalariada, i potser això els dóna una importància política més gran de la que tenen. No hauríem d’oblidar que les iniciatives d’emancipació no sorgeixen dels partits. Aquestes iniciatives sorgeixen dels moviments i són els moviments els que creen un discurs, una mobilització i donen una ordre. I els partits tenen la senzilla missió d’executar aquestes ordres en el marc de les institucions. I no necessàriament aquestes ordres han de transitar els camins de les institucions… Però, al cap i a la fi, els partits tenen una feina purament tècnica i la ideologia sorgeix per un altre cantó. Nosaltres en som un exemple. És quan sobrevalorem els partits que ens acollonim perquè puja l’extrema dreta. Això, si passa, serà una expressió electoral, però no hi ha un moviment social al darrere. Hi ha només la reconducció de la ràbia i de la decepció. Per tant, el germen de l’esperança no està en els partits, està en aquestes iniciatives que apareixen arreu. És a dir, a la base de la societat. Hem d’aprendre que no tot comença i acaba en el parlament o les institucions, que formen part de l’entramat polític i administratiu de l’estat espanyol i que s’han construït o s’han permès per evitar que ens alliberem, no per afavorir-ho. I, per tant, si són útils, bé, però potser el pròxim embat no s’ha de vehicular en aquestes institucions i només han de tenir un paper de validació.

—Per fer un símil esportiu, les institucions són el camp del rival.
—El tauler sempre és de l’enemic. Per tant, quan ho creu convenient et dóna i, quan no, et pren. Ja pots estar trenta anys demanant una competència, que després et carden un 155 i tornen a començar de zero. Hem de trencar els esquemes que tot acaba essent un embut cap al parlament. Necessitem idees que no siguin sotmeses a la necessitat d’utilitzar els mecanismes de l’enemic.