14.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 14.07.2025 - 21:50
Hi ha poques coses tan lamentables en aquest país com observar el procés pel qual un titular de premsa amb clara intencionalitat política es converteix al final en pura cendra. Per a observar aquest fenomen es requereix una certa disposició al cinisme, però es recompensa amb lliçons inoblidables sobre la naturalesa humana i, més concretament, sobre la naturalesa del poder.
Vet ací, per exemple, aquest “finançament singular” que tant de soroll va fer durant les negociacions per a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat i de Pedro Sánchez a Madrid. Jo recorde perfectament –i estic segur que tots vosaltres també– quan es va anunciar aquesta cosa del “finançament singular” a so de bombo i platerets, com si fos la panacea que resoldria d’una vegada per totes l’etern greuge econòmic català. Els dirigents d’Esquerra Republicana es passejaven amb l’expressió satisfeta de qui acabava d’aconseguir el Sant Grial, i els mitjans afins repetien una vegada i una altra l’eslògan, la paraula màgica –”singular”–, com si fos un mantra capaç d’obrar miracles.
Però, és clar, una cosa és dir i una altra és fer. I aquesta distància, en política, sol ser de la mida de l’oceà Pacífic, pel cap baix. De manera que allò que havia començat essent un “finançament singular” ha anat perdent substància i desfent-se com un terròs de sucre a cada reunió que passava, a cada matís que se’ns oferia amb la boca petita, a cada explicació que en realitat no explicava res. Fins ahir, quan va quedar definitivament clar que això era una presa de pèl. Una escenificació per a fer presidents Illa i Sánchez i justificar els vots d’Esquerra i prou.
És fascinant –i indignant– aquest procés de digestió política. Primer ve la gran proclama, el titular que ocupa les portades i suscita grans expectatives. La solemnitat que ens venen com un esdeveniment històric, per a justificar en definitiva que ERC faça president de la Generalitat un espanyolista del sector més dur. Després comencen els primers dubtes, tímidament exposats en lletra petita. La cosa ja no és clara. Tot seguit, arriben els aclariments, que més aïna són rectificacions disfressades. I finalment, quan es constata per escrit que allò que es va vendre com a revolucionari és, tirant llarg, una reforma cosmètica del sistema existent –si no és directament una ensarronada– ja ningú no recorda l’instrument de quina maniobra va ser.
Però, de tot plegat, el fet més notable, allò que m’indigna més, és el posat impertèrrit que mantenen els protagonistes durant tot aquest temps. Ahir mateix. Els dirigents d’Esquerra ja reconeixen que el seu “finançament singular” no és ni singular ni s’assembla a allò que els havien promès. Però ho reconeixen amb la naturalitat de qui comenta si plou o deixa de ploure, com si fos la cosa més normal del món que les paraules canvien de significat segons què convinga. I encara, com que no poden reconèixer del tot que els han estafats, tenen el valor d’enviar un subaltern a dir que això és un primer pas. Si això hagués estat un èxit, ja podeu comptar que seria Oriol Junqueras qui acapararia l’atenció. Com que no ho és, ix un altre.
ERC, això ja ho entenc, no pot dir que una vegada més els han aixecat la camisa, però ací hi ha la clau veritablement perversa del sistema: una volta signats els acords d’investidura, ja no hi ha marxa enrere. El finançament singular pot deixar de ser-ho, però els presidents ja no.
I, en relació amb això, he de dir que la cosa que em sembla més inquietant no és la facilitat amb què el PSC traeix les promeses, sinó la naturalitat amb què això que ara en diuen “els socis” accepten cada traïció. La naturalitat amb què els burlats l’accepten. Com si tot plegat fos part del joc, una regla no escrita, però perfectament entesa per tots els jugadors tret dels ciutadans, aquells que –no sé pas si ingènuament– continuem pensant que les paraules encara signifiquen alguna cosa. És la metàfora perfecta d’un sistema polític que ha convertit l’engany en mètode i la mentida en instrument de govern.
PS1. El govern espanyol no assumeix el respecte a l’ordinalitat en el nou sistema de finançament. Tampoc no accepta l’horitzó que Catalunya puga recaptar i gestionar tots els imposts, i es limita a avançar de manera abstracta cap a una gestió compartida de l’IRPF. El globus del finançament singular s’ha punxat quan s’ha pogut llegir el text oficial de l’acord –tal com Odei A. Etxearte ha fet per a redactar aquest article. Dit això, es fan encara més incomprensibles alguns dels eufòrics titulars que alguna premsa fa córrer a hores d’ara.
PS2. Parlant de llargs terminis, avui el Tribunal de Corts d’Andorra notificarà la sentència del primer gran judici derivat del famós cas BPA, la causa més voluminosa i prolongada de la història judicial de l’estat andorrà i peça essencial de l’operació Catalunya. Alexandre Solano refresca en aquest article les claus d’aquest tema i apunta on cal mirar quan es faça pública la sentència.
PS3. “No és personal, estimades, és que aquí encara ens creiem que sobreviurem.” L’article que Marta Rojals dedica avui a les teatreres llatines aquestes que tan famoses s’han fet és per a emmarcar. O per a fer-lo córrer fins a l’extenuació. Que ben explicat tot: “PARLA CASTELLÀ“. Ah, i avui publiquem un article de la mexicana Magalí Murià que també posa els punts sobre les is: “No en nom meu. El ‘gaslighting’ de la catalanofòbia i la seva obra de teatre“.
PS4. Aquesta setmana, divendres concretament, es tanca l’exposició amb què hem celebrat a València, d’ençà del 8 de maig, els trenta anys de VilaWeb. És una exposició única que han visitat milers de persones i que no tindreu cap més oportunitat de visitar. Esperança Camps en parla en aquest article, i en aquest vídeo la podeu visitar virtualment.
PS5. Des de dissabte es parla molt de Nova Caledònia. Avui, en aquesta Pissarreta, us done les claus per a entendre aquest territori, més enllà de l’actualitat immediata, de la qual hem parlat tant a VilaWeb.
PS6. Tots aquests articles i el seguiment permanent de l’actualitat, els podem fer gràcies a la generositat i la complicitat dels subscriptors de VilaWeb. Feu-vos-en i ajudeu-nos a continuar desenvolupant el diari nacional dels Països Catalans.
