Francesc Layret, l’enemic a abatre

30 de novembre de 1920. Carrer de Balmes, número 26, de Barcelona. Aquestes són les coordenades temporals i geogràfiques que marquen un dels assassinats més importants de la Barcelona d’abans de la guerra del 1936-1939. Una mort que potser (i aquí entrem ja en la història ficció i en els possibilismes) hauria evitat aquella carnisseria i els anys de feixisme institucional franquista els efectes del qual encara perduren avui, cinquanta anys després de la mort del colpista Francisco Franco. La víctima d’aquell assassinat va ser l’advocat Francesc Layret (1880-1920), un dels advocats laboralistes més importants del moment i un dels tres homes claus que capitanejaven l’obrerisme del moment. Els altres dos eren Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Lluís Companys, qui acabaria essent el president màrtir de la Generalitat de Catalunya.

L’escriptor Xavier Vidal acaba de publicar el llibre Set bales en la nit, en el qual reprodueix els darrers dies de Layret i, per extensió, tot el clima de violència política i social viscut a la ciutat de Barcelona just en el començament de la dècada de 1920. Era l’època en què Barcelona era anomenada la rosa de foc i la ciutat de les pistoles, amb enfrontaments sovintejats entre els anarquistes i els pistolers del sindicat lliure, a sou de la patronal i servint els interessos d’Espanya, representada sobretot per la figura del governador civil, Severiano Martínez Anido.

Són els temps en què Barcelona era en plena ebullició social després de la vaga de la Canadenca, però també els moments en què senyorejaven els capitosts de l’hampa, com ara el comissari de policia Manuel Bravo Portillo i la seva banda negra, que controlaven sobretot el port de Barcelona, i després el fals baró de Köening, un estafador de pela amb cinc anomenat realment Rudolf Stallmann, i que va ser de la pitjor escòria que va trepitjar la ciutat de Barcelona. És clar que tot això no hauria estat possible sense Martínez Anido i els seus sequaços.

Vidal ens presenta la novel·la a través dels ulls de l’assistent personal de Layret, que en plena ofensiva de l’Ebre, el 1938, li explica els fets a una jove infermera de la qual no sabem res. Així doncs, a través de la seva mirada anem observant tota la vida de Layret i els últims dies de la seva vida sobretot per dues accions concretes, l’intent d’aconseguir un pacte històric per a les eleccions en les quals es presentin de forma conjunta el PSOE, els catalanistes i els anarquistes i els obrers, de l’una banda; i de l’altra, les passes que fa l’advocat per intentar de treure de la presó Model els seus amics Salvador Seguí i Lluís Companys.

La novel·la no presenta una estructura convencional, però sí que permet d’entroncar en dues branques que el gènere tracta en els darrers temps amb mostrada solvència: el retrat social i el retrat històric. En aquest llibre s’ajunten totes dues branques perquè Set bales en la nit ens mostra exactament això: el món de la Barcelona de fa poc més d’un segle i també de totes les tensions socials que s’hi vivien.

I atenció, si bé Layret és el protagonista principal del llibre, hem de considerar que hi ha una galeria de personatges secundaris que són també molt importants i agafen molta força. En primer lloc, el seu gran antagonista, el general Severiano Martínez Anido, un home que odiava profundament els catalans i tot el que representaven, un alcohòlic de primer ordre (així el presenta l’autor) i un psicòpata de manual que vam haver de patir anys i panys. En segon lloc, l’Andrés, l’assistent de Layret i narrador testimoni d’aquesta novel·la que és una autèntica troballa, com ho és també la llicència que es permet Vidal al voltant de Paulí Pallàs, el fill de l’anarquista. Aquí, Vidal tergiversa la història per mostrar-nos un personatge amb el qual és molt fàcil d’empatitzar malgrat que els seus valors siguin diametralment oposats als nostres i als de Layret, però si llegiu el llibre podreu veure molt fàcilment com aquest Pallàs és una figura de palla amb motivacions molt legítimes per a acabar essent un pistoler del Lliure com va ser en realitat el fill de l’anarquista.

La figura femenina més important que apareix a la novel·la és la Lucinda Brown, una prostituta irlandesa en mans del governador civil que l’usa per obtenir tota la informació que necessita i també per tenir collats i controlats empresaris i rivals de tota mena. Brown aporta un punt de sofisticació al llibre i ens permet fins i tot de veure algunes de les pitjors afeccions dels reis borbònics de l’època.

