11.02.2026 - 20:30
|
Actualització: 11.02.2026 - 21:01
A vegades, allò que sembla aparentment una bona notícia n’amaga una altra de més dolenta a la lletra petita. I la notícia que diu que tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat demanen al Tribunal Constitucional espanyol que amnistiï el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig té una lletra petita preocupant. Perquè si bé els arguments del fiscal Pedro Crespo i els de l’advocacia diuen ben clarament que el Tribunal Suprem va vulnerar el dret de la tutela judicial efectiva dels exiliats quan va denegar-los l’amnistia pel delicte de malversació i que va interpretar de manera “desraonada” i “arbitrària” la llei, hi ha una qüestió fonamental que condiciona que, efectivament, puguin ser amnistiats: qui ha de ser el jutge que els acabi amnistiant. La defensa dels exiliats demanava que el TC forcés directament el Suprem a amnistiar-los per aquesta interpretació aberrant de la llei o que fos, en tot cas, el TSJC qui decidís sobre l’amnistia de Puigdemont, no pas el Suprem. Però el fiscal, després de deixar clara la vulneració de drets que hi ha hagut, diu que qui ha de prendre la decisió final sobre l’amnistia és Pablo Llarena. Vet aquí la lletra petita.
Per començar, tant l’escrit del fiscal com el de l’advocat de l’estat són molt contundents respecte de la vulneració d’un dret tan important com el de la tutela judicial efectiva, que és el que protegeix els ciutadans de ser objecte de resolucions judicials que no estiguin ben fonamentades jurídicament i que siguin irracionals o arbitràries. I diuen que el Suprem no els ha respectat aquest dret, perquè la consideració que els dirigents del Primer d’Octubre van desviar fons públics per obtenir-ne un benefici personal de caràcter patrimonial no és acceptable, és forçada i no s’ajusta al text ni al propòsit de la llei d’amnistia. La llei només denega l’amnistia en els casos de malversació que no tinguin a veure de cap manera amb el procés d’independència i que responguin a aquest propòsit d’enriquiment personal. I no és el cas de Puigdemont, Comín, Puig ni de cap dels altres dirigents del Primer d’Octubre, diuen el fiscal i l’advocat de l’estat.
La conclusió és que se’ls ha vulnerat el dret de la tutela judicial efectiva. L’advocacia de l’estat es queda aquí i no valora els altres drets fonamentals que els exiliats denuncien que els han vulnerat. El fiscal, sí. El seu escrit és molt important perquè va al fons de tots els arguments i vol orientar la decisió que acabarà prenent el Tribunal Constitucional quan dicti sentència. Pedro Crespo diu que la vulneració de la tutela judicial efectiva implica, de retruc, la vulneració de més drets fonamentals, com el de la llibertat personal, el de participació política i el principi de legalitat penal. Proposa, per tant, de concedir l’empara a Puigdemont, Comín i Puig.
Però com es materialitza? Qui s’encarrega d’arxivar la causa i que decaigui l’ordre de detenció encara vigent? En aquest aspecte és important de destacar l’únic dret fonamental dels al·legats per la defensa dels exiliats que el fiscal considera que no s’ha vulnerat: el del jutge predeterminat per llei. Perquè els afectats denuncien que el Suprem no ha de ser qui decideixi si se’ls ha d’amnistiar. Hauria de correspondre a jutjats convencionals de Catalunya, en el cas de Comín, i al TSJC, en el cas de Puigdemont i Puig, perquè tots dos són diputats del Parlament de Catalunya. Però el fiscal ho desestima i respon que la competència del Suprem en la causa especial contra els dirigents del procés ja ha estat avalada pel Tribunal Constitucional en els recursos que hi van presentar els ex-presos polítics condemnats pel Suprem. I afegeix que la llei d’amnistia no ho canvia, això, atès que simplement diu a l’article onzè que l’amnistia l’ha d’aplicar “l’òrgan judicial competent”.
De manera que el fiscal acaba concloent que, en efecte, s’han vulnerat uns quants drets fonamentals, començant pel de la tutela judicial efectiva, tret (i això és molt important) del jutge predeterminat per llei. Tot seguit examina la petició que fan els recurrents perquè el TC ordeni d’aplicar-los directament l’amnistia en cas de vulneració de drets fonamentals, però el fiscal ho refusa. Perquè diu que la jurisprudència recent indica que ha d’ordenar que “les actuacions es retrotreguin perquè l’òrgan judicial competent [Pablo Llarena, a parer del fiscal] dicti una nova resolució respectuosa amb els drets esmentats”. I això fa el fiscal: recomana al TC que, vista la vulneració de tots aquests drets, anul·li les resolucions del Suprem que denegaven l’amnistia, perquè no s’havien fonamentat adequadament, i que la causa torni a Llarena, just abans del primer de juliol de 2024, quan va signar la resolució que la descartava. No diu que vagi més enrere, a l’11 de juny de 2024, quan el jutge es va negar a aixecar l’ordre de detenció amb l’entrada en vigor de la llei; això ho dóna per bo.
El fiscal diu que sigui el mateix jutge qui dicti “una altra resolució que sigui plenament respectuosa amb el dret fonamental vulnerat, tenint especialment en compte la tutela de tots els drets fonamentals substantius que hi ha afectats”. Ho vol deixar en mans de Llarena, confiant que hi respondrà positivament aquesta vegada. Però el jutge del Suprem té tot el marge per a decidir allò que vulgui i, de fet, no hi ha cap element de coacció ni punitiu que el forci a fer-ho com cal.
Caldrà veure si el TC segueix aquestes recomanacions del fiscal en cap. És força probable. La sentència no arribarà fins després de la sentència del TJUE, que encara no té data, però que s’espera que es faci pública aquesta primavera. Si el TC acaba deixant l’arxivament de la causa contra Puigdemont, Comín i Puig en mans de Llarena i el Suprem, per més que deixi clar que se’ls han vulnerat drets fonamentals, la possibilitat que tornin és ben improbable.
