Sonen les notes de “Hurricane”, de Bob Dylan, i compassen el tecleig d’aquest article. No se m’ocorren vuit minuts musicals més bons si allò que s’ha d’explicar és la relació de la novel·la negra amb el món de la boxa. Dylan va fer la seva gran cançó protesta de la dècada dels setanta explicant la història de Rubin Carter, Huracà, un boxador bastant prometedor que potser podria haver arribat a número 1 del món si no l’haguessin engarjolat un munt d’anys per un crim que no havia comès. Això passava als Estats Units, ell era negre, i li tenien molta tírria; podria ser pura actualitat. El resultat, una carrera estroncada, una cançó magnífica (amb totes les llicències que pugueu imaginar), un film molt més que correcte amb un Denzel Washington espectacular, i uns quants llibres que no he sabut trobar en català explicant-ne la història. Tot ben sòrdid, ben ianqui, és clar.

Segurament, si fem el lligam entre boxa i novel·la negra o entre boxa i literatura –ja arribarem a la negror–, us poden venir al cap alguns títols i autors. Els tres magnífics contes de Jack London aplegats a Knock out, algunes peces extraordinàries de Julio Cortázar, alguns contes d’Ignacio Aldecoa o Niños de tiza, de David Torres, per posar-ne algun exemple. Aquesta darrera ja és dins el gènere negre. O un llibre de tercera categoria, Rope Burns: Stories From the Corner, de F. X. Toole, que segurament ningú no coneix, però un dels relats del qual és el que va fer servir Clint Eastwood per a Million Dollar Baby, poca broma.

Ja tornarem a la literatura, però perdoneu-me un petit excurs pel cinema. Ací sí que tots els arquetipus de la negror es converteixen en una matèria de primer ordre. O de la misèria. O de la traïció, l’ambició i tot plegat. No és negre, però és excepcional com a film de boxa. Rocky, protagonitzat per Sylvester Stallone, es va estrenar el 1976, va guanyar el premi Oscar a millor pel·lícula i millor direcció i Stallone va ser nominat com a guionista. Després d’aquest èxit d’un film de pressupost ínfim, es va convertir en una franquícia que mai no va poder arribar al nivell de l’original. Raging Bull, quatre anys després, li va valdre l’Oscar a Robert De Niro pel seu paper aprofitant la vida real de Jake LaMotta, una història de boxa i autodestrucció brutal, i, és clar, Pulp Fiction, de Quentin Tarantino, film icònic del 1994, que no es podria entendre sense la història intercalada del boxador que interpreta Bruce Willis. I aquesta darrera obra sí que és completament negra, amb mafiosos, juguesques i sang a dojo.

Tornem als llibres, no ens encantem. El 1927, un aleshores jove Ernest Hemingway –en aquell moment té vint-i-vuit anys– escriu el conte “Els assassins”, d’aleshores ençà un clàssic de la literatura breu nord-americana. En aquell relat, quasi totalment dialogat, ja ens trobem tots els components estereotipats del gènere: dos assassins han d’anar a matar un boxador que no ha complert els pactes i no s’ha deixat guanyar. Se suposa que és basat en un cas de l’any anterior que Hemingway va conèixer perquè la premsa el va explicar profusament i que segurament neix de la passió que l’escriptor sentia per aquest esport, tanta, que a París una de les feines que va fer va ser ensenyar a boxar uns altres escriptors, com ara Francis Scott Fitzgerald. Podeu llegir “Els assassins” en català en la magnífica traducció de Jordi Arbonès, perquè és inclòs en el volum Els primers 49 contes, que va publicar Edicions 62 i que no es reedita del 2002 ençà.

Com ja hem vist, Hemingway, London, Cortázar, Aldecoa, són noms clau de la literatura universal que han tractat la boxa com a matèria literària. Però, sense cap mena de dubte, hem d’esmentar Norman Mailer i el seu sensacional The Fight, del 1975, que relata el combat de boxa més famós de tots els temps, el que el 1974 va enfrontar Muhàmmad Ali i George Foreman, el conegut com a “Rumble in the jungle”, que es va disputar a Kinshasha i en què se suposa que Ali va pronunciar la seva famosa frase: “Flota com una papallona, pica com una abella.”

Precisament, la primera part de la frase, Flota com una papallona, és el títol de la nova novel·la de Jordi Cervera, que acaba de publicar Delicte. Cervera és un gat vell i a la seva llarga trajectòria com a periodista i escriptor hi hem d’afegir aquesta novel·la, que és el retorn al gènere negre, on ens ha deixat obres com ara Mosques, que va guanyar el premi Ferran Canyameres; La música dels camaleons i Justícia quasi poètica.

