04.12.2025 - 21:40
The Washington Post · Kareem Fahim, Zakaria Zakaria i Amir Musawy
Inkhil, Síria. La família de Mutlaq Mutlaq passà gairebé una dècada cercant-lo d’ençà que fou detingut sobtadament el 2015, però no aconseguí mai de trobar cap pista de què se n’havia fet. Any rere any, suplicaren als guàrdies de les presons del règim Assad que els facilitessin qualsevol informació que pogués ajudar a localitzar-lo. Quan el règim caigué, passaren hores i hores pentinant les fosses comunes de Síria a la recerca del cos.
Un dia, arribà a la família una fotografia que no deixava cap dubte del destí que Mutlaq Mutlaq havia sofert. La fotografia, en alta resolució, mostrava l’home nu i amb senyals evidents d’haver estat torturat. A l’estómac li havien escrit el nom amb retolador verd, just sobre una taca de sang de color vermell llampant als malucs. La llarga recerca de la família havia estat debades, segons que indicaven les metadades de la fotografia: l’home havia mort pocs mesos després d’haver estat detingut.
La imatge forma part d’una enorme partida que conté més de 70.000 imatges fetes per fotògrafs de la policia militar siriana, principalment entre el 2015 i el 2024, els anys més cruents de la guerra civil siriana. En total, a la partida, hi apareixen –sovint en múltiples fotografies fetes de diferents angles– 10.212 persones que van morir als centres de detenció del règim.
Les fotografies han estat filtrades per un coronel que dirigia la unitat de conservació de proves de la policia militar a Damasc, segons la cadena alemanya NDR, que diu que el coronel compartí els arxius per mitjà d’intermediaris i amb la condició que no se’n fes pública la seva identitat. The Washington Post ha confirmat l’autenticitat d’unes quantes de les fotografies amb els familiars dels morts; les dues imatges que apareixen en aquest article han estat publicades amb el vist-i-plau dels familiars de les víctimes.
La gran majoria de víctimes que apareixen a les imatges són homes: alguns són d’edat avançada; uns altres semblen adolescents. Desenes de víctimes mostren senyals de desnutrició, amb els ossos visibles.
Entre els morts també hi figuren algunes dones, incloent-hi una que va morir el març del 2024, segons les metadades de la fotografia, on el cos apareix cobert d’embenatges i presenta ferides considerables tant a l’esquena com a les cames.
Una altra fotografia mostra el cos un nadó que va morir el 2017, embolicat en una manta verda. Segons la llegenda, el nadó era el fill d’una detinguda a Rama 235, el cèlebre centre de detenció gestionat per l’agència d’intel·ligència militar del règim.
Anwar al-Bunni –un destacat advocat de drets humans sirià que passà un temps a les presons d’Assad, i que ara dirigeix el Centre Sirià d’Estudis i Recerca Jurídica, amb seu a Alemanya– explica que, en el moment en què es van fer les fotografies, “ningú no podria haver imaginat que el règim hauria de rendir comptes mai”. La legislació siriana, diu al-Bunni, atorgava “immunitat total” als representants del govern, del president als policies de rang més baix.
Gran part de les fotografies de la partida es concentren durant els anys immediatament posteriors al 2015, precisament quan Mutlaq fou detingut. El període coincideix amb el moment de més violència de la guerra civil del país, durant l’ofensiva rebel i la intervenció militar de Rússia en defensa del govern Assad.
L’arxiu conté poc més d’un centenar de fotografies corresponents al 2024, que culminà en la caiguda del règim Assad en mans dels grups rebels encapçalats per l’actual president del país, Ahmed al-Sharaa.
Tot i que les morts en custòdia policíaca es reduïren el 2024, l’espectre de les detencions arbitràries no desaparegué mai del tot. La família d’Abdul-Rahman Safaf, un estudiant de postgrau de trenta anys que morí en custòdia policíaca després de ser detingut a casa seva, diu que encara no pot entendre per què va ser detingut.
Quan el règim els notificà la mort, la família hagué de signar un document en què es comprometia a no protestar ni venjar-ne la mort; també hagueren de pagar uns 300 dòlars per l’ambulància que traslladà el cos des de Damasc, la capital, fins a la llar de la família a Hama, situada a unes tres hores en cotxe.
“Sé que el meu fill no va fer res”, diu Suheib Safaf, el pare d’Abdul-Rahman, que afegeix que no hauria dubtat a enviar el seu fill a l’estranger si hagués sospitat que estava involucrat en activitats polítiques subversives. “Crec que li van trencar el coll”, sospira.
