Adeu al FLA, amb un deute que voreja els 80.000 milions

  • Un finançament insuficient ha disparat l'endeutament català mentre l'estat espanyol en 'custodia' el 80% del volum i n'és l'única font de diners

Jordi Goula
05.01.2019 - 21:50
Actualització: 06.01.2019 - 12:18
VilaWeb

La Generalitat abandonarà el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) aquest mes de gener. Ho va anunciar el vice-president, Pere Aragonès, en una entrevista a l’ACN el 28 de desembre proppassat. Va assegurar que Catalunya avança vers la sostenibilitat financera i que, d’ara endavant, s’acollirà al Fons de Facilitat Financera (FFF), com a pas previ per a finançar-se als mercats. Aragonès ha assegurat que aquesta decisió és un senyal de la salut financera de l’administració.

Aquestes frases d’Aragonès, que va recollir VilaWeb, reflecteixen el pas del FLA al FFF i impliquen, evidentment, una millora, però no ens hem de deixar enlluernar per cap mena d’optimisme. Encara ens controlen molt de prop, tot i que no sigui amb un sistema tan sever. A més, em sembla –i no em voldria enganyar– que, per a sortir als mercats, en tenim encara per a molt de temps. La realitat és que avui l’Administració de Catalunya té un deute de 78.500 milions d’euros, i n’hem de tornar 57.500 a l’estat espanyol, gairebé el 75%. Si hi afegim més fons arriba fins al 80%. Aquest percentatge anirà pujant els anys vinents a mesura que vagin vencent bons i préstecs de bancs estrangers i nacionals… Per aquesta banda, doncs, ens tindran lligats.

Això sí, el canvi que ara anuncia el vice-president implicarà algunes millores que sembla que ja han creat tensions dins el govern de Madrid, com aquesta setmana han posat en relleu alguns diaris de la capital. La ministra d’Hisenda hi ha respost: ‘No hi hem pogut fer res. Ser en un fons de finançament o en un altre depèn de criteris objectius sobre el nivell de dèficit o de la xifra de despesa. Si no els compleixes, et finança el FLA, que és més exigent; i si els compleixes, el FFF. I sembla que Catalunya ha començat a complir.’ I té raó, Catalunya ha complert els requisits. Per exemple, ha pagat als proveïdors en menys de trenta dies, ha reduït el dèficit al 0,4% del PIB i ha rebaixat la ràtio de deute sobre PIB a 34,2% (contra el màxim de 35,3% el 2015).

La principal diferència de ser en un fons o en l’altre és l’anomenada ‘condicionalitat fiscal’, present al FLA però no pas al FFF. I què és la condicionalitat fiscal? Segons Hisenda, les comunitats autònomes participants al FLA (Catalunya fins ara, però agreujada durant uns quants mesos pel 155) són subjectes a condicionaments fiscals estrictes, entre els quals hi ha l’obligació de presentar un pla d’ajust pressupostari que asseguri tant el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i deute públic com el reemborsament de les quantitats aportades. De la mateixa manera, cal permetre el monitoratge i el control del ministeri. Igualment, s’exigeixen ​​la remissió d’un pla de tresoreria i el detall de les operacions de deute viu. Finalment, és obligatori d’enviar la informació pressupostària que requereixi Hisenda per al seguiment del pla d’ajustament. Amb això i el 155, diuen que Montoro hi sucava pa cada mes, perquè aquestes exigències feien anar de corcoll als funcionaris catalans, sotmesos a un nivell d’intervenció que alguns consideren inimaginable.

Bé, d’això ens lliurarem. Ara el control serà més lleuger… però hi serà. El professor Oriol Amat deia fa uns quants dies que, a aquest pas, la Generalitat recupera el nivell d’autonomia financera que tenia fins al 2012, quan es va acollir al FLA. ‘Per tant –continuava–, no haurà de fer un pla d’ajustament de la despesa, ni informes mensuals per a Hisenda ni es pot veure obligada per l’estat espanyol a fer retallades, ni tampoc pot enviar inspectors a controlar tots els documents de la Generalitat.’ Cert, quan abandonarà el FLA i s’acollirà al FFF només haurà d’informar trimestralment de l’evolució del pressupost. Quan es va crear, el FFF era un incentiu perquè les comunitats complissin els objectius de dèficit cercant un tipus d’interès menor per al seu deute, més baix que al FLA. Ara ja no. El tipus d’interès del FFF és el mateix que el del FLA (0,84% anual). Val a dir que també és el pas previ, com deia el vice-president, perquè en el futur la Generalitat pugui rebre l’autorització del Ministeri d’Hisenda que li permeti de tornar a finançar-se als mercats.