Amb Flota com una papallona, Cervera ens presenta la història d’un autèntic perdedor, La fletxa del Guinardó, un boxador que en realitat es diu Eduardo Romero i que, sense saber ben bé com, es veurà arrossegat a un món de corrupció policíaca, mafiosos, i sobretot una organització clandestina de combats que faran que la vida se li compliqui encara més. Podríem dir que a Romero li plouen cleques per totes bandes i no seria cap mena d’exageració.

La novel·la de Cervera és altament recomanable, per això ocupa avui l’espai central d’aquesta secció, i ho és per diferents motius. En primer lloc, perquè escriu molt bé. Sembla absurd que hàgim de reivindicar, a hores d’ara, que les novel·les han de ser ben escrites, tenir una qualitat elevada, una riquesa i precisió lèxica que s’ajusti a la història, i una estructura ferma, sòlida. Ofici, en definitiva. Sembla absurd perquè hauria de ser normal, però som en un temps en què sovint es fa passar bou per bèstia grossa i un munt de novel·les suposadament negres pel que no són. Doncs aquesta ho és i és ben escrita. Molt ben escrita, de fet.

En segon lloc, perquè la novel·la és molt negra. Hi ha un desencís vital que plana per tota l’obra, un malestar social i cultural que colpeix el lector i que l’arrossega inevitablement a l’abisme. I, en tercer lloc, perquè quan hom troba un personatge com Eduardo Romero ja sap que té una joia a les mans. I si és un bon orfebre, és a dir, un bon escriptor, la poleix fins a fer-ne alguna cosa memorable, com és el cas.

Som un país en què ha costat força d’incorporar la figura del boxador a l’imaginari literari i, especialment, al negre. Hi ha hagut algunes excepcions, és clar. Per exemple, el personatge Toni Butxana, de Ferran Torrent, havia estat boxador abans de detectiu privat, i a les seves novel·les surt alguna escena de boxa . També apareixen combats il·legals en l’extraordinària i oculta novel·la La marrada, del mallorquí Miquel Adrover (1942), publicada pel Gall Editor, per exemple, i a Lemmings, de Jordi Dausà, però no és la cosa més habitual i això és un altre dels motius pels quals cal celebrar l’aparició de Flota com una papallona. En no-ficció, tampoc no anem sobrats de llibres sobre aquest esport, segurament el millor que tenim és l’imprescindible Combat a mort, de Joaquim Roglan, en què es pot resseguir la història i l’èpica de la boxa catalana als anys trenta, quan n’érem una gran potència, i molt especialment la memòria de Josep Gironès, el crac de Gràcia, que va ser campió d’Europa i va morir a l’exili a Mèxic en la ignomínia i perseguit per la calúmnia.

Cal explicar que la novel·la de Cervera és encapçalada a cada capítol amb una frase d’Ali, que a més de ser un gran boxador també era un bon bocamoll. Tot i això, no hi són posades a la babalà, ans al contrari, tenen tot el sentit del món per acabar embastant la història i estructurant-la a la perfecció. En definitiva, som davant una novel·la negra amb boxadors, de gran qualitat, que paga la pena llegir, com també, si us agrada el tema, el llibre Cuarteles de invierno, de l’argentí Osvaldo Soriano, o la molt recomanable La exactitud del dolor, del també argentí Horacio Convertini. Per cert, convindria especificar que no hi ha hagut mai cap traducció al català de la considerada unànimement la millor novel·la de boxa de la història, Més dura serà la caiguda, de Budd Schulberg, del 1947. Sigui com sigui, la novel·la de Cervera és com un directe a demolidor la nostra consciència.

Món Negre

El Vi Fa Sang, programa tancat

El festival el Vi Fa Sang es farà els dies 20, 21 i 22 de març a l’Espluga de Francolí. El comissari, Salvador Balcells, ja ha enllestit el programa d’enguany, que podeu consultar a la seva web. S’hi presentaran un munt de novetats d’aquests darrers mesos i serà un dels grans aparadors negres amb vista a Sant Jordi.

Reserveu agenda

Si el Vi Fa Sang ja té programa tancat, hi ha dues dates més que us heu de reservar, aquestes el mes d’abril. D’una banda, tenim el festival Taradell Negre, que comissaria Núria Martínez, i que es farà a la localitat osonenca els dies 10, 11 i 12 d’abril. El segon congrés universitari Vic Negre serà els dies 15,16 i 17 a la Universitat de Vic. El termini per a presentar ponències ja es va acabar i aviat sabrem el programa definitiu de tots dos certàmens.

Febrer Negre

El Febrer Negre, amb setze anys, és un dels festivals més veterans del país. L’impulsa la llibreria Embat de Palma i enguany ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Mallorca Literària i el sorprenent abandó institucional per part de l’ajuntament. Entre els actes, va destacar la conferència a la Casa-museu Llorenç Villalonga de Binissalem de la doctora Irene Solanich-Sanglas, en què va desgranar fil per randa la participació illenca i dels membres de la generació dels setanta en la construcció del negre en català d’ençà d’aquella dècada.