Detingut sense motiu
El coronel que va filtrar les fotografies explicà als periodistes de la cadena NDR que gairebé tots els cossos havien estat a l’hospital militar d’Harasta, al nord-est de Damasc, però que no sabia on havia mort cada víctima.
En una sèrie de fotografies del 2015, s’hi aprecien els cossos de nombroses víctimes –greument demacrades– escampats al voltant d’un camió. Alguns cossos no han estat identificats; en uns altres, els han guixat el nom a l’estómac.
Als marges de moltes d’aquestes fotografies s’aprecien peus i, en alguns casos, botes blanques o sabates embolicades que probablement pertanyen a personal mèdic, a fotògrafs, a personal de seguretat o a enterramorts.
Moltes de les víctimes, segons que expliquen les famílies, van ser detingudes sense motiu aparent en batudes de seguretat o en punts de control de l’exèrcit. Moltes altres van ser interrogades tot i no tenir informació d’ús per a les autoritats, diu Bunni; de fet, afegeix l’advocat, al règim “no li calia informació”.
A hores d’ara –quan fa gairebé un any que Assad fugí a Rússia i els rebels buidaren les presons del règim–, els sirians que cerquen familiars a la vasta xarxa de centres penals del règim ja saben si són vius o morts, explica Bunni. Sigui com sigui, afegeix l’advocat, les imatges contenen pistes importants per a retre comptes pels crims de l’era Assad, un procés que els grups de drets humans asseguren que amb prou feines ha començat.
Les fotografies no inclouen, ni de bon tros, totes les víctimes mortals de la repressió del règim durant la darrera dècada. Després de la caiguda del govern Assad, molts arxius i més proves sobre la repressió del règim es perderen o bé foren destruïts accidentalment durant l’avenç dels rebels.
Casament avortat
La família d’Abdul-Rahman Safaf no hagué de passar anys cercant-lo a la desesperada: en recollí el cos tan sols dos mesos després de la seva detenció.
En el moment en què fou detingut, el juny del 2024, Safaf estudiava un màster en informàtica i treballava com a comercial de teixits. Estava compromès; la data del casament s’havia fixat per al juliol. Una nit, el pare de Safaf arribà a la casa de la família i es trobà agents del règim a la planta baixa.
“Sabem que l’Abdul-Rahman és ací, el volem”, recorda el pare que li digueren els agents. Safaf era dalt, canviant-se per anar a veure la seva promesa. Els oficials no li van dir per què el cercaven. Mentre se l’enduien, els agents provaren de tranquil·litzar la família. “No el retindrem durant gaire temps”, recorda que li digueren.
Durant les setmanes següents, Safaf fou traslladat d’una presó a una altra. Una font del règim digué a la família que l’investigaven per terrorisme, i que seria jutjat als tribunals. Altres fonts digueren que el seu cas no era greu, i que seria alliberat en qüestió d’un mes.
El seu pare havia reservat un saló per al casament de l’Abdul-Rahman a Hama, on la família viva. “Cada mes que passava, l’havíem d’ajornar”, diu.
A començament d’agost, la família s’assabentà que Abdul-Rahman seria alliberat. Es presentaren a l’hospital militar Tishreen, a Damasc, i els informaren que no hi era, allà.
Aleshores anaren a l’hospital militar d’Harasta, on un metge, que primer els va dir que tampoc no era allà, s’apiadà de la família i els reconegué que en tenien el cos.
Més tard, el règim notificà a la família que n’Abdul-Rahman havia mort a l’hospital Tishreen a l’agost. Quan retornaren el cos del noi a casa, la família notà que presentava algunes cicatrius, tot i que no eren tan prominents com les que es veuen a les fotografies que apareixen a la partida, en què també es veuen gases que li envolten els canells.
En declaracions a The Washington Post, els germans de la víctima es pregunten si va ser penjat pels canells, un mètode de tortura habitual als centres de detenció del règim. Potser, especulen, el fet que el cos hagués romàs durant setmanes al dipòsit en podria haver reduït les cicatrius.
Un informe de la policia militar, que els agents lliuraren posteriorment a la família, tampoc no dóna gaires pistes sobre el cas d’Abdul-Rahman: no diu per què va ser detingut, i tampoc no ofereix gaire informació sobre la seva mort. “El cor i la respiració [de Safaf] s’aturà sobtadament”, resumeix el document, sense més detalls.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