I com hem arribat aquí? Quan va començar la crisi, el 2007, la Generalitat tenia un deute de 15.776 milions d’euros. La despesa va continuar creixent i els ingressos propis no van trigar a caure. El 2009 van pujar de Madrid per l’impacte positiu del nou model de finançament autonòmic, però del 2010 ençà (recordeu la famosa aparició televisiva d’un Zapatero ben espantat) tot es va capgirar i, sota els rumors de rescat i una prima de risc que el juliol del 2012 va arribar a 650 punts (avui és a 120), els ingressos totals van davallar sobtadament a Catalunya amb un fort impacte. Resumint, el 2007 va començar un empitjorament que es va anar accentuant significativament fins al 2011 (amb una pèrdua de 6.765 milions), moment en què va començar a millorar el resultat no financer del sector públic administratiu de la Generalitat.

El 2012 hi ha el fort impacte del pla d’ajust que incorporava tant mesures estatals de salut i d’educació com de la Generalitat a la majoria d’àrees. És quan es crea el FLA per finançar el dèficit de les comunitats autònomes, atès que els mercats ja no els agafaven paper. A Catalunya, un 55% del deute del 2007 era materialitzat en bons i un 45% en préstecs. Els venciments successius van fer que l’estat espanyol els refinancés i que hàgim arribat avui al fet que gairebé un 80% del deute sigui a les seves mans. La xifra creixerà perquè tots els refinançaments pròxims seran per aquesta via. El 2019, per exemple, caldran més de 8.000 milions més. Aquests volums seran encara més alts el 2020 i 2021, sempre pels venciments de bons, crèdits bancaris i préstecs del FLA, perquè el dèficit hi afegirà molt poca cosa.

La pregunta que ens cal fer és quan podrem anar al mercat a cercar els diners. Fóra bo que fos aviat, perquè ens donaria la sensació de tenir més autonomia financera… però a un cost molt alt. Si es mantenen els tipus del FFF, el refinançament per aquesta via serà barat, mentre que si es pogués anar a fora, hauríem de pagar una prima de risc molt alta, atès que, ara com ara, la qualificació del nostre paper és d’escombraries. I com podem reduir el deute? És cert que durant aquests darrers anys hem canviat l’estructura i el 94% és a llarg termini (la mitjana de venciments és entre quatre i cinc anys) i que el dèficit ja no el fa créixer més. Però és evident que, per a fer-lo baixar, cal abans un superàvit primari en els nostres comptes i no sembla que ens vulguin fer arribar més diners per la via dels mecanismes de finançament habituals.

Aquí ja no es tracta només de les inversions. És el pa de cada dia. No cal ser un geni per a veure que som en un atzucac. Si Madrid no ens passa més ingressos, no podrem arribar al superàvit necessari per a tornar el deute… que és a les seves mans. Sí, és clar, podem retallar… Però, retallar més despesa? No crec que aquí ningú ho pensi després de les retallades d’anys anteriors que ens han dut al límit del benestar. És una situació perversa… Un peix que es mossega la cua, vaja. I, és clar, no és gaire difícil de pensar que a un país que no genera prou diners per tornar quant deu, les cases de qualificació no li apujaran la qualificació i que els mercats li faran pagar un tipus d’interès prohibitiu –si és que li prestaven diners– la qual cosa fa que sigui més econòmic de continuar al FFF, si no canvien les condicions, és clar. Per cert, enguany només han anat a finançar-se als mercats internacionals el País Basc, Navarra i la Comunitat de Madrid. Que cadascú pensi per què poden…

I acabem, tocant el moll de l’os. Fixeu-vos com en aquests onze anys hem acumulat un deute de 63.000 milions, una bona part del qual és degut al sistema de finançament que ens ha perjudicat de manera evident. Però s’escau que en aquest temps hem estat igual de ‘solidaris’ envers la resta de l’estat espanyol que els anys més bons. És a dir, que hem ‘regalat’, via dèficit fiscal, vora 160.000 milions, calculats pel mètode del flux monetari, i uns 120.000 seguint el mètode càrrega-benefici (que és el que de vegades ‘accepta’ Madrid). I aquí entra la mala maror. Imagineu que haguéssim estat només la meitat de ‘solidaris’ que hem estat –que seria haver ‘regalat’ al voltant d’un 4% del PIB i ja seria molt alt–. Feu quatre números i us adonareu que a casa hauríem pogut gastar uns 60.000 milions més, la qual cosa vol dir que no hauríem acumulat més deute… Fort, oi? I si mirem endavant –i continuem pensant en el 4% del PIB de ‘solidaritat’– en deu o onze anys liquidaríem el deute. I, és clar, si tinguéssim el concert basc o navarrès, en cinc o sis anys. Bé, ho deixem aquí?

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any