Francesc-Marc Álvaro: “A Madrid el franquisme s’ha normalitzat”

L’escriptor Francesc-Marc Álvaro (1967) ha estat vint-i-tres anys periodista a La Vanguardia, fins que el 2023 va passar a ser diputat per ERC a Madrid. A cinquanta-sis anys es va passar a la política. I d’aquesta experiència n’ha sortit ara El franquisme en temps de Trump (Pòrtic), un breu llibre en què fa una dissecció del fenomen de Vox, el partit d’ultradreta espanyolista, que qualifica de neofranquista, i que enquadra al costat de Trump i d’Orbán. VilaWeb va entrevistar el senyor Álvaro a la seu d’ERC a Barcelona per parlar del seu llibre i de la seva experiència.

—Tinc la sensació que esteu impactat per Madrid, de veure que la ultradreta s’hi sent molt més a casa que Barcelona. I que això us ha impressionat, potser.
—He comprovat una cosa que intuïa, que és que Madrid és un lloc on el franquisme és transparent, és a dir, normalitzat, que existeix. I això, abans d’anar-hi, ho intueixes. Però ara ho corroboro. No és que m’impacti, sinó que confirma el pitjor a priori.

—Frase: “Condemnar el franquisme no té cap sentit, ja que en som hereus, ens agradi més o menys” Recordeu qui ho diu, això?
—Ho diu un diputat murcià de Vox [Joaquín Robles]. Ho va dir a la legislatura anterior a la meva, però va quedar recollit. És un personatge que jo he tractat. Professor d’institut de filosofia i un dels que fan més soroll a la bancada de la ultradreta.

—Frase: “Gràcies a les xarxes socials, molts joves descobreixen que el període posterior de la guerra civil no va ser una etapa obscura com ens ven aquest govern, sinó una etapa de reconstrucció, de progrés i de reconciliació per aconseguir la unitat nacional.”
—Aquest és un discurs que sí que he sentit. Es va dir en el plenari d’aquesta legislatura, a càrrec d’un dels diputats més actius de Vox, Mariscal, que prové del PP i que és l’encarregat de les xarxes socials i de legislació. I va ser un enaltiment en tota regla de la dictadura franquista feta en seu parlamentària. És al diari de sessions i em sembla un escàndol. D’altra banda, trobo que descriu exactament una cosa que dic jo, i altres: Vox és un partit neofranquista sense cap pal·liatiu. El que fan és una versió nova sobre la base del franquisme sociològic. No volen tornar a la dictadura. Volen buidar la democràcia actual de drets i llibertats per fer una mena de sistema que, sota el paraigua de l’estat de dret, tingui formes autoritàries: el mateix model de Donald Trump, d’Orbán a Hongria, etc.

—Dels 33 diputats de Vox, quin us ha impressionat més?
—Jo en destacaria tres. Hi ha un personatge que representa, per mi, la part pitjor de les elits espanyoles, que és el diputat Figaredo, nebot de qui va ser ministre Rodrigo Rato (PP), que s’encarrega d’economia i que és molt histriònic. Representa una mica el món d’unes elits espantades i histriòniques, falses, que veuen que trontolla el poder. Hi ha un altre diputat molt jove [Carlos Hernández Quero], que seria la versió rojiparda, que diuen els espanyols: feixisme roig, que fa un discurs social que sona molt a neofalangisme i que parla d’habitatge, parla de drets dels joves i que porta fins i tot una arracada i que és de Vox. I que és un encert des del punt de vista del màrqueting ultra. Aquest jove, aquest diputat, on devia ser fa quinze anys? En una altra opció?  I un tercer personatge, que tenim molt proper és Juanjo Aizcorbe Torra, català escollit a les llistes de Barcelona, que quan era jove era de Fuerza Nueva, i que ara és de Vox. Ètnicament, és un català del Solsonès i mentalment és un home que ve, diguem, d’aquesta nostàlgia dels que eren joves i franquistes.