En definitiva, la reconstrucció dels darrers dies de Layret ens permet de recórrer de manera vívida els carrers de Barcelona quan hi senyorejaven les Star dels anarquistes, les Browning dels pistolers del lliure, l’absenta dels bars més sofisticats, la cocaïna, la morfina i el conyac de baixa estofa que engolia a litres Martínez Anido, en contrast amb l’armanyac sofisticat de les cases burgeses i industrials, i fer memòria d’uns anys convulsos i d’un personatge que sovint ha quedat a l’ombra de Salvador Seguí i Lluís Companys, però que va tenir una importància cabdal a l’època i que a Barcelona és recordat amb una placa a la casa on va viure i un monument a la plaça de Goya, del barri de Sant Antoni.

Un altre dels personatges singulars –també històric i real– que apareixen al llibre és el periodista Paco Madrid. Aquest pioner del nostre ofici es va especialitzar, entre més, en la crònica negra i judicial. Un dels llibres que ho palesa més bé és Sang a les drassanes, que va publicar l’editorial A contravent, del president Quim Torra.

La fascinació per aquesta època ha arribat també als nostres dies i, per exemple, Andreu Martin va publicar fa dos anys La quarta noia per l’esquerra, una de les seves obres més extenses, en què la Barcelona de l’època de la Guerra Mundial esdevé també una de les protagonistes de la ciutat. En el camp de la no-ficció, Jesús Martínez i David Revelles han publicat a Efadós el llibre El pistolerisme a Barcelona, 1917-1923, que mostra els grans contrasts de la ciutat dels cabarets, la prostitució de luxe, la cocaïna i el foxtrot amb la pobresa extrema de la classe treballadora. Els ingredients perfectes per a una novel·la negra, és clar. Tot i que les històries que us hem explicat avui no eren ficció, les set bales que acabaren amb Francesc Layret eren, malauradament, ben reals.

Món negre

El cotxe de Tura Soler, premi Basalt

El festival de novel·la negra de la Garrotxa, un dels cinc que es fan exclusivament en català al país juntament amb el Tiana Negra, el Vi fa Sang, Taradell Negre i Creixell Crims, atorga avui el seu guardó d’honor. La gràcia és que enguany el premiat no és un autor sinó un objecte. En aquest cas, ha estat el jeep vermell de la periodista Tura Soler, per ser ‘el cotxe més famós del true crime català’. El lliurament del premi serà avui a migdia a Can Trona, el centre cultural polivalent de la Vall d’en Bas. Una de les característiques del festival és que ha tingut tres seus: Sant Jaume de Llierca, divendres; Olot, dissabte; i la Vall d’en Bas, avui.

Cap al número cent

La col·lecció Crims.cat, que dirigeix Àlex Martin i que ara edita l’editorial Clandestina, capitanejada per Ilya Pérdigo, avança ferma i decidida cap a una fita històrica, el número cent. Serà el pròxim llibre que treguin al carrer i serà abans no acabi l’any. En el seu moment, ja en parlarem i farem festa grossa, és clar. De moment quedem-nos amb el número 99, No hi ha pitjor fúria a l’infern, de Charles Williams, traduït per Teresa Solana. De fet, també serà ben interessant parlar de les traduccions de Solana per a la col·lecció en aquests darrers temps. De moment, aquest número 99 és una joia de la novel·la negra americana de tipus clàssic que farà les delícies dels amants del gènere.

Vic negre, crida a contribucions universitàries

Aquesta primavera hi haurà el segon congrés universitari Vic Negre. Com sabeu, és la primera iniciativa d’aquesta mena en universitats dels Països Catalans on, com a molt, s’havien fet jornades o algun curs d’estiu. El congrés té obert el període de recepció de propostes de ponències fins el 15 de desembre, això vol dir que encara sou a temps d’enviar-hi les vostres propostes: https://mon.uvic.cat/vicnegre/ és la web del congrés i aquí trobareu tota la informació per a fer-hi arribar les vostres contribucions. Ja sabeu que a banda d’escriptors i editors i sobretot lectors, els gèneres populars també necessiten investigadors que l’estudiïn. Hi pot presentar ponència tothom interessat, estudiants, doctorands, professors i tothom que tingui ganes de fer la seva aportació al congrés.