—Rafael Bardají. Qui és?
—Rafael Bardají és un home que havia estat a l’òrbita del PP, molt amunt, assessor per a qüestions d’exteriors de José María Aznar i que ara és un dels grans ideòlegs d’Abascal. És dels que fan la connexió més subtil i més forta amb els ideòlegs de Donald Trump. És una persona intel·ligent que marca la diferència. Quan ens demanem per què Vox funciona i els antecedents de Vox no és perquè té una bona connexió global. Ells són ultres, però no són estúpids. Tenen clar què volen dir i han pensat en moltes coses. I fins i tot tenen debats ideològics interiors. Per exemple, ara viuen un debat interior sobre si han de considerar la població migrant llatinoamericana tan migrant com els que ells anomenen la immigració perillosa, que identifiquen amb els magribins. Hi ha un sector de Vox que diu no, que els llatinoamericans no els hem de comptar com a immigrants, i un altre sector que diu sí.

—Citeu Aliança Catalana. Quina seria la comparació entre Aliança i Vox?
—Tots dos beuen del trumpisme, el gran mestre, la gran matriu. Què els diferencia? Aliança Catalana és un producte genuí del nostre país, de la nació política, i Vox és un producte genuí d’aquest substrat franquista. Però tenen frontera. Més del que sembla: hi haurà votants que poden córrer a una banda o a l’altra. I al final pot haver-hi un repartiment del territori tàcit: tu actues aquí, jo actuo allí.

—Al llibre citeu Xavier Torrens, estudiós d’Aliança Catalana. I aquest home diu que Junts patirà pel nombre de vots que se’ls n’anirà cap a Aliança. Cert. Però ell també diu que s’ha trobat que hi ha molt càrrec d’Esquerra que s’ha passat Aliança. I cita el cas de Sílvia Orriols, Oriol Gès o diputats de Girona o Lleida. Tots vénen d’ERC o les JERC. Per què passa?
—Aliança té frontera amb molts sectors. Jo dic que té una frontera amb Vox, Aliança té una frontera molt àmplia amb Junts i té una frontera també amb Esquerra, sobretot al rerepaís, en determinades comarques. I fins i tot et diria que, segons com, pot tenir frontera amb un segment de votants socialistes que prové de Ciutadans. Fixa’t si té fronteres. N’hi ha moltes de fronteres. Per tant, no em diu res que no sàpiga.

—Tesi: Vox guanyarà les eleccions per sobre del PP. Hi esteu d’acord?
—A tot arreu no, però en molts llocs poden fer el sorpasso. I això sí que m’atreveixo a dir-ho: Vox no ha volgut mai ser el complement del PP. Vol substituir, en el bloc de la dreta, l’organització del Núñez Feijóo. Vol passar a ser la marca gran del bloc de la dreta. I això, disculpa, ho fan molt bé. I on ho observarem per primer cop és a València, per desgràcia dels valencians.

—Dieu que la paraula “antifeixista” no funciona. Per què no funciona?
—Més que no funcionar dic una altra cosa: dic que està molt desgastada, que està escrostonada, que és com un xiclet molt mastegat, que ha perdut el gust. S’ha fet servir tant “antifeixista”, com “feixista”, que hem de tornar a donar sentit als mots. Una cosa que forma part del combat democràtic és tornar el sentit als mots. Fixa’t en la paraula “llibertat”. Ens l’han robat. Ho va dir Thomas Mann, que va ser premonitori: “Un dia vindran els ultres amb la bandera de la llibertat.”

—Per a acabar, una mica d’actualitat: Junts ha anunciat que presenta esmenes a la totalitat a les 25 lleis que el PSOE i Sumar tenen registrades al congrés espanyol, i aclareix que votarien en contra de les 21 que hi ha en tràmit i que s’oposarien al debat de nou iniciatives més.
—L’opció del bloqueig que ha triat Junts és un camí que s’esgota en ell mateix. La pressió sobre el PSOE sembla més forta que no és realment i, alhora, genera un clima que només pot aprofitar el bloc de la dreta per intentar desgastar Pedro Sánchez. Dit això, el PSOE sempre triga massa a concretar, però des d’ERC entenem que el camí és continuar la partida no pas excloure’ns-en.

—En canvi de què ERC hauria de donar suport a Sánchez?
—El fet que nosaltres no gesticulem cada dia ni tinguem com a línia de portar un discurs terminal cada setmana a l’incompliment, no vol dir que no fem la feina que hem de fer. Ells han de complir, singularment, en el finançament. I si no compleixen, no hi haurà pressupost.

—Sánchez sobreviurà a la pressió que li fan pels casos de corrupció?
—Ho dic a tothom: la legislatura de Sánchez, des del dia 1, és la d’un malalt amb una malaltia de ferro. És a dir, és molt difícil tombar-lo. Perquè és improbable, per no dir impossible, una moció de censura. Per tant, deixa’m reblar el clau. Penso que aguantarem fins que ell vulgui.

—Us sentiu còmode amb el paper de Rufián, amb la seva voluntat de fer una aliança amb allò que en diu l’esquerra perifèrica?
—Gabriel Rufián obre un debat interessant, que sempre ha existit a la política catalana i singularment a l’esquerra catalana, que és quin nivell d’aliances han de tenir els partits catalans. Això és molt vell. Si em preguntes quin criteri tinc jo, el meu és que Esquerra és una marca molt forta que en unes eleccions espanyoles es defensa perfectament. Una altra cosa són les eleccions europees. Però en els comicis generals espanyols crec que no aporta res de nou fer una unitat prèvia. Una altra cosa és que ens articulem amb Bildu, amb BNG, amb els mallorquins, amb els valencians. Em sembla sentit comú.

—Crítica que m’ha fet una periodista: què fa Francesc-Marc Álvaro escrivint llibres quan hauria de fer lleis?
—Si t’ho ha dit una dona, ho entenc perquè pensa potser que els homes no podem fer més de dues coses alhora. Però jo sóc un home que em reconec un cantó molt femení, i m’agrada tenir-lo: puc fer diverses coses alhora. No he pres ni un minut de la meva responsabilitat parlamentària. He pres un minut de la meva família, dels caps de setmana, de les vacances, i he escrit aquest llibre. He de dir també que gairebé tot és incompatible amb ser diputat. I em sembla molt bé. Ara, escriure llibres, no. A més, jo vinc d’aquest món. I jo sóc, bàsicament, escriptor i periodista. I faig de diputat.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat o subratllar una idea?
—Hi ha una cosa que sobrevola el meu llibre i que seria un altre llibre, que és el que no han fet els partits tradicionals per arribar a aquest punt. I sobre això sí que m’agradaria dir alguna cosa. És veritat que hi ha hagut una certa deixadesa o manca d’atenció d’alguns assumptes. Jo em sento socialdemòcrata, i crec que Esquerra, a més de ser un partit independentista, és un partit socialdemòcrata. I hem deixat de fer coses. Per exemple, el debat de la immigració. Com que a totes les esquerres ens feia por, s’ha convertit en un monòleg en mans de la ultradreta. Ara volem fer un diàleg i arribem tard. I anem a contrapel. Les esquerres han de parlar d’immigració, han de parlar de seguretat. Hem de participar de la conversa amb els nostres valors i amb les nostres solucions.

—I amb quin discurs?
—La socialdemocràcia té una visió en la qual la integració sempre és important, l’acollida és important, però hi ha uns mínims. Angela Merkel tenia molt clar que s’havien d’acollir refugiats. Això va tenir un cost. Però jo valoro molt que una dona que venia del camp de la dreta marqués la línia vermella amb els ultres i digués: no, l’Europa que hem construït és una Europa que es defineix també, sobretot, per la manera com acull. I jo estic aquí. I crec que la socialdemocràcia ha d’estar aquí. Ben explicat, ben fet, i amb recursos. Si tu aculls i no tens recursos, i no fas seguretat, i no fas educació, això et fuig de les mans.